En iniciar-se el drama, Èdip, l’estranger corinti, desxifrador d’enigmes, salvador de Tebes, situat al front de la ciutat i a qui el poble venera igual que a un déu pel seu saber i la seua abnegació per la cosa pública, ha de fer front a un nou enigma, el de la mort de l’antic rei. Qui va matar a Laios? En acabar la investigació, el detectiu es descobreix idèntic a l’assassí. El descobriment progressiu de l’enigma policíac, que forma la trama de l’acció tràgica, aboca al reconeixement per part d’Èdip de la seua pròpia identitat. I aquesta identificació final de l’heroi constitueix una inversió completa de l’acció.
Qui és, per tant, Èdip? Jean-Pierre Vernant destaca en els seus assaigs (Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) ) que Èdip és doble, enigmàtic, com el seu propi discurs, com la paraula de l’oracle. És cert que des del començament del drama fins al final continua sent psicològicament i moralment el mateix: un home d’acció i de decisió, intel·ligent, i a qui no es pot imputar cap falta moral ni cap infracció deliberada a la justícia. Però sense que ell ho sàpiga, sense haver-ho volgut ni merescut, Èdip es revela en totes les seues dimensions invers al que apareixia al front de la ciutat. L’estranger corinti és en realitat natural de Tebes; el desxifrador d’enigmes, un enigma que no pot desxifrar; el justicier, un criminal; el clarivident, un cec; el salvador de la ciutat, la seua perdició.
Quan Èdip parla, arriba a expressar de vegades una altra cosa o el contrari del que diu. El que diu sense voler, sense comprendre-ho, constitueix l’única veritat autèntica de les seues paraules. L’ambigüitat de les seues paraules no tradueix la falsedat del seu caràcter, que és tot d’una peça, sinó, més profundament, la dualitat del seu ésser. Èdip constitueix per a ell mateix un enigma el sentit del qual no endevinarà fins a descobrir-se ell mateix completament el contrari del que creia o semblava ser.
Èdip rei és una obra que, a més de tenir com a tema central un enigma, està construïda en la seua presentació, en el seu desenvolupament i en el seu desenllaç com un enigma. El model que serveix de matriu a la seua organització dramàtica és la inversió, és a dir, l’esquema formal segons el qual els valors positius s’inverteixen en els corresponents negatius. A través d’aquest esquema lògic de la inversió, es proposa als espectadors un ensenyament de tipus particular: l’home no és un ésser que es puga descriure o definir, sinó un problema, un enigma, el sentit doble del qual no s’acaba de desxifrar mai. El missatge tràgic es fa intel·ligible quan l’espectador, despullat de les seues certeses, reconeix l’univers com a conflictiu i s’obri a una visió problemàtica del món.
Èdip es revela, al final de la tragèdia, idèntic a l’ésser monstruós que evocava l’Esfinx, la solució del qual pensava haver trobar en el seu orgull de “savi”. L’enigma que l’Esfinx va presentar a Èdip era el següent: «Quin és l’ésser que primer camina amb quatre potes, després amb dues i més tard amb tres, i com més potes fa servir més dèbil és?» La resposta que va donar Èdip va ser l’home, i l’Esfinx, veient endevinat el seu enigma, va precipitar-se cingles avall i va matar-se. Però en realitat aquest monstre de què parlava l’Esfinx, un monstre que tenia al mateix temps dues, tres i quatre potes, és Èdip mateix. Al mateix temps que matava el seu pare, s’hi identificava, li prenia el lloc tant al tron com al llit. Engendrant fills de la seua pròpia mare, s’identificava no tan sols amb el seu pare, sinó també amb els seus propis fills, que són alhora els seus fills i els seus germans. Formulada per l’Esfinx, l’enigma de l’home comporta, doncs, una solució, però una solució que es gira contra el vencedor del monstre, el desxifrador d’enigmes, per fer-lo aparèixer ell mateix com un monstre, un home en forma d’enigma, però un enigma aquesta vegada sense resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada