A principis d’abril vaig publicar una entrada sobre els diaris de Victor Klemperer, un document excepcional sobre la vida quotidiana i la persecució dels jueus a Alemanya durant el règim nazi, que té també un gran valor literari. Destacava que aquest llibre contribueix com cap altre a contestar unes preguntes que es plantegen una vegada i una altra sobre aquella època, com ara fins a quin punt els alemanys coneixien l’extermini dels jueus que es duia a terme.
Val la pena resseguir la informació que aporta Klemperer sobre aquesta qüestió. D’entrada, hi havia una font d’informació de primera mà: els soldats que tornaven de permís del front oriental o el personal que treballava en l’administració d’aquella zona. El 1941, Klemperer, mentre era en un restaurant, va sentir fragments d’una conversa pescats al vol: una noia, destinada en un lloc administratiu a Polònia des de feia un any i ara de permís, contava a unes amigues que allà no paraven d’afusellar, i que això no apareixia gairebé mai als diaris. L’abril del 1942, Klemperer escriu que la seua dona havia coincidit a la parada del tramvia amb un veí, el fuster Lange. Se’n va anar amb ell a un cafè i va començar a contar-li coses davant d’un got de cervesa. Havia estat a Rússia uns mesos de l’hivern, fins a Nadal, com a xòfer del cos militar de la policia. A Kíiv, assassinats en massa de jueus. Nens petits, amb el cap estavellat contra la paret, homes, dones, adolescents, amuntegats i metrallats a milers, un tossal dinamitat i la massa de cadàvers enterrada sota la terra que es va alçar amb l’explosió.
