En un pas d’Un cor furtiu Xavier Pla esmenta l’informe de lectura que va redactar Gabriel Ferrater sobre El quadern gris recomanant-ne la traducció a l’anglès i reprodueix una frase d'aquest informe sobre les principals qualitats que detectava Ferrater en l’obra literària de Josep Pla: una sensibilitat meravellosa davant la naturalesa i «una passió i un realisme moral molt grans». Feia temps que havia llegit complet aquest escrit, però no recordava aquesta remarca . De seguida em va venir al cap que el realisme moral és un concepte clau en els assaigs de crítica literària de Lionel Trilling, alguns dels quals he repassat últimament. Fa uns cinc anys, en uns articles publicats a La Vanguardia, Jordi Amat va llençar la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que va proporcionar a Gabriel Ferrater el fil conductor de les seues conferències dels anys 1965-1967, editades en el Curs de literatura catalana contemporània. De fet, l’únic crític que cita en el Curs és Trilling i el seu The Liberal Imagination (p. 295-296). La presència del concepte de realisme moral en l’informe de lectura sobre El quadern gris és una prova més, crec, de la influència que va tenir el llibre del crític nord-americà en Ferrater. Influència o, més exactament, assimilació a fons. Com a mínim, aquest concepte li va inspirar la lectura que va fer de La parada de Joaquim Ruyra en una de les conferències del Curs.
Què entenia Trilling per realisme moral? La primera vegada que es va servir d’aquesta fórmula va ser, sembla, en E.M. Forster (1943). Trilling començava el seu assaig sobre aquest novel·lista anglès afirmant que «E.M. Forster is for me the only living novelist who can be read again and again and who, after each reading, gives me what few writers can give us after our first days of novel-reading, the sensation of having learned something». Unes pàgines més avall introduïa el concepte de realisme moral amb aquestes paraules: «All novelists deal with morality, but not all novelists, or even good novelists are concerned with moral realism, which is not the awareness of morality itself, but the contradictions, paradoxes and dangers of living a moral life.»
La vida moral comporta una sèrie de contradiccions, paradoxes i perills, perquè el que està malament i el que està bé, el que és correcte i el que no ho és, no solen aparèixer clarament separats, sinó mesclats i combinats d’una manera inextricable. A diferència de la moral a seques, prescriptiva, el realisme moral té en compte la complexitat i la diversitat de situacions que fan impossible actuar moralment d’una manera coherent. La realitat de la vida humana té uns imperatius que, necessàriament, circumscriuen i limiten qualsevol mena de moral. Però els moralistes habituals estan convençuts que l’ordre dels afers humans segueix una lògica simple: el que és bo, és bo, i el que és dolent, és dolent. Contra aquesta manca d’imaginació, o de sentit de la realitat, que resulta irònica, Trilling citava aquest fragment de l’Areopagítica, de John Milton, un dels llibres fundacionals en defensa de la llibertat de premsa: «Sabem que en el camp d’aquest món el bé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba tan inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que es fa molt difícil de distingir-los. Una barrejadissa tan confusa no la trobem enlloc, ni tan sols en les llavors que Psique, treballant incessantment, es veia obligada a collir i destriar. Fou la pell d’una poma assaborida allò que introduí en el món el coneixement del bé i del mal, com si fossin dos bessons adherits l’un a l’altre. Podria molt ben ésser que fos aquesta la condemna que rebé Adam: ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal.»
Trilling va aprofundir el concepte de realisme moral en el prefaci a The Liberal Imagination (1950). Cal advertir que el terme de liberalisme, en el context dels Estats Units, si més no en aquella època, es feia servir per a referir-se als sectors progressistes, més o menys d’esquerra. El llibre de Trilling no tractava de confirmar o reivindicar el liberalisme «in its sense of general rightness but rather in putting under some degree of pressure the liberal ideas and assumptions of the present time». La crítica principal que feia a la imaginació liberal —al progressisme, a la correcció política— era que no apreciava la complexitat de la vida moral i, per tant, tampoc la de la vida política i social. Trilling sostenia que la literatura era el mitjà més eficaç de corregir aquest dèficit, perquè «literature is the human activity that takes the fullest and most precise account of variousness, possibility, complexity, and difficulty». Aquesta frase, que s’ha citat sovint, defineix les qualitats que Trilling cercava en la vida política i també en les obres literàries. El que el va fer únic entre els crítics literaris va ser la manera d’aplicar la idea de la «imaginació moral» als escriptors que més admirava. Mentre comentava i discutia les obres de Henry James, Jane Austen, Charles Dickens, George Orwell o F. Scott Fitzgerald, es plantejava qüestions sobre com vivim les nostres vides, o sobre la nostra ambivalència a l’hora de triar moralment.
Com a mostra de la manca d’imaginació o de sancta simplicitas de la imaginació liberal, esmentava l’assumpció que la gent és perfectible. Els liberals, els progressistes d’un signe o altre, creuen que amb el sistema econòmic adequat, les reformes polítiques correctes i una educació com cal, es poden eliminar els prejudicis, els conflictes socials, les discriminacions de tota mena, la violència de gènere i altres misèries. Hi ha un camí recte a la salut i a la felicitat. La literatura, en canvi —és un dels motius més insistits de La imaginació liberal—, ensenya que la vida no és tan simple. Ara, Trilling no era un ingenu. Sabia que no tota la literatura proporciona una consciència de la complexitat moral que necessitava el liberalisme, i que sovint és pitjor el remei que la malaltia. En el prefaci a Beyond Culture (1965), constatava que «art does not always tell the truth or the best kind of truth and does not always point out the right way, that it can even generate falsehood and habituate us to it, and that, on frequent occasions, it might well be subject, in the interests of autonomy, to the scrutiny of the rational intellect». No, no en posaré exemples il·lustratius. Assenyalar amb el dit és una cosa molt lletja.
Tornem a Gabriel Ferrater. En una de les conferències del Curs de literatura catalana contemporània sobre Joaquim Ruyra, Ferrater hi feia una al·lusió implícita, molt clara, al concepte de realisme moral del crític nord-americà. Escrivia que Trilling havia dit en La imaginació liberal el següent: «la gent diguem-ne progressista, la gent diguem-ne d’esquerra, la gent diguem-ne sofisticada, la gent diguem-ne urbana de la nostra època, o sigui el món dels intel·lectuals, dels intel·lectuals urbans, ha guanyat moltes coses. Ha guanyat molta capacitat d’anàlisi, molt de refinament en molts aspectes de la moralitat, però per altra banda ha perdut una qualitat, que és la capacitat d’acceptar, per dir-ho així, les situacions elementals de la vida tal com són». Un escriptor com Ruyra, en canvi, s’inseria en la cultura d’una societat tradicional, catòlica, aliena al progressisme dels intel·lectuals moderns. Ara, Ruyra, encara que tenia una noció molt clara del que era el bé i del que era el mal, del que era moral i del que no ho era, era molt conscient com a catòlic de la feblesa de la naturalesa humana. Per això, acceptava «les situacions elementals de la vida tal com són». I no sols això. Ferrater afegia que «tenia una coneixença completament bàsica de les capacitats de maldat, de violència, de desordre, que formen part de la natura humana», com il·lustra la seua lectura de La parada, a què m’he referit al principi d’aquesta entrada.
Tornem, també, a les qualitats que Ferrater destacava en l’obra literària de Josep Pla: una sensibilitat meravellosa davant la naturalesa («la traça de posar en paraules les pures sensacions de pluja o sol o herba o aigua de mar») i una passió i un realisme moral molt grans. Qualsevol lector de Pla podria aportar exemples de la seua sensibilitat davant la natura. La passió que assenyalava Ferrater es manifesta en la voracitat de Pla davant la diversitat de la vida: des del paisatge a la gent que hi viu, sobretot d’aquells exemplars més anticonvencionals, d’una personalitat més acusada, més contraposats a la mediocritat de la moral corrent. Finalment, el realisme moral apunta al gust de Pla per ressaltar els aspectes ridículs o incongruents de l’existència humana, un aspecte del seu estil que Ferrater va analitzar en el Curs. El mateix Pla era ben conscient d’aquesta característica de la seua obra. En el prefaci a La vida amarga (OC, 6), reconeixia que «he tingut una veritable capacitat per a veure els detalls ridículs —fins els més microscòpics—, per a adonar-me dels tics estranys, de les situacions absurdes, dels contrastos naturals, dels papers desairats, fins a l’extrem que puc dir que totes les situacions desagradables i grotesques en què m’he trobat, me les ha creades aquesta meva abassegadora i gairebé inconscient receptivitat». I una mica més avall escrivia que «en literatura només m’ha agradat el treball de classificació dels contrastos, i m’han semblat sempre absurds els personatges amb menys de dues cares.»
Nota. No hi ha traduït al català cap llibre de Lionel Trilling, llevat de la seua introducció a Homenatge a Catalunya, d’Orwell. En castellà hi ha una traducció recent de The Liberal Imagination: La imaginación liberal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada