dissabte, 25 de febrer de 2012

L’espill i la làmpara

Quan anava a la facultat, vaig llegir El espejo y la lámpara (Seix Barral) del crític nord-americà M.H. Abrams, un text clàssic d’interpretació del romanticisme. És un llibre gruixut, que combina la crítica literària amb la història de les idees i la literatura comparada amb la teoria de la crítica i l’estètica. Té com a tema central la teoria anglesa de la poesia i del fet literari durant les quatre primeres dècades del segle XIX. En altres paraules: el trànsit de la crítica neoclàssica a la romàntica. M’agradaria tornar-lo a llegir, però ara no em puc permetre aquest luxe. M’he conformat repassant-ne els fragments que hi vaig subratllar. 

El títol del llibre, en paraules d’Abrams, fa referència a «dues metàfores comunes i antitètiques sobre la ment. Una és la que compara la ment amb un reflector d’objectes externs. L’altra, amb un projector radiant que aporta alguna cosa als objectes que percep». La primera —l’espill— va ser característica de bona part del pensament des de Plató fins al segle XVIII; la segona —la làmpara— tipifica la concepció romàntica de la ment poètica. 

Entre l’Art poètica d’Horaci i la crítica del Dr. Johnson hi havia diferències importants, però també una continuïtat innegable en les premisses i el mètode. Aquesta continuïtat es va trencar amb les teories dels escriptors romàntics anglesos i alemanys. Repetidament, quan aquests escriptors parlen sobre la poesia utilitzen la metàfora del “desbordament”, que significa l’intern que es fa extern. També es va fer molt freqüent la utilització del terme “expressió”, que reviu el significat de l’arrel expressus, d'ex-premere, ‘prémer cap enfora’. Per al crític romàntic, per tant, la poesia no és imitació ni d’un fet real ni d’una forma comuna a diversos fets de la realitat exterior, sinó que incorpora objectes del món dels sentits que han estat influïts i transformats per la ment del poeta. 

La referència a la pintura per aclarir el caràcter essencial de la poesia —ut pictura poesis—, tan difosa durant el segle XVIII, desapareix pràcticament en els crítics romàntics. En lloc de la pintura, la música es converteix en l’art esmentat més freqüentment per la seua afinitat amb la poesia: «si un quadre sembla la cosa més pròxima a una imatge en l’espill del món exterior ­—escriu Abrams—, la música, de totes les arts, és la més remota: excepte en el joc trivial onomatopeic d’alguns passatges descriptius o programàtics, no duplica aspectes de la naturalesa sensible, ni pot dir-se, en cap sentit obvi, que tinga relació amb un estat de coses aliè a ella mateixa. Com a resultat, la música va ser la primera de les arts generalment considerada com de naturalesa no mimètica.» 

En aquest punt, la melomania dels crítics alemanys marcarà una diferència amb els anglesos, els quals sostenien que la falta de representació i de significat determinats en la música purament instrumental era una deficiència i que per aconseguir un efecte ple la música havia d’unir-se amb la poesia, amb la paraula. A Alemanya, en canvi, escriptors com Tieck i E.T.A. Hoffman consideraven que la música simfònica era la forma més pura de l’art, justament perquè és indefinida, perquè no es refereix al món exterior, i, en conseqüència, per la seua capacitat de suggestió. Es va intentar que la literatura emulés la música substituint per una forma simfònica —una melodia d’idees i imatges, una organització temàtica, una harmonització de modes— els principis estructurals d’intriga, argument i exposició. 

És difícil resumir un llibre tan dens i ric. El títol d’alguns dels capítols us pot donar una idea de l’interès i la importància dels temes tractats, com Les analogies romàntiques de l’art i la ment, La psicologia de la invenció literària, La literatura com a revelació de la personalitat o La ciència i la poesia en la crítica romàntica

Hi ha uns altres llibres sobre el romanticisme que val la pena de tenir en compte. Ací va la llista, per si teniu temps i ganes: 

M.H. Abrams, El romanticismo: tradición y evolución. Visor. 
Albert Béguin, El alma romántica y el sueño. Fondo de Cultura Económica.
C.W. Bowra, La imaginación romántica. Taurus.
Kenneth Clark, La rebelión romántica. Alianza Editorial. 
Frank Kermode, Romantic Image. (No sé si n’hi ha traducció al castellà.)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada