Els llibres ens llegeixen

El crític nord-americà Lionel Trilling, comentant el seu treball com a professor de literatura, deia que la relació personal que mantenia amb les obres literàries que havia de tractar en els seus cursos li representava un motiu d’inquietud. Aquesta inquietud era una conseqüència, afirmava, del fet que els llibres, determinats llibres si més no, no els llegim simplement, sinó que ens llegeixen. Segons Trilling, aquesta remarca l’havia feta W.H. Auden. No he pogut localitzar en quin text o si la va dir en alguna entrevista. En internet només he trobat, atribuïda a Auden, sense indicar-ne la procedència, aquesta citació: «a real book is not one that we read, but one that reads us». 

Trilling declarava que ell havia estat llegit pels poemes d’Eliot i per l’Ulisses i per la Recherche i per El castell des de feia molt de temps. Que alguns d’aquests llibres el van rebutjar d’entrada; que ell els va avorrir (ell als llibres i no els llibres a ell!), però que a mesura que passava el temps i ells —els llibres— el coneixien millor, li van tenir més simpatia i van comprendre els seus significats ocults. Per a Trilling, cap literatura ha estat tan personal com la de la primera meitat del segle XX. Ens pregunta si estem contents amb les nostres parelles, amb la nostra vida familiar, amb el nostre treball, amb els nostres amics. Les preguntes que planteja la literatura de la primera meitat del segle XX no són sobre la nostra cultura, sinó sobre nosaltres mateixos. Ens pregunta si estem contents amb nosaltres, si estem condemnats o salvats. 

Trilling, com a crític literari i com a professor de literatura, defugia qualsevol aproximació formalista a l’obra literària. Si comentava una novel·la, ja fos Anna Karènina o Emma, de seguida passava de la història, dels personatges i de l’estil a idees més àmplies sobre moralitat o psicologia. Per als seus alumnes, més atractiva encara que aquesta compulsió per explorar les implicacions més àmplies d’una obra literària era la passió autèntica amb què responia davant d’ella. Algun dels seus alumnes ha recordat que el més important per a Trilling era ser posseït per un llibre, ser desorientat i canviat per ell… Li agradava citar la remarca d’Auden que els llibres ens llegeixen.

Que els llibres ens llegeixen vol dir que descobreixen —ens descobreixen— coses de nosaltres que nosaltres mateixos ignoràvem, cosa que no té res a veure amb el fet d’identificar-se amb els personatges o les situacions dramatitzats en una novel·la. És justament el contrari. No es tracta d’una identificació passiva, sinó d’una interrogació i d’un qüestionament dels nostres hàbits. També, d’un aclariment de tot allò que resta confús i dins nostre o de tot allò que va sense dir, i que per això mateix desconeixíem o ho havíem oblidat. És una manera d’activar la nostra imaginació moral. Proust va escriure una vegada que un llibre és una mena d’instrument òptic que permet el lector de distingir alguna cosa pròpia que, sense el llibre, potser no hauria advertit mai.

En aquest punt es fa inevitable —gairebé s’ha convertit en un lloc comú— recordar la frase que va escriure Kafka en una carta a Oskar Pollak, del 1907: que un llibre hauria de ser una destral que trenqués el mar glaçat del nostre interior. Val la pena reproduir la citació completa: «si el llibre que llegim no ens desperta com un puny que ens copegés al crani, ¿per què llegim? Perquè ens faci feliços? Déu meu, també seríem feliços si no tinguéssim llibres, i aquests llibres per fer-nos feliços, si calgués, podríem escriure'ls nosaltres mateixos. Però el que necessitem són aquells llibres que cauen sobre nosaltres com una desgràcia i que ens fan molt de mal, com la mort d'algú a qui estimem més que a nosaltres mateixos, com el suïcidi. Un llibre ha de ser com una destral que trenqui el mar glaçat que tenim dins nostre». 

Aquesta parrafada de Kafka sempre m’ha fet arrufar el nas. La trobe exagerada, emfàtica i, en últim terme, inexacta. I poc representativa de Kafka. L’èmfasi, precisament, no és una característica del seu estil, ni tampoc l’ús del llenguatge figuratiu. Ben al contrari. Fixeu-vos, en canvi, que aquesta frase conté com a mínim tres figures literàries: una comparació —«un llibre ha de ser com una destral»—, una metàfora —«el mar glaçat que tenim dins nostre»— i una hipèrbole —tota la frase. Crec que m’agrada més la remarca que Trilling atribuïa a Auden: els llibres ens llegeixen. Una frase precisa i, al mateix temps, sorprenent. Efectiva, per tant.