divendres, 21 de gener de 2011

Un assaig de Josep Iborra sobre Hamlet

Quin comediant més odiós aquest Hamlet! Un comediant en la mesura, precisament, que és un neuròtic. Hamlet —això es veu ja en la seua primera escena— és una naturalesa hipersensible, egotista. Segurament va ser un xiquet mimat i aplaudit, petit personatge d'una comèdia feliç, prop de la falda de sa mare o jugant amb Yorick, el bufó. I, ja adolescent, vivint els seus anys d'escolar sense problemes ni responsabilitats, divertint-se i cercant —ja!— el tracte amb les colles d'actors de teatre...

Quan es produeix la catàstrofe —la mort del pare i el nou casament de la mare— s'enfonsa el món d'aquest príncep consentit. Com que no sap reaccionar adequadament davant la nova situació en què es troba, destituït del lloc privilegiat que hi ocupava, s'afirma en la seua marginació: s'hi instal·la. En compte de digerir a poc a poc la seua dissort i de prendre les responsabilitats que li pertoquen com a hereu, trenca la baralla i comença la comèdia de la seua rabieta infantil. Aquest home "gros" i malencònic es posa la màscara d'una criatura torturada i enigmàtica, que li dóna la il·lusió de "ser" davant els altres. Tota la seua estratègia té com a objectiu que "ells" —la mare i el rei— s'hi fixen. Com més accentue el seu aire turmentat i infeliç, més se'n preocuparan, més s'esforçaran a afalagar-lo.

Ho intentaran en va, perquè això és precisament el que Hamlet vol: inquietar-los, fer-los sofrir, amargar-los l'existència tant com puga. És així com aquest desplaçat es venja i s’afirma. No es deixarà recuperar, però sobretot —és la seua raó de ser— provocarà i boicotejarà la tranquil·litat dels monarques i de tota la cort.

De moment, com que encara no té cap raó "objectiva" per a fer-ho, el seu atac serà dissimulat, servint-se de mitjans que semblen justificats pel trasbals emocional que ha patit. Però, com s'eixampla la perspectiva del seu rol quan l'espectre de son pare li revela que ha estat assassinat! No cap de goig dins d'ell: ja té una "raó" per fer-se l'interessant i fer convergir la mirada dels altres en la seua persona. Les paraules de son pare l'han tret només aparentment de la situació mesquina i ressentida en què es trobava. No passa a l'acció ni fa cap projecte. La revelació del secret li serveix, més aviat, per alimentar la comèdia en què es troba atrapat, per a reactivar d'una manera exaltant el seu "rol". No s'allibera de la seua neurosi, l'agreuja, la radicalitza. I seguirà comportant-se, en el fons, com abans, però ara amb motius que li permetran afermar-se i afirmar-se en el seu conflicte personal. A partir d'ara ja podrà desenvolupar estratègicament el seu paper d'infant despitat i frustrat.

I com és de refinada i subtil aquesta seua mise en scène! La posa en marxa com un mitjà de tortura pròpia i aliena. Incordia i inquieta tothom, fins i tot Ofèlia, que estima. I es martiritza ell mateix perquè, fascinat per la representació que ha muntat, no fa el que hauria de fer ("reste parat com un badoc en somnis, la meua causa oblide"). En realitat, no vol trencar la joguina que té entre mans: li permet de projectar-s'hi. Tots els dubtes de Hamlet, les seues boutades, les seues "metafísiques" no són altra cosa que modulacions del comediant que és per naturalesa i que, ara, viu plenament com un virtuós. Ha aconseguit ser el centre de la cort d'Elsinor, com abans, quan n'era el petit príncep. S'hi manté prolongant la seua farsa, retardant sàviament la venjança, dosificant-la amb una crueldat innoble. Els té a tots —sa mare, el rei, el "bon Horaci", la "dolça Ofèlia", Poloni...— en el puny, i els va ofegant a poc a poc.

El veuen, per exemple, passejant-se amb un llibre obert, davant la mare anguniada que exclama: "Mireu que trist va llegint, oh pobre!" Quin colp de teatre més perfecte i més calculat! I quan diu que hi llegeix només "paraules, paraules, paraules..." ¿com no havien de sentir-se tots el cor trencat, davant aquest dolor sublim?

Un altre cop baix: l'espectacle que munta amb una tropa de comediants —una comèdia que reprodueix punt per punt l'assassinat del pare de Hamlet. Procurarà que hi vagen els culpables per observar-ne les reaccions en veure's reflectits en la representació...

Complicat, retorçut, egoista, Hamlet no vol ningú. Estima només quan ja no cal i pot sublimar el seu personatge: "Ai, pobre Yorick!", diu agafant commogut la calavera del bufó. O en l'escena de l'enterrament d'Ofèlia, per la qual declara el seu immens amor... Sempre ha de fer comèdia; no ho pot evitar. Li calen espectadors que sostinguen la seua imatge, i ben alta. Se'n preocupa fins i tot abans de morir.
“Oh Déu, Horaci ¡quina horrible fama,
si els fets resten ocults, serà la meua!”

L'"horrible fama"...! La tenia ben merescuda. Però també a nosaltres, lectors o espectadors, ha aconseguit entabanar-nos i encisar-nos: el planyem, el veiem com un tipus "sublim". ¿No va ser Goethe qui en parlà com d'una "criatura puríssima"?

Per altra banda, si mirem Hamlet des d'un punt de vista estètic, estrictament literari, i no com un personatge "real", hi trobem que ens produeix una impressió d'autenticitat. Vull dir que no fa l'efecte d'un personatge "teatral", segons les convencions en què es movia el teatre de Shakespeare. En aquest sentit, els drames terribles d'aquest escriptor estan animats per una retòrica tan "excessiva" que ens resulta avui clarament artificiosa, tot i que encara cedim encantats a l'esperit i als tocs genials amb què Shakespeare la fabrica. En el cas de Hamlet, aquesta dimensió retòrica es redueix de tal forma que no la notem a penes, o no en sentim el to artificiós. Quasi ens oblidem que el personatge pertany al món fictici i arbitrari de l'escena. En una paraula, Hamlet sembla poc "teatral". No sona —no ens sona— fals o grandiloqüent. Criatura d'un món convencional, ens convenç...

I és que Hamlet rima amb ell mateix, parla com és; la distància entre teatre i vida hi queda reduïda. "En els temperaments emfàtics —deia Stendhal— l’èmfasi és natural". Això fa que Hamlet no semble, com els personatges d'altres obres de teatre, un determinat "tipus" tractat literàriament segons determinades regles de l'art escènic. Ell les encarna en la seua pròpia substància. Hi troba l'esquelet que el manté en peu. No hi ha, doncs, un decalage entre el seu caràcter i els procediments retòrics. Hamlet parla i es comporta com és: retòricament. Quan davant un llibre diu que hi llegeix només "paraules, paraules, paraules...", s'hi retroba reflectit, "escrit".

En aquesta dimensió "teatral" de Hamlet es troba la dificultat per a l’actor que tracte de representar aquest paper. No hauria de fer-ho, crec, redoblant el que ja hi ha d'emfàtic en el mateix personatge, carregant-lo d'una "teatralitat" que no necessita. Recorde molt vagament la versió cinematogràfica que en va fer Laurence Olivier: s'afegia, crec, amb redundància, al tipus de Hamlet.
Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada