La veritat en marxa: els articles de Zola sobre l’afer Dreyfus

L’anomenat afer Dreyfus, que va sacsejar la vida social i política de França entre finals del XIX i principis del XX, és un dels fets claus de la història de l’Europa moderna. Va actuar com a catalitzador de diversos fenòmens, alguns dels quals es prolongarien tràgicament al llarg de la primera meitat del XX, com ara l’aparició de l’antisemitisme modern, que, contra el que se sol pensar, té l’origen a França, i no a Alemanya. I també del sionisme. Va ser també la primera vegada que la premsa va tenir una incidència directa en els esdeveniments i que el mot intel·lectual es va utilitzar en el sentit modern del terme per designar el grup d’escriptors que van signar un manifest en favor del capità Dreyfus. 

Un dels protagonistes més destacats d’aquesta història, que al nostre país va tenir la seua rèplica en el cas Verdaguer, va ser el novel·lista Émile Zola. El 13 de gener de 1998 va publicar en la portada del diari L’Aurore, amb el títol de J’accuse…!, en forma de carta dirigida al president de la República, un article en què denunciava la condemna injusta de Dreyfus i acusava directament els seus principals responsables. L’Aurore va vendre aquell dia més de 300.000 exemplars. Aquest article, encara que va ser el que va tenir més repercussió, no va ser l’únic que va publicar Zola sobre aquest afer. Al llarg de tres anys, des del desembre del 1897 fins al desembre del 1900, en va escriure d’altres a mesura que es desenvolupaven els esdeveniments. Tots aquests textos, presentats cronològicament i introduïts pel seu autor, els podem llegir ara en català en el volum publicat per Angle Editorial amb el títol de Jo acuso! La veritat en marxa, en edició i traducció de Valèria Gaillard, que reprodueix l’edició francesa original preparada pel mateix Zola.

Inicialment, Zola es va sentir seduït com a novel·lista pel drama humà del capità Dreyfus i, sobretot, per l’enfolliment de l’opinió pública en forma d’obcecació antisemita. Com va escriure en un dels articles, «realment, l’espectacle ha estat increïble, i ha superat en brutalitat i en desvergonyiment, en declaracions indignes, els instints més roïns, les pitjors baixeses mai confessades per la bèstia humana». Però Zola es va adonar de seguida de la transcendència política i social que va prendre el que va començar sent una qüestió judicial i va denunciar que al darrere de tots els qui es negaven a reconèixer la innocència de Dreyfus s’hi amagaven «justament els perills que amenaçaven la República sota la forma d’un doble complot del clericalisme i el militarisme, que actuaven en nom de totes les forces del passat», guiades per «la ceguesa i la imbecil·litat despòtica». 

Com pot ser, es preguntava, que França haja pogut arribar a aquestes tenebres d’intolerància? Com pot ser que tanta gent, des dels poders públics a l’opinió pública, es refuse a reconèixer que Dreyfus és innocent perquè la seua culpabilitat, diuen, és necessària per a la salvació de la pàtria? Zola s’indignava, sobretot, contra els qui callaven, especialment els polítics: «tots van restar muts, insegurs, presoners dels seus grups, tots van tenir por de l’opinió pública, neguitosos segurament de cara a les pròximes eleccions». I enfonsava el dit en la ferida amb aquestes paraules: «es pensen que no tenen cap més opció perquè no tenen el valor d’actuar d’una altra manera».

La convicció que «la veritat està en marxa, i res no l’aturarà», perquè «conté una potència que venç qualsevol obstacle», no va abandonar mai Zola. En la declaració que va pronunciar davant el jurat que el va condemnar a un any de presó i a una multa de tres mil francs per la publicació de J’accuse…!, hi va afirmar: «tot sembla anar-me en contra: les dues Cambres, el poder civil, el poder militar, els diaris de gran tiratge, l’opinió pública que han enverinat. Només em queda la idea, un ideal de veritat i justícia. I estic ben tranquil. Venceré».

I va guanyar, encara que va costar molt. El juliol del 1906, després de la victòria electoral dels radicals socialistes encapçalats per Jean Jaurès, es van anul·lar els dos consells de guerra que havien condemnat Dreyfus, que va ser rehabilitat finalment i reintegrat a l’exèrcit. Zola havia mort abans, el desembre del 1902, per una intoxicació de monòxid de carboni al seu domicili. Encara no està clar si va ser un accident o un assassinat.

Els articles de Zola sobre el cas Dreyfus són un document capital de la història moderna d’Europa. Es llegeixen com una novel·la, que ens arrossega per l’eloqüència de Zola, apassionada i serena alhora, per la seua agilitat dialèctica, per la seua precisió i claredat, pel seu sentit íntim de l’honestedat. I perquè els mals que denunciava continuen vigents. Avui, però, els intel·lectuals són una espècie extingida. No hi ha cap Zola.

(Publicat en Nosaltres la Veu, 04/07/2020)