Ars longa, vita brevis

La vida és breu e l’art se mostra llonga. Així traduïa Ausiàs March en un dels seus versos el vell apotegma llatí: Ars longa, vita brevis. El seu sentit desolat al·ludeix a una característica fonamental de la vida humana: aprenem a viure quan estem a punt d’anar-se’n. Una vegada deixat enrere el desfici de la joventut i les perplexitats de la «maduresa», arriba el moment en què, finalment, trobem el nostre lloc i més o menys ens acomodem. Però ja no queda gaire temps, o el que ens queda sabem que ens abocarà, si no s’interromp abans, a una decrepitud progressivament incapacitant. La vida és massa breu per a aprendre a viure tal com la vida es mereix. Tot això, és clar, parlant en general. N’hi ha que naixen ensenyats. L’ars, per a ells, llarga o curta, no es planteja per a res.

Com la majoria de les màximes, taxatives i d’estructura sospitosament simètrica, aquesta també es pot girar com un mitjó. Ho va fer Carles Riba en un text de … Més els poemes, en què escrivia: «Res d’afició. Detesto el diletantisme en art. No basta tota una vida perquè l’artista, practicant-se en els recursos del seu ofici, arribi a emprar-los amb aquella llibertat sobirana, amb aquella independència, generositat i desimboltura que admirem en certs grans artistes que de la maduresa van cap a la vellesa. L’aforisme d’Hipòcrates continua essent vàlid: “L’art és llarg, la vida és breu”. També ho és, en un altre sentit, si s’inverteix: “L’art és breu, la vida és llarga”, és a dir, la vida és rica, fins a desbordar l’art; l’art necessita i demana tot la vida i no la pot omplir». Per a Riba, la riquesa infinita de la vida desbordava l’art. El poeta no pot copsar-ne sinó aspectes molt parcials, entre altres raons perquè la pròpia vida no és viscuda en la seua totalitat per ningú, si més no d’una manera conscient.

Ars longa, vita brevis és una traducció sintètica, que ha tingut fortuna, d’un aforisme grec atribuït a Hipòcrates, en què exposava un consell sobre la pràctica de la medicina. En la seua formulació llatina va prendre un sentit més general, que he esmentat abans, i també es va fer servir, més en particular, per posar en relleu els problemes que ocasionava l’acumulació del coneixement. Més concretament, l’acumulació de llibres. Així, Sèneca assenyalava que, contra el que afirma la màxima, la vida és prou llarga, però ens sembla curta perquè la malgastem en coses que no valen la pena, com ara els llibres superflus o directament dolents: «distringit librorum multitudo». L’abundància de llibres distreu. Per això recomanava de centrar-se en un nombre limitat de bons llibres i llegir-los íntegrament i repetidament. Per a què perdre el temps amb els altres? El concepte de cànon literari, ja ho veieu, és ben antic. Uns segles més tard, Harold Bloom va fer servir els mateixos arguments que Sèneca amb unes altres paraules: «Els setanta anys bíblics ja no donen per gaire més que per llegir una selecció dels grans escriptors del que podríem anomenar la tradició occidental, sense parlar, és clar, de totes les tradicions mundials. Al lector, doncs, li cal escollir, puix que no hi ha literalment prou temps per llegir-ho tot, per molt que no fem altra cosa que llegir».

Ara no em distrauré discutint la bondat o la perversitat del concepte de cànon literari. M’estime més apuntar algunes notes sobre el sentiment de desassossec davant la sobreabundància de llibres i de coneixements, sobre el vertigen que produeix —en algunes ànimes sensibles, si més no— la contemplació d’una biblioteca. Es tracta d’un fenomen que no és privatiu de l’època moderna. Ja en l’Eclesiastès (12:12) s’hi pot llegir: «fill meu, tingues present que fer molts llibres és mai no acabar, i que l’estudi excessiu fa malbé la salut». Aquesta frase es va escriure molt abans de la invenció de la impremta, que va coincidir amb la redescoberta i posada en circulació de molts textos de l’antiguitat clàssica que havien quedat oblidats, cosa que va aguditzar l’excés de llibres i d’informacions. No crec que en l’època en què es va redactar l’Eclesiastès hi hagués molts llibres. Potser, encara que eren pocs, eren massa i tot per a la mesura humana. En tot cas, l’escriptor bíblic ho tenia ben clar: els llibres també eren vanitat. Potser eren la forma de vanitat per antonomàsia, si bé es mira. Cosa que no li va impedir d’escriure’n un. Un més.

Contra Sèneca, contra l’Eclesiastès, però, uns altres van mostrar una actitud més optimista, més entusiasta i vital davant els problemes que comporta l’abundància de llibres. Plini el Vell, un dels grans lectors que recorda la història, defensava llegir la màxima quantitat de llibres possible, ja que, segons la frase proverbial que se li atribueix, no hi ha llibre tan dolent que no siga de profit en algunes de les seues parts. Per tant, res de limitar-se a un cànon esquifit. A més, va desenvolupar estratègies per assimilar tot el que llegia. Sempre prenia notes de les seues lectures. S’enorgullia d’haver aprofitat en la seua Història natural informacions provinents de més de dos mil llibres de més dos-cents autors.

Durant el període hel·lenístic, l’entusiasme per l’acumulació de llibres va trobar la seua manifestació més brillant en la creació de la biblioteca d’Alexandria, creada amb l’ambició de reunir tots els llibres d’una manera organitzada, amb catàlegs que permetien localitzar fàcilment el que interessava a cada lector en particular. Cal·límac (aprox. 300 aC — Alexandria, 249 aC) en va ser el bibliotecari en cap i va ser encarregat per Ptolemeu II, segons informa la Gran Enciclopèdia Catalana, d’ordenar la Biblioteca d’Alexandria. Fruit d’aquesta tasca foren els Pínakes (‘Taules’), catàlegs d’autors i d’obres, plens de dades biogràfiques i erudites, que foren la base de la investigació historicoliterària posterior. Cal·límac és recordat també per una frase que va pronunciar: «un llibre gran és un gran mal». Un llibre gran, és a dir, un llibre extens. Es tracta d’una afirmació paradoxal posada en boca del qui va de produir, com a editor en cap si més no, una de les obres més grans del seu temps per a descriure i classificar els textos que la biblioteca d’Alexandria acumulava en una escala tan vasta. Alguns erudits han assenyalat que aquell dictum era en realitat una defensa de la poesia lírica i elegíaca, de caràcter epigramàtic, que practicava el mateix Cal·límac, contra els més prestigiosos i extensos poemes èpics. Siga com siga, els estudiosos que treballaven en la biblioteca d’Alexandria, en comptes de queixar-se davant l’abundància de llibres, van posar mans a la feina per dominar-la i fer-la manejable. No era inevitable que ens esclafés sota el seu pes i volum.

Dos bàndols, doncs. Per una part, Sèneca, que recomanava de centrar-se en uns pocs llibres i ignorar la massa dels presumptament dolents. De l’altra, Plini i el seu entusiasme per llegir com més millor. O la biblioteca d’Alexandria. En altres paraules: lectura intensiva versus lectura extensiva. Em vaig referir a aquesta disjuntiva en els contrapunts 24 i 25 de La literatura recordada. En tota disjuntiva o dilema s’hi sol amagar una trampa o altra. La que contraposa lectura intensiva i lectura extensiva suggereix que totes dues s’exclouen mútuament. En la pràctica, però, podem llegir molts llibres nous i al mateix temps rellegir de tant en tant uns pocs, que són els nostres llibres, el nostre cànon particular i personal. A rellegir o, com a mínim, a consultar-ne un pas o altre. Són aquells llibres que recordem més i que ens fan pensar més.

En l’última etapa de la seua vida els lectors habituals tendeixen a practicar més la lectura intensiva: a rellegir. Ja no estan per hòsties.