dimecres, 8 d’octubre de 2014

No hi havia a València…, per Helena Hernàndez i Èvole

(I)
PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
(Cant de Vicent – Vicent Andrés Estellés)



Els primers dies de curs són els més durs i terribles. No estàs acostumat a alçar-te a hores despietades. Al principi intentes arribar prompte, però després tots sabem que retardes l’arribada a classe cada dia una miqueta més, fins que al final eres incapaç d’arribar a primera hora. Tornar a la rutina dels horaris, haver d’eixir a les tres de la vesprada de la facultat amb una gana capaç d’acabar amb el rebost de casa. Senzillament esgotador. 

Arriba la vesprada i com sempre no trobe altra manera d’animar-me que escoltant música a tot volum per a disgust del veïnat. Pose el play a la llista de Spotify i a l’instant tot sembla una mica millor. Desconnexió total. M’emocione amb la melodia que duu la guitarra, sona la veu de Sarrià i encara que em sé les cançons de memòria, de sobte em quede parada al sentir els versos, com si els estigués escoltant per primera volta. “Oh València ciutat, tu m’has condemnat”. Sona “A València” la primera cançó dels Obrint. Em quede parada escoltant la lletra, la seua visió de València als inicis; contrasta molt amb una de les cançons del seu darrer treball “La vida sense tu”. En aquesta relaten els fets quotidians d’una València ben diferent: “la vida és mossegar la fruita dolça a les escales del Mercat Central, pujar per Cavallers fins la Valldigna... la vida és agafar el primer tramvia del Pont de Fusta al Cabanyal, una ciutat taronja a les finestres, un món en guerra als ulls cansats.” Una València d’aire mediterrani, de resistència creada amb el treball de les diferents associacions i organitzacions de base, aquelles que saben que fer país és una activitat diària, i no quinze dies a l’any coincidint amb les Falles. Que “las señas de identidad valencianas” són més que una tela blava i menjar paella. València té eixes dues cares, una ciutat d’amor i odi, que de vegades ofega, convertint-se en els barrots d’una presó imaginària. D’altres, simplement encisa.


(II)
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.



Com molta gent que conec, jo la comencí detestant. L’olor a podrit del clavegueram que impregna l’aire, les obres de Calatrava, una Ciutat Vella apàtica i venuda a mans del poder polític i eclesiàstic, la violència present a cada moment, a cada adhesiu de “no mos fareu catalans” i el “vixca” escrit als bans de Barberà. La incapacitat de viure en la teua llengua a la teua ciutat. Al cap em ressona “Senyor Pirotècnic”: “València aborigen en lluita contra l’ocupant”. Banda sonora perfecta per a aquesta València. 


Les falles, les maleïdes falles. Les Falles, unes festes on, per desgràcia, a mi com a valenciana sempre m’ha costat identificar-me. Un dels grans errors de la política valenciana d’esquerres va ser la desafecció per les Falles, un regal electoral per a la dreta valenciana. Hi ha un sector de la població que pensa que si guanya l’esquerra a València, les falles s’acabaran. I no és així. El que passa és que cal limitar els excessos, millorar la seguretat en els espectacles com la mascletà i organitzar millor els diferents actes, perquè per exemple, jo, que visc al Carrer de la Mar durant l’ofrena quede literalment assetjada per les diferents comissions. I estic farta d’aguantar mirades inquisitorials quan creue pel mig de l’ofrena o haver d’anar saltant tanques com si jo fóra una atleta. 

Costa d’entendre com unes festes com les Falles on la gent d’un carrer és capaç d’organitzar-se, unir forces i diners per fer els monuments i organitzar activitats durant l’any, no ha pogut transcendir en alguna cosa més, en avançar cap a una manera de mantenir vius els barris, un moviment de base per fer renàixer la ciutat. Sentir-te estrany a la teua terra, sentir-te estrany a les festes patronals de la teua ciutat és una cosa que no hauríem d’haver deixat mai que passés.

La València oficial, la de les ofrenes i ponts de flors, és una València cada vegada més caduca, que troba la màxima expressió en el trencadís caigut del Palau de les Arts, símbol de la megalomania i el malbaratament. 

Sona Sènior al reproductor: “I és que està trencant-me el cor vore com t’humilien poc a poc. “


(III)
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?



Una pausa publicitària que es fa eterna. He comès l’error de quedar-me al sofà fins que s’acabe per no perdre cap minut de la sèrie, i em toca d’engolir anuncis horribles. Tanque els ulls mig avorrida de tanta espera quan comença l’enèsim anunci. No tarda a escoltar-se una veu femenina que diu “Vacacionismo es Comunitat Valenciana”. Òbric els ulls per fixar-me en l’anunci i sols veig promocionada la famosa “Ciutat de les Arts i les Ciències”, que com tots sabem d’art i ciència en té ben poca. En aquell moment em ressona al cap uns versos d’ “El Cant de Vicent”. “Per a tu València és molt poc més. Tan íntima i calenta, tan crescuda i dolguda; i estimada també”. Tan trist i tan cert. 

De sobte, arriba el dia del teu cant al Cap i Casal. Més tard o més d’hora a tots ens arriba aquest moment. I comences a pensar, què pots dir d’ella? Fins i tot hi ha grups que li dediquen una cançó. És el cas de la Gossa Sorda amb “Camals Mullats”. Recorde un concert on abans de tocar ja aquesta cançó, convertida ja en l’himne de tota una generació, van dir: “perquè tindrem un país on totes les esperances seran possibles i tots els carrers de plata”. Els carrers de plata no sé si els tindrem, però com a mínim nets, que és més del que ha fet Rita aquests anys de crisi. La cançó és un cant a la nostra València, descrivint un itinerari per ella amb el carrer de Cavallers, la Pau, el Cabanyal. La València de Blanquita i Estellés. La nostra València. Malauradament els nostres polítics no han volgut mai aprofitar tot allò que la ciutat ofereix. Per posar un exemple, València té suficients edificis modernistes com per organitzar una ruta modernista a la ciutat. En canvi, el govern del Partit Popular s’ha dedicat a crear contenidors sense continguts, a organitzar “los grandes eventos que pondrán a Valencia en el mapa”, que són tan efímers com la velocitat a la que corre un Fórmula 1. Perquè clar, sense grans construccions i contractes no es poden repartir sobres. València és més que la Ciutat de les Arts i les Ciències. És més que qualsevol edifici en sí. Cada fet quotidià, cada passeig té en si un toc de bellesa. 

Pujar al Micalet i poder veure la mar Mediterrània a una banda, i a l’altra les muntanyes. A sota les cases amb terrats, roba estesa, València entre llençols blancs... Peret, durant una visita a Nova York, es va preguntar, com es podia viure en una ciutat sense terrasses i roba estesa. Sincerament, Peret, allà on sigues, jo tampoc ho sé.

Passejar pel Jardí del Túria, després Vivers amb l’estany amb els ànecs i els rosers. De nit, tornes a casa pel pont de Serrans, i et trobes amb les Torres il·luminades. Tinc l’hàbit d’evocar l’Edat Mitjana, amb comerciants entrant i eixint de la ciutat; i al caure la nit, gent dormint a la lluna de València per haver fet tard. Entres per les torres de Serrans, enfiles cap al carrer Roters, i veus en un forn restes de la muralla. Caminar pel Carme contemplant com encara continua comportant-se com un poble, mantenint les botigues de sempre. Torres de Quart i un poc més endavant el Botànic, que ha sigut salvat de les urpes de la urbanització gràcies a la mobilització popular. 

Benimaclet bategant, arrelant les festes i tradicions populars, els dimonis ballant sota el foc. Agafes l’Avinguda del Port i et trobes amb el Cabanyal mariner que s’ha convertit en un símbol de la lluita contra Barberà i les seves intencions de demolició. No s’entèn aquesta València sense les diferents organitzacions, algunes associacions de veïns, els Salvem... 

I les festes? Arribes a una edat que comences a fer-te lloc en elles. Les falles populars i combatives, la intifalla, assisteixes al concert de Falles o a la discomòbil de la Pato on saps que toquen cançons de rock, ska, i de grups en valencià, etc. Fas de les festes un poc més teues. Com diuen, festa sí, lluita també.



(IV)
“...aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -- sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella --
anava per València, pels carrers de València.”



Agafe el rodalies en direcció Gandia, i l’última imatge als meus ulls de la ciutat és l’arquitectura modernista de l’Estació del Nord. Com sempre busque el seient al costat de la finestra, recolze el cap sobre aquesta i comence a veure passar el que queda de l’Horta. Algunes barraques atrotinades, abandonades. L’estiu comença a claudicar. De sobte tot verd, els arrossars, devem estar passant per Sueca. Tanque els ulls i recorde la frase d’Antonio Machado inscrita al monòlit aquell dels Jardins del Reial que vaig trobar un dia anant a la facultat. 

Esto es hermoso, muy hermoso. Es como un poco de paraíso, sobre la huerta flamean todos los verdes, todos los amarillos, todos los rojos, el agua roja de esas venas surca graciosamente y abastece el cuerpo de esta tierra. ¡Cuánto ha debido laborar el hombre para conseguir esto! Los valencianos están orgullosos de su tierra que no tienen que desgarrar sino acariciar con el mimo con que se besa a una muchacha. Esto que yo amo y admiro como una bendición”. 

De vegades. ha de ser algú de fora qui reconega la bellesa de la nostra terra, més enllà de la València de postal. 

Definitivament, València és un poc més.

Helena Hernàndez i Èvole

1 comentari:

  1. Enric, el poema "No hi havia a València dos cames com les teues" és dels més bells que mai he llegit. Tenia dinou anys quan vaig descobrir el poeta de Burjassot. El vers més penetrant, més solemne, de més gran voluntat: "jo et volia així, jo ho volia així". El vers sempre m'ha fet companyia, un vers de veritat, vaja.

    ResponElimina