Stendhal, Stendhal

Enguany estic llegint Stendhal a fons. Queden lluny, encara que les recorde bé, aquelles primeres lectures d’El roig i el negre i La cartoixa de Parma (Ed. 62, col·lecció Les millors obres de la literatura universal, traducció de Pere Gimferrer). No fa tant, vaig llegir la Vida de Rossini, que vaig comentar en aquest blog (vegeu «Vida de Rossini», de Stendhal). Ara he començat amb la correspondència. De moment, m’he llegit les més de mil pàgines del primer dels tres volums de la Pléiade. També, la Vie de Henry Brulard, els Souvenirs d’egotisme i Armance. Poques lectures m’han commogut tant com el Henry Brulard, que, inexplicablement, no havia llegit fins ara. Tot sembla prim i pansit al seu costat. Supose que tampoc no cal lamentar-se’n. Cada obra te el seu moment i l’atzar hi té el seu paper. 

La lectura d’aquests llibres de Stendhal em van fer venir ganes de llegir-ne d’altres sobre ell. La crítica literària, per a mi, és sempre una prolongació natural de la lectura dels autors que més m’interessen. He llegit, així, la biografia que li va dedicar Stefan Zweig. També, Stendhal (Editorial Trieste), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, un llibre breu, concís, molt agradable, del gran lector de Stendhal que va ser l’autor d’El gattopardo. I un assaig de Fuster, un dels millors exemples de la seua crítica literària, publicat originalment com a pròleg a una traducció castellana d’El roig i el negre. Està reproduït en la seua obra completa.

Com que encara tenia set, he comprat per Internet dos llibres del crític Georges Blin, que apareixen citats en qualsevol bibliografia bàsica sobre Stendhal: Stendhal et les problemes du roman i Stendhal et les problèmes de la personalité. Tenen una pinta immillorable. Els dos volums fan plegats vora mil pàgines en format gran, cosa que demana una inversió de temps important. A més, segur que no podré evitar de prendre’n un fum de notes. Més temps i més feina. Torne a mirar l’índex de cada volum, tan atractius, i estic segur que la inversió reportarà grans beneficis. Georges Blin és un crític literari francès que s’inclou en el corrent de l’anomenada escola de Ginebra, com Georges Poulet i Jean Starobinski. M’adone que tinc una certa preferència per aquesta escola. En La literatura recordada hi he comentat textos d’aquests dos últims crítics, i el títol del llibre me’l va suggerir un passatge de Poulet. A més dels dos volums de Blin, vull continuar amb Stendhal: vull tornar a llegir, per aquest ordre, La cartoixa de Parma, El roig i el negre i Lucien Leuwen, acabar els dos volums que em falten de la correspondència, el diari i els llibres de viatges. La feina s’acumula.

De la mateixa manera que els lectors de Flaubert es parteixen entre els qui prefereixen Madame Bovary o L’educació sentimental, també hi ha dos bàndols entre els de Stendhal. N’hi ha qui s’estima més El roig el negre que La cartoixa de Parma, o a l’inrevés. Lampedusa va escriure que «como documento artístico de una época histórica vale más el Rouge et Noir. Desde el punto de vista lírico, artístico, humano, la Chartreuse tiene la primacía». Hi afegia que cal haver passat els quaranta anys per a comprendre-ho: «entonces es cuando se aprecia que este libro, desprovisto incluso de ilusiones artísticas, desnudo de adjetivos, nostálgico, irónico, circunspecto y delicado, es la cima de la narrativa mundial». El comparava al Purgatori de Dante. 

Leonardo Sciascia, stendhalià i sicilià com el príncep de Lampedusa, observava que el plaer que Stendhal ofereix és imprevisible com la vida, i detectava tres graus de stendhalisme. La majoria dels seus lectors comencen preferint El roig i el negre, però en un moment determinat, imperceptiblement, comencen a estimar més La cartoixa de Parma. Fins que un dia s’adonen que l’obra de Stendhal troba el seu vèrtex en el magma, en el caos incandescent de la Vie de Henry Brulard. Torne a citar Lampedusa: «la Vie de Henry Brulard es una obra de una sinceridad absoluta, sostenida por un ritmo interno y poético en el que el estado presente del hombre de cincuenta años que él era, se alterna con la tristeza causada por su abandono infantil. En ella, los hechos están tan presentes como las sensaciones y el abandono a los sueños se ve, a cada momento, interrumpido por la desconfianza del hombre maduro». 

El títol d’aquesta nota que esteu llegint me l’ha suggerit una entrada d’El quadern gris, de 28 de novembre de 1918, en què Josep Pla escriu: «Stendhal, Stendhal —aquest és el camí. Hi ha un aspecte molt substanciós en l’obra de Stendhal que tindrà sempre una candent actualitat en aquest país: el que fa referència a l’anàlisi de la hipocresia». 

L’observació de Pla és exacta. Stendhal tenia una sensibilitat especial per detectar aquesta característica humana, que detestava. La descobria especialment en la literatura. En un pas de la Vie de Henry Brulard conta que «desconfiava de la meua família sobre qualsevol qüestió, però quan es tractava de l’art els seus elogis eren prou per donar-me una repugnància mortal per les coses més belles. [ … ] Sentia confusament, però vivament, i amb una ardor que ja no tinc, que tot objectiu moral, és a dir, d’interès per part de l’artista, mata tot obra artística. He llegit contínuament Shakespeare del 1796 al 1799. Racine, elogiat sense parar pels meus parents, em feia l’efecte d’un hipòcrita insuls. El meu avi m’havia contat l’anècdota de la seua mort a causa de no haver estat mirat per Lluís XIV. D’altra banda, els versos m’avorrien perquè allargaven la frase fent-li perdre la claredat. Detestava corser en lloc de cavall. Anomenava això, hipocresia». 

En el mateix llibre recorda la seua estima per les matemàtiques, perquè no admeten ni la hipocresia ni la vaguetat, les seues dues bèsties negres, com ell mateix diu. Totes dues les denuncia en l’estil literari de la majoria d’escriptors de la seua època, que considerava inflat i emfàtic. En una de les cartes a la seua germana diu que aquest estil és aquell en què les expressions exageren els pensaments i els sentiments de l’autor. I hi afegia: «aquest defecte és el pitjor per a mi; és el que més s’aparta de la sensibilitat. Només s’ha d’escriure quan es tenen grans coses a dir, o profundament sentides, i cal dir-les amb la més gran simplicitat possible. Com si tractàssem d’impedir que fossen remarcades. És el contrari del que fan tots els ximples d’aquest segle, però és el que han fet tots els grans homes». En una altra carta, sentenciava: «l’èmfasi, cosí germà de la hipocresia».

Sciascia remarca que Stendhal té un únic precedent: Montaigne. Tots dos, en el seu temps, van escriure per a lectors que encara no existien. Tots dos van sentir, per dir-ho amb el vers de Riba, «com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix». 

De l’estil literari de Stendhal, que tant va influir Pla, en parlaré amb més detall en la pròxima nota.