Les arrels de Primo Levi

El 1980, l’editor i intel·lectual Giulio Bollati va demanar a alguns escriptors italians una «antologia personal», no dels seus escrits, sinó de les seues lectures. Però no es tractava de fer una antologia dels millors llibres que havien llegit. L’objectiu principal era aconseguir un autoretrat personal a partir de les lectures triades lliurement per cada escriptor, com una manera també d’afirmar uns determinats valors literaris en contrast amb aquells més consagrats o més obvis. Entre els escriptors invitats per Bollati hi havia Primo Levi, Italo Calvino i Leonardo Sciascia. Encara que tots van acollir la proposta amb entusiasme, només Levi la va dur a terme, i amb bastant rapidesa, perquè, com va assenyalar en el prefaci amb què va encapçalar el volum, «tinc el costum de col·locar els meus llibres preferits, independentment del tema o de l’època, en un mateix prestatge, tots profusament subratllats en aquells passatges que m’agrada rellegir. Així que no he hagut de treballar massa».

La búsqueda de las raíces —títol de la traducció castellana d’aquest llibre, publicada per l’editorial El Aleph el 2004— es pot considerar el balanç de tota una vida. Primo Levi es pregunta quant deuen les nostres arrels als llibres que hem llegit, cosa que li provocava una certa perplexitat. De fet, va emprendre l’elaboració d’aquest llibre amb una certa reserva, convençut que la seua escriptura havia estat més influïda per haver-se dedicat durant trenta anys a una professió tècnica —Levi era químic— que no pas pels llibres que havia llegit. Les lectures, és clar, hi van jugar el seu paper, però per a ell no eren l’element essencial. Levi es considerava un híbrid, meitat químic i meitat escriptor, o primer químic i després escriptor. De tota manera, matisava que «les relacions entre els éssers humans i els llibres no es donen totes a la llum del sol, són vincles tambés obscurs, subterranis…» 

Primo Levi va seleccionar fragments d’un conjunt de trenta llibres, per a cada un dels quals va escriure un breu davantal introductori, a més del prefaci general al volum. Hi va deixar de banda deliberadament autors que formen part de les referències de qualsevol lector culte, com ara Dante, Tolstoi o Flaubert. En realitat, La búsqueda de las raíces no és una antologia, sinó més aviat una enciclopèdia de textos molt diversos que al mateix temps es relacionen entre si de manera sorprenent, com una mena de mapa, ordenat més a partir dels fonaments de l’experiència que no de les pròpies predileccions literàries. 

Levi advertia que no havia disposat els autors seleccionats segons l’ordre cronològic tradicional de les antologies. Ni tan sols hi apareixen agrupats per afinitat argumental o temàtica, sinó seguint un recorregut personal, mesclant dates, afinitats i contrastos de proximitat: «he seguit de manera aproximada l’ordre en què els vaig anar coneixent i llegint, encara que sovint he cedit a la temptació del contrast, com una manera d’escenificar diàlegs transeculars», per comprovar com reaccionen dos veïns per efecte de la seua proximitat, com ara Homer i Darwin, o Lucreci i Bàbel, encara que en principi fossen aproximacions impossibles. Un dels molts encants d’aquest llibre de Primo Levi és que invita el lector perquè entre en el joc de relacions i de contrastos que s’estableixen entre les trenta obres seleccionades. Una vegada acabada la col·lecció de fragments triats, Levi hi va percebre una regularitat, que no responia a cap programa previ, perquè no n’hi havia cap. La va sintetitzar amb aquest gràfic, que pretén suggerir quatre possibles itineraris a través d’alguns dels autors en joc:

Comprove que he llegit més o menys la meitat dels llibres triats per Levi. La resta m’eren totalment desconeguts, entre els quals una introducció a la física atòmica del premi Nobel William Henry Bragg, Concerning the Nature of Things, que tinc moltes ganes de llegir. Primo Levi anota que va llegir aquest llibre «per casualitat als setze anys: em vaig sentir seduït per les coses clares i simples que contava, i vaig decidir convertir-me algun dia en químic». D’un altre que tinc pendent de lectura des de fa molt de temps, Josep i els seus germans, de Thomas Mann, escriu que és «el millor fruit literari del segle: nodreix el lector, el sacia, amb admirable prodigalitat, sense cansanci, al llarg de les seues dues mil pàgines; en aquest llibre s’hi entrellacen la poesia, la saviesa i la ironia, en modulacions sempre noves». 

La selecció de Primo Levi s’obri amb un fragment del llibre de Job, perquè «aquesta història esplèndida i atroç inclou les preguntes de tots els temps, aquelles per a les quals l’home no ha trobat resposta fins ara ni les trobarà mai», i es tanca amb un article de Kip S. Thorne sobre els forats negres. En la nota a aquest article, Levi hi afirma que «no sols l’home no és el centre de l’univers, sinó que l’univers tampoc no està fet per a l’home, és hostil, violent, estrany». Així i tot, «el cel no és simple, però tampoc no és impermeable a la nostra ment, i espera ser desxifrat. La misèria de l’home té una altra cara, que és de noblesa; potser existim només per casualitat, potser siguem l’única illa d’intel·ligència en l’univers, sens dubte som inconcebiblement petits i dèbils i estem sols, però si la ment humana ha concebut els forats negres i s’atreveix a pensar tot el que ha succeït en els primers anys de creació, per què no podria derrotar també la por, la necessitat i el dolor?» 

Primo Levi no és només un autor que admire i que m’agrada llegir. Reconec que, a més, em trobe molt còmode amb ell. Els seus llibres desprenen una sensació de sanitat. És un autor, i això és una característica que l’emparenta amb Montaigne, no només intel·ligent, sinó també amb bon sentit. D’altra banda, la seua formació científica, o el seu caràcter híbrid, que en deia ell, en fan un cas molt peculiar, molt atractiu, en el món literari. Al mateix temps, tenia una sensibilitat literària molt fina, resultat d’haver estat al llarg de la seua vida un gran lector. «He llegit —diu— molt perquè vinc d’una família en què llegir era un vici innocent i tradicional, un hàbit gratificant, una gimnàstica mental, una manera obligatòria i compulsiva d’omplir els temps morts, i una espècie de fata morgana en la direcció de la saviesa». Conta que el seu pare sempre estava llegint i que encarregava al sastre jaquetes amb butxaques grans i fondes, perquè hi capiguessen llibres.

Una de les obres triades per Levi en La búsqueda de las raíces és una novel·la de Roger Vercel, un autor que no coneixia de res. Aquesta novel·la —Remolques, en el títol de la traducció castellana— és el primer llibre que li va caure a les mans mentre va estar internat a Auschwitz. El va llegir de cap a cap «en la nit terrible i decisiva en què els alemanys van dubtar entre matar-nos o fugir, i van decidir fugir». Cal tenir moltes ganes de llegir per fer-ho en aquelles circumstàncies. De tota manera, Levi cita aquesta novel·la perquè li interessava per ella mateixa, sobretot perquè tracta un tema actual i estranyament poc explotat: l’aventura humana en el món de la tecnologia. 

Acabada la lectura d’aquest llibre de Primo Levi, m’ha cridat l’atenció un tret que he comprovat sovint. De vegades, aquests llibres fets o refets a partir de fragments i de paraules dels altres, són els que tenen un caràcter més marcadament personal. El mateix Primo Levi reconeix en el prefaci que «curiosament, m’he sentit més exposat al públic, més al descobert, al practicar aquesta selecció que a l’escriure els meus propis llibres». Recorde ara, de passada, els Essais de Montaigne, que al començament no eren més que unes compilacions de citacions, glossades breument, un recull d’exemples i màximes comentats de la moral antiga. El mateix es podria dir del llibre del Montaigne anglès, The Anatomy of Melancholy, de Robert Burton, l’únic llibre que feia alçar-se d’hora al doctor Johnson.