dimecres, 16 de gener de 2013

El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés: un mapa de la ciutat de València

A més d’una crònica de la València de la postguerra, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés es pot llegir també com una guia del passat i present de la ciutat, de la seua història i del seu espai físic. Com en altres llibres d’Estellés, en el Llibre de meravelles hi ha una voluntat de dir, de fer el catàleg d’un lloc i d’un temps, cosa que es mostra, sobretot, en l’esment insistit de carrers de València: 


I el tema de València tornava, i se n'anava 
entre les teues coses, entre les teues síl·labes, 
aquells moments d'amor i aquells moments de pena, 
tota la teua vida —sinó tota la vida, 
allò que tu saps de fonamental en ella— 
anava per València, pels carrers de València. 
Modestament diries el nom d'algun carrer, 
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat 
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més; 
i ja tindries tota València. Per a tu, 
València és molt poc més. Tan íntima i calenta, 
tan crescuda i dolguda, i estimada també. 

El catàleg eumeratiu culmina, com saben tots els lectors d’Estellés, en Cos mortal, un poema construït exclusivament amb noms de carrers, sense cap verb ni nexe conjuntiu, amb una única sintaxi de juxtaposició: 

COS MORTAL 
          Sí com aquell que és jutjat a mort 
           Ausiàs March 

TRINQUET dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies, 
Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís, 
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat, 
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernan Cortés, 
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners, 
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes, 
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel, 
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans, 
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat, 
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins, 
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus, 
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero, 
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana, 
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos, 
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple, 
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar, 
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel. 

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz. 


Aquest poema, sempre que l’he llegit en classe, produeix una certa perplexitat entre els alumnes. Què vol dir? A què treu cap? En aquests casos, quan no entenen un text o no saben com comentar-lo, sempre els dic que intenten de trobar-hi algun contrast o oposició. A partir de la identificació d’un contrast, que és un dels principals procediments d’estructuració dels textos literaris, és fàcil deduir-ne un sentit. Com a mínim, és una pista per començar a estirar el fil. 

En Cos mortal, aquest contrast es produeix entre tot el cos del poema i l’últim vers, que apareix separat de la resta per un espai en blanc. La primera part és una enumeració de noms de carrers de València, que fan referència a personatges històrics, molts d’ells valencians (En Llop, Pasqual i Genís,Sant Vicent, Moro Zeit, Querol, Mayans i Ciscar), a oficis o estaments tradicionals (Campaners, Cabillers, Cavallers, Juristes, Ballesters, Blanqueries, Cordellats, Navellos), a costums, a llocs… De vegades són noms sorprenents per a un carrer, com «Soledat» i «Llibertat», tan suggestius. Tots aquests noms de carrers, triats acuradament per la seua sonoritat i pels seus efectes rítmics, contrasten amb l’últim vers: «I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz». Aquest va ser el nom oficial que va rebre, durant la dictura franquista, l’Avinguda del Port. 

Luis Felipe García Sanchiz va ser un requetè mort en l’enfonsament del creuer Baleares, el març del 1936. El creuer, és clar, el van enfonsar els rojos. Era fill de Federico García Sanchiz, el periodista i escriptor nascut a València el 1886, que es va fer famós per les seues «charlas». Durant els anys quaranta va ser una mena de «charlista oficial». Perorava sobre qualsevol tema. Pel camí, es va canviar el «Sanchis» a «Sanchiz». És especialment recordat per la invenció de la paraula «españolear», el sentit de la qual va aclarir així: «Los siglos XIX y XX crearon y afirmaron la anti-España. Salí yo a correr tierras y, al observar la insidia con que se nos combate y convencido de que muchas de nuestras ideas y actitudes clásicas son de un valor universal y permanente, me consagré a su predicación con el fervor de un misionero, y en ello sigo.» Va ser membre de la Real Academia Española. Va morir a Madrid el 1964. 

La primera part del poema, per tant, és un retrat o un mapa de la ciutat de València a partir dels noms dels seus carrers, els quals reflecteixen una realitat popular, vella i viva alhora, contra la qual s’oposa la realitat oficial imposada durant la dictadura franquista, representada pel nom pompós i allargassat, en castellà, de l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz. El mapa de València que reprodueix Cos mortal actua, també, com una metàfora de la situació política i moral de la ciutat durant aquell temps. En aquest poema arriba a un grau màxim la voluntat de testimoniatge de la poesia d’Estellés: el jo poètic desapareix totalment o s’oculta. 

El Llibre de meravelles és també una relectura d’alguns dels clàssics de la literatura catalana medieval, sobretot dels poetes valencians del Segle d’Or. Una relectura o un diàleg. La majoria dels poemes van encapçalats per un epígraf d’Ausiàs March, el més citat, de Jordi de Sant Jordi, de Jaume Roig, de Roís de Corella… També, de Pere March, de Joan Timoneda, d’alguns trobadors, com Guillem de Berguedà, d’Antoni Canals, d’Arnau de Vilanova, de Joan Batiste Anyés, d’Anselm Turmeda… S’estableix així un diàleg entre el passat i el present literaris de la ciutat, que dóna profunditat i suggestió a la València del Llibre de meravelles. És un altre aspecte important d’aquest llibre: és també una guia i una relectura de la literatura catalana clàssica. 

En alguns cursos, com a activitat complementària de la lectura i el comentari en classe, he organitzat un itinerari turisticoliterari per la ciutat de València a partir del Llibre de meravelles d’Estellés. L’itinerari, és clar, començava a l’Institut —el Vives. De seguida enfilàvem el «passadís, tot pixat, de Sant Pau» (Arbres de pols) i començàvem el recorregut, enmig de l’entusiasme dels alumnes, exultants perquè Enric els treia a passejar. De tant en tant, puntejàvem el recorregut amb la lectura en veu alta d’algun poema del llibre que feia referència a algun lloc del nostre itinerari. O jugàvem a veure qui trobava primer el poema o els versos que hi feien referència. 

Tiràvem pel carrer de les Barques («mentre et veia passar pel carrer de les Barques», Crònica especial) i d’allí, per Poeta Querol, passàvem pel carrer de la Soledat (Cos mortal), que no té cap interès, llevat del nom. De seguida arribàvem a la plaça del Col·legi del Patriarca i aprofitàvem per fer una ullada al claustre de la Universitat Vella. D’allí, pel carrer de la Creu Nova (atenció, per allí hi havia una sinagoga) creuàvem el carrer de la Pau fins al carrer del Mar. A la plaça de Sant Vicent Ferrer i, com que venia de pas, entràvem a veure l’església de Sant Tomàs, poc coneguda, però que val la pena. En eixir, agafàvem a mà dreta el carrer Trinquet de Cavallers (Cos mortal) i visitàvem l’església, gòtica, de Sant Joan de l’Hospital, que és de l’Opus Dei. L’església no en té la culpa. Després, buscàvem el carrer del Pouet de sant Vicent (Cos mortal), pegàvem una ullada al Pouet i alguns, fins i tot, feien un glopet de l’aigua miraculosa. D’allí anàvem al carrer Cabillers, on hi havia la casa on va viure Ausiàs March («Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March», Ací). Després continuàvem fins a la plaça de l’Almoina i entràvem a la Seu pel portal romànic per veure la tomba d’Ausiàs March: «Io són aquest qui en la mort delit prenc / puix que no tolc la causa per què em ve.» 

Eixíem de la Seu per la Porta dels Apòstols, que dóna a la plaça de la Mare de Déu. D’allí buscàvem el carrer Llibertat i arribàvem al riu. Passàvem al pont de la Trinitat i després al de Serrans. Els ponts i, sobretot, les baranes del riu són un referent molt insistit del Llibre de meravelles

T’agradaven els ponts, els vells ponts sobre el riu, 
els ponts vells i solemnes, t’agradava assistir 
des d’ells a l’espectacle gratuït del crepuscle. 
(Cultura

Hi havia les parelles que buscaven les ombres, 
les baranes del riu, el riu vell i solemne. 
Era un amor efímer, apremiant, precari. 
Era un amor i prou. Els bancs de l’Albereda... 
(No me’n recorde

Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora, 
les baranes del riu, els bancs de l’Albereda, 
aquells besos frenètics a la porta de casa. 
(Un amor, uns carrers

Des del pont teníem de cara les torres de Serrans («Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans, /amb aquell breu color inicial dels geranis», Cant de Vicent). Hi pujàvem per veure’n el panorama. Des d’allí se suposa que es poden veure molts dels llocs que apareixen esmentats en el Llibre de meravelles. Però ja no. Ara ja no s’hi pot veure «el blau extens de la mar» (També), ni els pobles del voltant de València, que Estellés esmenta sovint, quan encara encara eren pobles clarament separats de la ciutat: Benimaclet, Borbotó, Carpesa, Benifaraig, Benimàmet... 

Des de les Torres de Serrans, i ja de tornada a l’institut, passàvem per la plaça del Mercat, que és el cor històric de la ciutat de València i un dels seus llocs més bonics: hi combinen perfectament tres edificis d’estils molt diferents i molt allunyats en el temps: el mercat (modernista), la Llotja (gòtic) i l’església de Sant Joan (barroc). 

I acabàvem la passejada fent-se’n una en el Centre Octubre, moment en què l’entusiasme dels alumnes arribava al punt màxim. Tot siga per Estellés. 

Joanbanjo, 2008