«L’anell del nibelung», d’Amadeu Fabregat

Ulisses va tornar a Ítaca al cap de vint anys. Ernest Millet, professor de geografia recentment jubilat, personatge principal de L’anell del nibelung, torna a M. al cap de quaranta. En realitat, no se n’havia anat, sinó que n’havia fugit a causa del sentiment de culpa per una transgressió innominable, que s’explica amb detall més endavant. I tampoc no hi havia tornat. Wagnerià apassionat, només havia anat a M. per assistir a la representació de L’anell del nibelung, la tetralogia de Richard Wagner, dirigida per Zubin Mehta.

Ara, la tetralogia de Wagner és més, molt més, que un motiu argumental en aquesta novel·la d’Amadeu Fabregat. Igual que Joyce va fer servir l’Odissea per cohesionar, d’una manera sorda, la massa novel·lística de l’Ulisses, Fabregat ha recorregut a la tetralogia wagneriana per donar forma a una novel·la densa i extensa, de més de cinc-centes pàgines en format gran. Però amb una diferència important: en l’Ulisses l’única referència explícita a l’Odissea és el títol i el millor que es pot fer quan llegim aquesta novel·la és oblidar-nos del poema homèric. En L’anell del nibelung, en canvi, la tetralogia i la vida de Wagner es posen en un primer pla i reclamen l’atenció del lector, més enllà d’actuar com un contrapunt de la peripècia i les preocupacions d’Ernest Millet. La fascinació que sent aquest personatge per la música de Wagner l’ha fet viatjar als llocs on va estar el Mestre o als teatres on es representaven alguna de les seues òperes. Fins i tot ha escrit un llibre, Geografia de Richard Wagner, sobre la vida itinerant del músic més viatger del món. Moltes de les pàgines de L’anell del nibelung estan dedicades a la narració de la seua vida. Queden una mica separades del conjunt de la novel·la, llevat d’alguns paral·lelismes, una mica forçats, amb alguns episodis de la vida d’Ernest Millet. Però es llegeixen bé, perquè la biografia de Wagner és molt entretinguda.

En una conversa sobre la tetralogia wagneriana, un personatge remarca que «com a catàleg vastíssim de totes les passions, dels sentiments més elevats o dels vicis més detestables, només hi ha una obra que pugui comparar-se-li, però és una novel·la, A la recerca del temps perdut, perquè Wagner és la melodia infinita i Marcel Proust l’escriptura interminable.» El paral·lelisme de la Recherche amb la tetralogia posa en relleu al seu torn algunes de les característiques de L’anell del nibelung de Fabregat, com ara la preferència del narrador per la frase llarga, amb meandres i ramificacions, encara que, per sort per al lector, no cau mai en la hipertròfia proustiana. Igual que el narrador de la Recherche, el de L’anell del nibelung comenta i analitza tota una sèrie de motius, amb una voluntat gairebé enciclopèdica. Les reflexions més valuoses són les que estan suscitades pel drama vital d’Ernest Millet. Alguns d’aquests motius reapareixen al llarg de la novel·la, insistits i aprofundits, en una sèrie de variacions, cosa que recorda o suggereix la tècnica del leitmotiv que va fer servir Wagner en la tetralogia.

Però Ernest Millet no vol recuperar el temps perdut, sinó abolir-lo per reiniciar la seua vida i començar des de zero, sense cap lligam ni amb el passat ni amb el seu lloc: «cercant d’allunyar el dolor a l’últim va esdevenir un home diferent en una ciutat estranya, desenganxat de l’Ernest dels orígens, o això li estava bé de creure, perquè així convenia al guió de la seva nova vida.» El que més temia Ulisses, durant el llarg viatge de tornada a Ítaca, molt més que Polifem i altres monstres, era l’oblit del mateix retorn, de la seua família i de la seua pàtria. El que més tem Ernest Millet és que l’anada o la tornada a M. revifés els espectres d’un passat que havia aconseguit esborrar o desactivar. O això pensava.

Es pot esdevenir un altre? Es pot començar de nou «sense la càrrega aclaparadora dels records que es negaven a marxar»? El canvi personal és una incongruència, una traïció o una afirmació lúcida de la llibertat personal? Un dels personatges amb qui Millet es retroba per atzar a M., Martin Rus, al·ludeix, emfàtic, a «l’estúpida norma que ens indueix a mantenir-nos fidels als mateixos ideals, o a les mateixes enrònies, del bressol a la tomba, una actitud que considero un insult intel·lectual, a més d’avorridíssima per reiterativa». Quaranta anys després de la seua fugida de M., «en desprendre’s del fardell dels orígens va emergir, victoriosa, l’evidència més profunda de la seva individualitat, aquella que només li pertanyia a ell, deslliurada dels miratges col·lectius i de les impostures de la història domèstica». Però Ernest Millet s’adona que «de vegades l’oblit pot ser tan punyent com el record» i que «ningú no canvia mai en el fons dels seus abismes». Tothom acaba esdevenint un altre, afirma el narrador, però al mateix temps «ningú no acaba sent mai definitivament algú, i totes les vides són un esdevenir esquiu». Tot plegat aboca a una antinòmia.

L’aparició i reaparició de determinats motius van acompanyades de nombrosos salts temporals i espacials, que ressegueixen tant els itineraris de Richard Wagner com el passat i el present d’Ernest Millet. El relat del narrador oscil·la sovint, en una mena de balanceig, entre dues ciutats que representen l’escissió personal del protagonista: la ciutat del nord i M., d’on va fugir per establir-se en aquella. M. és la que té una presència més acusada i més detallada, tant pel que fa a la seua realitat física com al seu caràcter moral. Quaranta anys després, el narrador constata que M. «també tenia alguna cosa irreal, perquè les imatges de la jovenesa havien anat esvaint-se al pou de la memòria, on tot es fon i es confon». Al mateix temps, la sentia «com una criatura maligna amb una cara espantosa que el castigava pel seu abandonament», dominada per un «un anacronisme feridor que atribuïa a l’immobilisme de la ciutat infectant els esperits dels seus habitants, barrant el pas a qualsevol temptativa de canvi».

Malgrat la indeterminació que suggereix la inicial, crec que el lector no podrà evitar d’identificar M. amb una ciutat determinada. De la mateixa manera, en els noms d’alguns personatges, com ara Elsa Schindler, hi detectarà un pseudònim més o menys transparent d’algun personatge públic. Supose que Fabregat ho ha fet així per subratllar que la representació literària de la realitat és autònoma i que s’ha de jutjar per ella mateixa, o que una novel·la, encara que partesca d’uns referents reals i concrets, aviat els deixa enrere i s’endinsa per territoris inesperats. Però em sembla que aquesta intenció produeix justament l’efecte contrari. El lector, si més no el lector valencià, tendirà a llegir L’anell del nibelung com una novel·la en clau. La ciutat de M. és… Elsa Schindler és… Ernest Millet és… Etcètera. Ara, una lectura en clau d’aquesta novel·la no pot donar massa de si, i comporta l’efecte secundari que alguns personatges i situacions esdevinguen gratuïts o arbitraris. Tant se val. Amb clau o sense clau, per la seua qualitat i ambició, L’anell del nibelung, hauria de tenir els lectors que mereix. Si és que aquests existeixen. No cal fer-se massa il·lusions al respecte.