Hi ha una mena de llibres que, tot i el seu valor, queden per sempre en un segon o tercer terme, i passen pràcticament desapercebuts, excepte per a una minoria afortunada, per a la qual es converteixen en objecte de culte. Com ara L’art de callar, de l’abbé Dinouart, un clergue francès del XVIII, publicat per les Edicions de la Ela Geminada gràcies a la iniciativa de Ramon Alcoberro. D’entrada, no em negareu que el títol d’aquest llibre resulta tan atractiu com incitant davant la inflació «informativa» i «comunicativa» del nostre temps, en què hi ha tanta gent que no calla mai, en què es parla molt i es diu ben poc. Com a regla general, es parla sense saber de què va. Al bar de la cantonada, als mitjans de comunicació o a la càtedra universitària. Un altre aspecte de la incomoditat que produeix aquest panorama és que qui més parla és qui més hauria de callar. I que molts dels qui tenen alguna cosa a dir, resten callats, atabalats davant la xerrameca dels altres. Fatalment, si alguna vegada trenquen el seu silenci, no se senten. No se’ls escolta.
No ens enganyem, però, respecte a les intencions últimes o primeres de l’autor de L’art de callar. Com recorda Ramon Alcoberro en la introducció que ha redactat a la traducció catalana d’aquest llibre, l’abbé Dinouart era un carca, un escriptor religiós en pugna amb una visió del món cada cop més laica que li feia por, «un enemic de les Llums que buscava en el silenci un refugi contra el progressisme sorollós». Dinouart reclamava silenci als seus adversaris il·lustrats i denunciava la dèria de criticar-ho tot. El seu llibre, però, era un mal símptoma per a la causa que defensava. Si reclamava silenci i en lloava les virtuts és perquè ja no podia imposar-lo, com el mestre que s’esgargamella debades davant els alumnes esvalotats sense remei. L’al·legat de Dinouart, llegit des de la nostra perspectiva actual, resulta commovedorament ingenu.
