Els llibres ens escriuen

Torne a llegir, després de molts anys, Prólogos, un llibre de Borges que recull alguns dels pròlegs que va escriure al llarg de la seua vida per a llibres molt diversos. Publicat el 1975, va encapçalat per un Prólogo de prólogos, en què l’autor reconeix que aquest gènere literari «en la triste mayoría de los casos, linda con la oratoria de sobremesa o con los panegíricos fúnebres y abunda en hipérboles irresponsables, que la lectura incrédula acepta como convenciones del género». Hi afegeix, però, que n’hi ha també altres exemples, memorables, com l’assaig amb què Wordsworth va introduir la segona edició de les seues Lyrical Ballads i, encara més: «el prefacio conmovido y lacónico de los ensayos de Montaigne no es la página menos admirable de su libro admirable». En aquests casos, com que es tracta de textos escrits pels mateixos autors, són de fet una extensió del llibre, no un element imposat, i impostat, des de fora. 

Alguns d’aquests pròlegs tracten llibres de literatura gauchesca, d’autors argentins que per a mi només són un nom. Em faig el propòsit, ara, de llegir el Martín Fierro. A més, Gabriel Ferrater, en una entrevista reproduïda en Papers, Cartes, Paraules, afirmava que «uno de los grandes poemas que más me han influido y que releo muy a menudo es el Martín Fierro. Para mí, personalmente, es más importante que cualquier poema español del siglo pasado o del actual». No se’n parle més: el llegiré. Un altre títol pendent de lectura que Borges m’ha recordat és Sartor Resartus, de Thomas Carlyle, comentari de l’obra d’un professor imaginari, Diògenes Teufelsdroeckh, «que habría publicado en Alemania un vasto volumen sobre la filosofía de arena, o sea de las apariencias». Borges escriu que «no sé de un libro más ardido y volcánico, más trabajado por la desolación, que Sartor Resartus». També m’ha recordat que he de tornar a llegir les dues novel·les mestres de Wilkie Collins, The Woman in White i The Moonstone.

He retrobat en aquest volum de pròlegs moltes observacions de Borges que em resulten familiars, perquè les va insistir sovint en entrevistes i en altres papers. Com ara quan deixa anar, de passada, que «la crítica española acepta demasiado a Cervantes y prefiere la mera veneración al examen», o que «para dejar un libro que las generaciones venideras no se resignarán a olvidar, conviene proceder (pero ello no depende del autor) con cierta inocencia», i que «a un autor puede estarle permitida la invención de una fábula, pero no la íntima comprensión de su moraleja». 

Hi ha també una citació de Carlyle que recorde haver-la llegit en altres textos de Borges: «La historia universal, escribirá Carlyle, es un texto que debemos continuamente leer y escribir y en el que también nos escriben. Esa perturbadora sospecha de que somos cifras y símbolos de una criptografía divina, cuyo sentido verdadero ignoramos, abunda en los volúmenes de Léon Bloy y los cabalistas la conocieron»; «la historia es una Escritura Sagrada que desciframos i escribimos continuamente y en la que también nos escriben».

La vida humana, la matèria de la història, la vivim a les palpentes, com uns somnàmbuls, com uns peons al servei de certs designis que ni tan sols sospitem. No es tracta de la vella qüestió del determinisme, sinó del fet que no arribem a veure la figura que teixim en el tapís, perquè nosaltres mateixos som els fils amb què és brodat aquest tapís. Ens escriuen —qui?—, però no podem llegir el text en què acabem convertits. És la lliçó que extreia Ferrater en el seu assaig sobre el Nabí de Josep Carner: la vida de Jonàs, tal com la presenta el mite bíblic refet per Carner, «ha estat una vida poètica, carent d’un sentit que puguem abstreure del seu mode concret de manifestar-se, però prenyada potencialment de tots els sentits: de tots els fets humans que puguin ésser mirats sota la seva forma». 

El dictum de Carlyle, en realitat, recorda, si no és que coincideix del tot, la concepció medieval del món com un llibre. En el pensament medieval el món es considerava una manifestació de Déu, i per això es deia que el món era com un llibre en què podíem aprendre coses de Déu o com un espill en què se’n podia veure la imatge. Ara bé, dir que el món és un llibre implica, d’una banda, que el podem entendre, que el podem llegir. També, com que nosaltres formem part del món, que som també uns signes o unes línies o uns mots d’aquest món o llibre. Déu, en crear-nos, ens ha escrit en el llibre del món.

Aquesta idea que algú ens escriu —la història, Déu, qui siga— m’ha recordat que el crític Lionel Trilling afirmava que els llibres ens llegeixen, en el sentit que ens descobreixen coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignoràvem, que ens interroguen i qüestionen els nostres hàbits, aclarint tot allò que resta confús dins nostre o que va sense dir. El juliol de l’any passat vaig publicar una entrada comentant aquest aspecte de la lectura destacat per Trilling: Els llibres ens llegeixen.

Es pot afirmar igualment que els llibres ens escriuen? Carlyle deia que la història ens escriu, no els llibres. El fet, però, és que identificava la història amb un llibre: amb un text. En quin sentit un llibre ens pot escriure, de la mateixa manera que, segons Trilling, ens pot llegir? D’entrada, alguns llibres ens poden convertir en personatges literaris, en el mal sentit de la paraula, perquè ens poden fer perdre el sentit de la realitat, o el contacte amb la realitat, cosa que ve a ser el mateix. Don Quixot n’és el cas paradigmàtic. Els llibres —mal llegits per ell, certament—, el van convertir en un personatge de novel·la: el van escriure. Don Quixot, però, és un personatge de ficció, escrit per Cervantes. Hi pot haver algun lector real que reaccione com don Quixot? Potser. Em sembla, però, que la majoria de les vegades passa el contrari: els llibres ens afermen, ens confirmen en el que som, en les nostres opinions, gustos, visions dels món, etc. A mesura que fem anys, hi ha determinats autors que es converteixen en els nostres autors. Han contribuït o ens han ajudat a ser com som: ens han escrit. I no sols els qui anomenem, amb un sentit de la propietat ben raonable, els nostres autors. Bona part de la nostra formació la devem als llibres dolents, que ens han estat un emètic saludable. En el seu moment, ens van fer reaccionar i vomitar —intel·lectualment i moralment, és clar. Fuster es va fer catalanista arran de la lectura del pamflet de Josep Maria Bayarri, El perill català.

A més, sobretot en el cas d’un lector habitual, com que la identitat personal és una qüestió de memòria —som el que som perquè ens en recordem—, la seua identitat estarà formada en bona part pel record del que ha llegit. Els llibres l’han fet en bona mesura, l’han escrit. Si aquest lector habitual, cosa que passa sovint, decideix de prolongar la lectura en l’escriptura, bona part de les línies que escriurà li les dictaran, a cau d’orella, sense adonar-se’n, alguns dels seus autors. He escrit un llibre, diu. En realitat, li l’han escrit uns altres.

De tota manera, si afirmem que els llibres ens escriuen, estem suposant, necessàriament, una certa inconsciència per part del lector, cosa que impediria de reconèixer-nos-hi. El fet és que, deixant de banda el lector ingenu i esporàdic, solem guardar una distància crítica, llapis en mà fins i tot, davant del que estem llegint. Fins a quin punt, però? Mentre llegim, som el llibre. El nostre espai personal o mental hi queda integrat, separat de l’exterior. El llibre ens escriu, ens circumscriu, ens fixa en un determinat lloc i en un temps mentre el llegim. Per això, la lectura era considerada suspecta en l’antiguitat, o simplement ignominiosa. Es pensava que escriure era un acte dominant, actiu i victoriós sobre un lector que se sotmet a les lletres de l’escriptor en una posició de dominat i vençut. (Vaig dedicar a aquesta qüestió el contrapunt 26 de La literatura recordada.) 

Què passa, quan llegim un llibre?