El personatge més odiós de la literatura universal

Sabeu qui és Fomà Fomitx? Jo vaig tenir la primera notícia d'aquest personatge llegint Candido o un somni a Sicília, de Leonardo Sciascia. Candido Buffalò, el protagonista d’aquesta novel·la, que refà l'homònima de Voltaire en un ambient sicilià, acusa en una escena el secretari de la secció local del PCI d’haver parlat com Fomà Fomitx. El secretari, que no sap qui és aquest Fomà, no reacciona d’entrada. Suposa que deu ser algú relacionat amb la història del partit a la Unió Soviètica, algú del temps de Stalin i Beria, perquè estava clar que Candido l’havia volgut ofendre. Comença a preguntar, però ningú no sap donar-li’n raó. Els sonava, estaven convençuts que l’havien sentit en un moment o altre, estava clar que el nom era rus… Potser… Finalment, un especialista en literatures eslaves li va dir que era un personatge de la novel·la Stepàntxikovo i els seus habitants, de Dostoievski, publicada el 1859. Com que n’hi havia traducció a l’italià, el secretari de la secció se la va llegir de seguida. A mesura que avançava en la lectura, la ràbia li anava en augment. En l’assemblea següent, Candido va ser expulsat del partit. Un comunista que veia un Fomà Fomitx en el secretari del partit era indigne de ser comunista.

De seguida, és clar, em van venir ganes de llegir aquesta novel·la. Volia saber qui era Fomà Fomitx! Vaig tenir molta sort, perquè Proa l’havia publicada el 1933 en la col·lecció A tot vent en una traducció al català d’Andreu Nin. Al cap de poc, en una llibreria de vell en vam trobar un exemplar, no recorde ara si mon pare o jo. La traducció de Nin és extraordinària, i no ha envellit gens ni mica. Nin fa servir un català viu, acostat a la llengua oral, no gens encarcarat, ben lluny del model noucentista. Afortunadament per al lector, una nova editorial, Falzia Editorial, acaba de reeditar Stepàntxikovo i els seus habitants en la traducció de Nin. No us deixeu escapar aquest llibre per res del món! Encara que poc coneguda, és una de les millors novel·les de Dostoievski. I una de les més sorprenents, amb un personatge impagable: Fomà Fomitx.

A casa dels Oblonski tot anava de capgirell

Dimarts passat vam començar a comentar Anna Karènina. Vaig reprendre l’esquema que havia dibuixat en la pissarra en la sessió anterior per mostrar gràficament que la clau de l’estructura de la novel·la s’ha de considerar en termes de temporalitat. El que Tolstoi es proposa és la sincronització de set vides particulars: les parelles Dolly-Stiva, Kitty-Levin i el trio Anna-Karenin-Vronski. Com vaig asssenyalar en l’entrada del dia onze, hi ha nombrosos punts de contacte entre aquests set personatges: Stiva i Anna són germans. Dolly i Kitty també són germanes. Kitty té un afer inicial amb Vronski, Stiva sempre va amunt i avall i els coneix a tots. Karenin podria semblar que queda una mica despenjat, però atenció: encara que ell i Vronski són molt diferents, no s’oposen totalment. Tots dos valoren l’autocontrol sobre la intuïció i l’instint. Tots dos es diuen Alexiei. 

Anna s’assembla més a Levin que al seu marit o al seu amant. Tots dos cerquen la veritat en les seues relacions personals. Com Anna, Levin no suporta la contradicció entre les seues accions i les seues creences.. Tots dos s'assemblen per la intensitat de les seues vides i també pel reconeixement de la proximitat de la mort. Levin no serveix per demostrar, per contrast, que Anna està equivocada, sinó per oferir una descripció més completa de la vida. La novel·la es basa en contraposicions, però aquestes són incompletes. La llum i l’ombra estan distribuïdes igualment.

Tant com les relacions entre els personatges són importants les relacions entre els llocs, sobretot la triple contraposició que s’estableix entre Sant Petersburg, Moscou i el camp. La contraposició ciutat / camp és un motiu bàsic de la novel·la del segle XIX, però en Anna Karènina, com en altres obres de la literatura russa, hi ha una altra contraposició fonamental: la que es dóna entre Sant Petersburg i Moscou.

Una història cultural d’Alemanya

Un dels llibres que més m’ha interessat i absorbit dels que he llegit últimament és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. És també un dels que tinc la sensació que m’ha aportat més, en forma d’informacions, d’anàlisis, de comprensió i síntesi d’una sèrie de temes fonamentals de la cultura i la literatura alemanyes. Rosa Sala és assagista i traductora. A més d’El misterioso caso alemán, ha publicat Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo i Lili Marleen. Canción de amor y de muerte. Entre les seues traduccions destaquen Poesía y verdad de Goethe i Conversaciones con Goethe de Johann Peter Eckermann. Té també un bloc: Blog de Rosa Sala Rose.

Inicialment, El misterioso caso alemán és un intent de contestar com és possible que els alemanys caiguessen en la barbàrie del nazisme i en l’extermini de milions d’éssers humans. Rosa Sala intenta buscar una resposta a aquesta pregunta, que és la que posa en marxa el llibre i la que fa de fil conductor, no a partir de l’anàlisi dels factors socials, econòmics i polítics, sinó des de la literatura i la crítica cultural. Hi pot haver una aliança entre la cultura i el mal? Com es forja aquesta compatibilitat entre la cultura i la barbàrie extremes? La literatura alemanya va preparar el camí a l’Holocaust? És possible que allí s’amagués l’ou de la serp? 

L’etern marit

El deixant de Madame Bovary és allargat. Fins i tot va inspirar una novel·la de Dostoievski, L’etern marit. Publicada el 1870, aquesta obra ocupa un lloc propi en la producció d’aquest escriptor rus, ja que no s’ocupa dels problemes filosòfics i socials que caracteritzen les seues novel·les més conegudes. El títol no deixa de ser una mica sarcàstic i hi ha qui pensa que en realitat hauria de ser L’etern cornut. Per decència o pel que fos, Dostoievski va triar L’etern marit. 

Dostoievski pren el tema de Flaubert on aquest el deixa. En Madame Bovary els afers d’Emma ocupen tota la novel·la, mentre que en L’etern marit es donen per suposats i el relat comença molt després de la mort de l’adúltera. Veltxàninov, home de món de prop de quaranta anys, recorda, durant un període d’hipocondria, els seus pecats de joventut, en un estat de penediment i d’inquietud. Una nit, inesperadament, ve a buscar-lo un funcionari, Trussokski, la dona del qual, uns anys abans, va ser amant seua. Així s’assabenta que la dona havia mort feia poc deixant una xiqueta, segurament filla de Velxàninov. Torna a trobar Trussokski diverses vegades i sempre el troba promès o marit. Com una fatalitat, Veltxàninov sempre representa una amenaça per a la tranquil·litat familiar d’aquell.