dilluns, 29 d’octubre del 2012

Per què la tragèdia grega ens continua interessant?

En un dels assaigs recollits en Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) Jean-Pierre Vernant afirma que, del conjunt de gèneres literaris heretats de Grècia, la tragèdia és, sens dubte, el que millor il·lustra la paradoxa formulada per Marx sobre l’art grec en general i en especial de l’epopeia. En la Introducció a la crítica de l’economia de la política, Marx hi va escriure que «la dificultat no està a comprendre que l’art grec i l’epopeia van units a determinades formes de desenvolupament social. La dificultat està en el fet que continuen procurant-nos un plaer artístic i, en certs aspectes, ens serveixen de norma, contitueixen per a nosaltres un model inaccessible». 

Si els productes de l’art, com qualsevol altre producte social, van units a un determinat context històric, ¿com es pot explicar que continuen vius, que continuen parlant-nos quan les formes de vida social s’han transformat a tots els nivells i les condicions necessàries a la seua creació s’han esvaït? Marx va plantejar aquest problema de pas. En aquest passatge només pretenia assenyalar que hi ha «una relació desigual» entre el desenvolupament general de la societat, l’expansió de la producció material i l’art. Les formes més elevades i exemplars de l’art poden nàixer en societats poc o molt poc desenvolupades.
 
La resposta que va proposar Marx és decebedora i poc convincent: «¿Per què la infantesa social de la humanitat, allí on conegué un desenvolupament més brillant, no ha d’exercir una atracció eterna, com una època que mai més no tornarà? Hi ha infants malaltissos i infants precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta segona classe. Els grecs eren infants normals. L’encant que el seu art té per a nosaltres no entra en conflicte amb el caràcter primitiu de l’ordre social de què sorgí. És, més aviat, el producte d’aquest i es deu al fet que les immadures condicions socials en què aquell art sorgí i en què únicament podia sorgir mai més no retornaran.» Per a Marx, com per als alemanys cultes de la seua generació, Grècia era la infància de la humanitat, de manera que la seducció que exerceix sobre nosaltres l’art de l’antiga Grècia provindria de la ingenuïtat, del frescor propi de la sana naturalesa infantil, de l’encant del nen equilibrat que sedueix i alegra l’adult perquè li fa redescobrir, de manera natural i espontània, una fase d’ell mateix, més valuosa encara perquè s’ha esvaït per sempre. Però, per què van ser els grecs la infància de la humanitat? Per què aquesta infància va ser més sana, més «normal», que la dels xinesos, els egipcis o els babilonis? És la infància el que ens sedueix en La república de Plató? En tot cas, observa Vernant, s’ha de reconèixer que va ser una infància extraordinàriament espavilada i sofisticada. 

Vernant troba més útils per a explicar la perdurabilitat de la tragèdia grega les remarques que va deixar Aristòtil en la Poètica. Segons Aristòtil, la tragèdia, en renunciar a situar-se en el terreny dels esdeveniments contemporanis, de la vida política efectiva, no perd valor, sinó que adquireix més veracitat que la història. La tragèdia, contràriament a la història, no conta, entre tots els esdeveniments que haurien pogut produir-se, els que han ocorregut efectivament; mostra, reorganitzant el material de la llegenda en funció dels seus propis criteris, ordenant la progressió de la intriga segons la lògica del que és probable o del que és necessari, com els esdeveniments humans, a través d’un desenvolupament rigorós, poden o han de produir-se. Gràcies a la llibertat que li garanteix la ficció del mite, la tragèdia ateny el que és general, mentre que la història, donat el seu objecte, queda restringida al que és particular. 

Vernant hi afegeix que un altre aspecte que explica la permanència de la tragèdia grega és que tracta com a motiu recurrent la tensió que produeixen les forces contradictòries a què l’home està sotmès, ja que tota societat, tota cultura, en la mateixa mesura que la grega, implica tensions i conflictes. 



Nota. Amb aquesta entrada tanque la sèrie dedicada als assaigs de Jean-Pierre Vernant sobre la tragèdia grega, d’acord amb el pla que vaig anunciar en una entrada anterior. Al final he decidit no redactar la que portava per títol És correcte utilitzar els termes llibertat i determinisme per interpretar «Èdip rei»?, perquè hauria estat redundant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada