«Aniversari»: un poema de Gabriel Ferrater

Jo també sóc ferraterià. He comprat i he llegit tot el que s’ha editat de Ferrater. Fins i tot tinc una fotocòpia, que em va fer la meua germana, del mecanoscrit que recull la transcripció de les seues classes en la Universitat de Barcelona. De tant en tant, m’agrada tornar a Les dones i els dies i, encara més, a la seua obra crítica, o deixar-me caure per Un fres de móres negres: Apunts de Gabriel Ferrater, l’extraordinari bloc d’Enric Blanes, dedicat íntegrament a Ferrater, on els ferraterians tenim un punt d’encontre inexcusable. 

En la serp blanca m’he referit sovint a alguns dels meus crítics preferits, com ara Erich Auerbach i Lionel Trilling. Dels catalans, Gabriel Ferrater i Joan Fuster són els qui m’interessen més. Al poc d’obrir aquest bloc vaig dedicar una entrada a Ferrater (Tres prosistes, de Gabriel Ferrater), amb motiu de la publicació de Tres prosistes, llibre que recull la transcripció de les classes sobre Josep Pla, Víctor Català i Joaquim Ruyra. En aquesta entrada hi vaig escriure que «juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, aquestes conferències de Ferrater crec que són l’aproximació més intel·ligent i més suggestiva a la literatura catalana contemporània. En aquest conjunt de llibres Ferrater enfoca la literatura catalana en gran, és a dir, la situa i l’explica en relació sempre al sistema general de la literatura europea. I s’hi aproxima amb una gran varietat de procediments, des de la psicoanàlisi a l’apunt sociològic o històric, passant pel comentari estilístic o estrictament lingüístic, o les anècdotes personals. Són una mostra de la varietat de coneixements i interessos de Gabriel Ferrater, de la seua intel·ligència enorme, del seu inconformisme enjogassat, volgudament provocatiu. De Gabriel Ferrater es podria fer el mateix elogi, senzill i profund, que va dedicar ell un dia a Joan Fuster: el d’haver estat “un literat capaç de pensar”. L’elogi mostra tant l’admiració que sentia per Fuster com l’opinió que li mereixia la majoria de la gent de lletres.» 

Em ressonen sovint en la memòria versos o poemes de Gabriel Ferrater. Un dels que no se me’n va del cap és «Aniversari». És un poema molt breu, de només sis versos, i m’agrada especialment per la seua concisió i intensitat, per la imaginació i precisió de les imatges, pel seu caràcter d’observació moral —és a dir, intel·ligent—, pel seu refús a l’efusió lírica i sentimental: 

ANIVERSARI 

Ja l’any quaranta dels meus anys 

jeu fosc a dues carboneres, 

ribotat. El munt d’encenalls 

se l’han partit la marmanyera 

memòria, la mentidera, 

i l’oblit, el drapaire mut. 

L’una en farà curtes fogueres, 

l’altre, caliu d’inquietud. 

Abans d’esbossar un comentari d’aquest poema, unes notes prèvies sobre el lèxic. Carbonera és un munt de llenya disposat en forma convenient per a coure-la i fer-ne carbó. Ribotat es diu de la fusta treballada o rebaixada amb el ribot, una eina de fuster que serveix per a rebaixar la fusta passant-se repetidament damunt aquesta en sentit paral·lel a la seua superfície. Marmanyera, finalment, es diu d’una persona xerraire i embolicadora o d’una dona que ven a la menuda, d’una revenedora. 

La referència a la memòria apareix acompanyada de dos adjectius, «marmanyera» i «mentidera», que la personifiquen. Tots dos apunten a l’efecte falsejador del record. Els records, de més a més, sempre són secundaris, de segona mà, revenuts a la menuda: són records de records, de manera que cada vegada s’allunyen més del punt inicial. La imatge de la fotografia està cada vegada més esvaïda. 

El falsejament del passat per part de la memòria és només una de les cares de la problemàtica moral que es planteja en «Aniversari», perquè hi ha també la incapacitat de connectar amb el propi passat, de reviure’l, de continuar-lo, de sentir-s’hi reconegut, de reconèixer en la propia vida una mena de fil conductor i no una juxtaposició de fets que, simplement, han passat. O de trencar del tot amb ell. Del «munt d’encenalls» ­—metàfora del que resta en el record dels anys passats— la memòria en farà «curtes fogueres», una altra metàfora igualment precisa i suggestiva: la foguera —el record— il·lumina i escalfa, però també crema, destrueix i esborra. Les fogueres són «curtes», moments del passat que incideixen breument en el present sense arribar a establir-hi un sentiment de continuïtat. 

D’altra banda, l’oblit és un «drapaire mut»: arreplega i retira tot allò que ja no serveix, tot els escrits del passat que no llegirà ningú, la memòria abolida. Però l’oblit, o allò que en diem oblit, continua actuant com un «caliu d’inquietud»: és a dir, d’insatisfacció, d’angoixa, de penediment, de recança per no poder reprendre tot el que ha quedat pendent. Paradoxalment, com li agradava remarcar a Borges, l’oblit pot ser una forma profunda de la memòria, que es pot manifestar, d’una manera sorda, com una inquietud. 

En «Aniversari» s’exposa la dificultat de mantenir una identitat personal, la qual es construeix tant a partir del que es recorda com del que s’oblida. Després del caliu arriba, finalment, la cendra: molts records arriba un moment que prescriuen o caduquen. En «Aniversari», però, hi ha una tensió que no es resol entre memòria i oblit. L’aniversari a què fa referència el títol no es lliga amb una conclusió, amb un punt d’arribada o amb el tancament d’una etapa. 

Hi ha un grup important de poemes de Les dones i els dies que, com «Aniversari», expressen un sentiment de desajustament personal i d’estranyesa davant el pas del temps. Recorde ara «Mala memòria» i «Floral». Els versos cinquè i sisè d’aquest últim poema fan referència també a un aniversari: «Vaig fer / trenta anys, que també em semblen prematurs». De nou, la inquietud, el sentiment de desajustament entre el que en podríem dir el temps cronològic i el tempo personal: 

FLORAL

La primavera del cinquanta-dos, les noies

portaven bruses blanques i rebeques

verdes, i pel carrer sentíem el fresseig

precipitat de flors i fulles on s’amaguen

els negres cuirs de l’ametller. Vaig fer

trenta anys, que també em semblen prematurs.

Però cap vent no en fa justícia. Romanen,

inconvincents i eixuts, sota cada any

que va venint per recobrir l’edat

distreta, el blanc atònit i el verd aspre,

i aquell ventet menut pels llargs carrers

de noies i flors i fulles, el record

que se me’n va, de tan confús, cap al futur,

se’m fa desig, i la memòria em verdeja. 

La primavera, com les noies, torna cada any, però ni «la primavera del cinquanta-dos» ni les seues noies tornaran. Els anys se succeeixen en un esdevenir cíclic, però no idèntic, del temps. El que es manté igual és el desig de la joventut, que fa que passat i futur es confonguen: el record del passat es converteix en desig; encarat, per tant, cap al futur: 

                                        el record

que se me’n va, de tan confús, cap al futur,

se’m fa desig, i la memòria em verdeja. 

Tant «Aniversari» com «Floral» proposen una reflexió moral sobre el procés d’ajustament a les diferents edats de la vida. La transformació o la inestabilitat del propi cos va de costat amb la inestabilitat de la identitat personal, que moltes vegades es viu com un projecte que ha quedat a mig fer, entre les dones i els dies, entre les relacions amb els altres i el pas del temps. 

Fuster, en el pròleg  al primer volum de l’Obra completa de Vicent Andrés Estellés, Recomane tenebres, va escriure que el barem que utilitzava per detectar la gran poesia és «el de l’eficàcia creadora, traduïda o traduïble a les més diverses possibilitats d’enlluernament. O la poesia és això, o no és res. Tal vegada dir-ne “enlluernament” és excessiu, perquè pot confondre’s amb “ofuscació”. Lucidesa: aquesta fóra l’alternativa acceptable. En comptes de “possibilitats d’enlluernament”, posem-hi “possibilitats de lucidesa”». Fuster aplicava aquest barem a Estellés i hi descobria el gran poeta. Jo l’aplicaria de més bona gana encara a Gabriel Ferrater. Els seus poemes són un prodigi d’imaginació i de lucidesa, dues qualitats que no solen aparèixer plegades en la literatura.