Sobre el diari com a gènere literari: per què m’interessa (1)

El diari com a gènere literari és per a mi un motiu de reflexió constant des de fa temps. En els contrapunts 43-48 de La literatura recordada he publicat algunes notes sobre aquest gènere, il·lustrades amb comentaris de passatges d’alguns diaris de la literatura catalana, concretament les Hores angleses, de Ferran Soldevila, El quadern gris i La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), de Josep Pla, i el Diari 1952-1960, de Joan Fuster (d’aquest últim encara no n’hi ha cap edició completa en volum solt; cal recórrer al primer volum de l’Obra completa de Joan Fuster).

El meu interès per aquesta forma literària es deu a dos motius. El primer té un caràcter estrictament personal. El diari és l’únic gènere literari que he practicat fins ara, juntament amb algunes formes de la crítica literària, bàsicament la ressenya i l’assaig, que en certa mesura coincideixen amb aquell. No he escrit mai una novel·la, ni un miserable conte, i ja no recorde si alguna vegada vaig escriure algun «poema». No crec que n’escriga mai, per diverses raons que ara no fan al cas, encara que la més evident és la falta de caràcter o de talent per a tal empresa. 

He portat durant molt de temps un diari, però intermitentment, amb períodes d’abstinència molt llargs, i el vaig abandonar gairebé del tot el 2010, quan vaig començar a publicar el blog de la serp blanca. Un blog és també un diari i no tenia molt de sentit de portar-ne dos alhora. A més, el blog m’oferia alguns avantatges sobre el diari privat o personal. Com que és públic, m’obligava a escriure pensant que seria llegit de seguida, poc o molt, per algú. M’obligava, per tant, a a concretar, a precisar, a corregir, a donar una forma acabada a qualsevol entrada, per breu que fos. 

Des de fa uns quatre anys, però, he tornat a reprendre el diari privat. El necessitava perquè algunes de les coses que escric són massa fragmentàries i no tinc temps o ganes de desenvolupar-les de cara a la publicació, o són massa personals, en el sentit que pertanyen a l’àmbit privat i no tenen cap interès per als altres. Més endavant, potser, revisaré aquests papers a veure si en puc aprofitar alguna cosa. No ho crec.

Encara que el blog és, també, un diari, presenta algunes particularitats que el singularitzen. Sobretot, com acabe d’assenyalar, el seu caràcter públic, a diferència del diari tradicional, que és essencialment privat, encara que al final acabe publicant-se. De fet, fins a l’època contemporània, els diaris no es publicaven mai, i menys encara en vida del seu autor. Una altra diferència és que els blogs solen estar centrats en determinats temes, deixant de banda les diverses circumstàncies particulars que se solen enregistrar en els diaris. En el meu cas, el blog està centrat en les meues lectures, en les meues classes de literatura i en algunes qüestions incidentals. El subtítol que acompanya el títol del meu blog ho indica clarament: Notes de lectura i altres històries. He procurat, sempre que he pogut, evitar el to asèptic, i fugir com de la pesta de l’estil acadèmic. Des d’aquest punt de vista, el blog s’aproxima o coincideix amb el diari privat. 

El 2013 vaig publicar Un son profund, subtitulat com a Dietari d’un curs de literatura universal. A més de la datació temporal de cada una de les entrades del llibre, que resseguia l’eix cronològic del curs, una altra característica que justificava considerar com a dietari o diari aquest llibre era el seu enfocament personal: era un llibre de crítica literària, és clar, però estretament relacionada amb les meues classes i amb les meues circumstàncies com a lector i «escriptor». La forma del diari em va permetre d’organitzar amb gran llibertat una sèrie de materials molt diversos, i defugir al mateix temps tant la forma del manual acadèmic com la del llibre de divulgació. En canvi, en La literatura recordada, publicat cinc anys després, vaig descartar la forma del dietari, concretament la forma del diari de lectures, i en vaig triar una de més orgànica, autogenerada a partir d’una sèrie de motius temàtics que es lligaven i es contraposaven. El llibre va ser el resultat d’uns textos que havia anat escrivint de manera dispersa, i que una vegada reunits dibuixaven una mena de figura en el tapís, que només vaig ser capaç de distingir al final. La literatura recordada és un llibre que es va anar fent sobre la marxa, sense un propòsit previ clarament definit. 

Aquest és el primer motiu que m’ha portat a reflexionar sobre el diari com a gènere literari. Es fa inevitable de preguntar-se què és el que ens portem entre mans. L’altre motiu és una conseqüència de la meua experiència i de les meues preferències com a lector. De sempre m’han interessat els textos que se situen al marge de la literatura estrictament i restringidament definida, com ara les correspondències, els quaderns de notes, els llibres de viatges, les autobiografies i les memòries, i, és clar, els diaris. També l’assaig, si més no en la tradició que va inaugurar Montaigne. Sovint, acompanyen l’obra literària d’un escriptor, com un complement documental que de vegades pren un valor propi i autònom. És el cas de la correspondència de Flaubert, o de Stendhal, o els diaris de Katherine Mansfield o de Franz Kafka. D’altres vegades, aquests textos es converteixen en l’única obra d’un escriptor o ocupen un lloc central en la seua producció literària.

Com que la forma del diari és tan fragmentària i tan lliure, com que en principi hi cap tot, des d’un aforisme a una narració, el diari ens fa qüestionar els límits del que es considera literatura i del que no, les formes més consolidades dels gèneres literaris, o les relacions que s’estableixen entre ells. També, els diaris, com les correspondències i els quaderns de notes, ens proporcionen indicis sobre el procés creatiu de l’escriptor i ens permeten l’accés, de vegades, a una expressió en brut, no matisada ni filtrada per les convencions de la publicació més o menys immediata. 

Amb aquesta entrada comence una sèrie dedicada al diari com a gènere literari. Aquesta primera ha estat només una justificació del meu interès per aquest gènere i una manera d’escalfar motors. Continuarem.