El 2018, Jaume Pérez Montaner va publicar Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018, editada per la Institució Alfons el Magnànim. Aquest volum recollia tota la seua poesia publicada fins aleshores, més dos llibres inèdits, Punt de fuga i La llum de l’ombra. Ara acaba de treure en Edicions del Buc un nou llibre: Abans del vers. Defensa d’una forma no va representar, doncs, el punt final d’una trajectòria, sinó una recapitulació.
Abans del vers està organitzat en cinc parts. La segona, que dóna títol al recull, és potser la més intensa i la que m’ha reclamat més l’atenció. Els vint-i-un poemes d’aquesta part estan agrupats al seu torn en quatre blocs, tres dels quals porten títols que remeten a paisatges de la infantesa i la joventut del poeta, a la Marina: Ponotx, Puigcampana, Mallada del Llop, Penya de Partagat… Tots aquests poemes, que de vegades prenen la forma d’una lletania, es poden llegir com un balanç d’una sèrie de motius vitals i també com una reflexió sobre la pràctica de la poesia.:
has de sentir el vers abans d’escriure el vershas de sentir el vers en la tenebra[…]has de sentir abans la músicasentir el to roent sentirel vers només que és somni i so trencat
L’admonició «has de sentir el vers abans d’escriure el vers» resulta, d’entrada, paradoxal, perquè ella mateixa és un vers. Ara, és difícil traçar una solució de continuïtat entre l’expressió poètica —el vers— i l’experiència vital, en el sentit més ampli, que l’ha provocada. Entre totes dues s’estableix una relació tensa, que es resisteix a resoldre’s. L’oxímoron a què recorre més d’una vegada el poeta al·ludeix a aquesta antinòmia:
Que has de sentir la veu i l’ombraabans que arribe el motla música i la veuhas de sentir caminshas de sentir l’oculta font la música[…]versos escrits abans d’escriure el motla tenebra que inunda l’afecte enllà del versla tenebra i el vers i el metaverssilenci que esdevé sonor
Què vol dir «sentir el vers»? El «vers que has de sentir» és una «silent epifania / com s’aspira la joia de l’aroma / blau com els ulls el cel en el bassal / la columna de foc en la posta de sol». És el moment previ a l’expressió poètica, una mena de cèl·lula germinal que es resoldrà, o no, en el vers: en un poema. Però Pérez Montaner sap que l’expressió poètica transforma i deforma l’experiència personal — «tot allò que s’amaga sota els versos»—, fins al punt que «el vers sempre serà d’un altre». Tant se val. Després de «sentir el vers»,
Has d’escriure el dolorhas d’escriure el dolorels pètals emmudits d’aquest pantaix[…]el blanc i les absènciestot allò que s’oculta entre les líniestot allò que perdura en el silenciel murmuri incessant de la memòrial’eco i les seues veusel ressò de la por i el fingimentd’allò que hauràs d’escriurela joia i la fal·làcia del recordel dolor que arrossegues des de semprei aquest cos malferit amb els teus vidres
En la poètica que va incloure a Defensa d’una forma, amb el títol de Poesia en temps de misèria, Jaume Pérez Montaner va escriure que «entre les moltes virtuts de la bona poesia jo destacaria sobretot que la seua pràctica i la seua lectura ens fan veure que estem conscientment vius i que podem sentir fins i tot la textura de la nostra pròpia experiència del món». La pràctica de la poesia no consisteix, només, a escriure els versos, sinó també a cultivar una actitud més conscient, més alerta «de la nostra pròpia experiència del món». Per això, cal dominar la impaciència o l’impuls d’escriure el vers, el primer, que portarà tots els altres. Abans, s’ha de sentir el vers, «tot allò que perdura en el silenci / el murmuri incessant de la memòria / l’eco i les seues veus». Només així, com escriu Isabel Robles en l’epíleg que ha escrit per a aquest llibre, el poema esdevindrà «supervivent profund» de «Records de / vida i mort que incideixen en els dies i el poema». Aquest epíleg és un poema construït a partir dels versos de la segona part d’Abans del vers. És el millor comentari que se’n pot llegir. A més, és un poema d’una gran bellesa i d'una gran serenitat.
Jaume Pérez Montaner ha aconseguit crear al llarg de la seua obra un món poètic propi a partir d’unes imatges que es resisteixen a la paràfrasi, en equilibri amb l’expressió d’una forta densitat moral i el dibuix d’un itinerari interior, poètic i vital. Abans del vers és un altre pas de rosca, més radical potser, en aquest itinerari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada