Vida i mort de la literatura

«Di ogni scrittore muore una parte», va escriure Francesco De Sanctis en un pas de la seua Storia della letteratura italiana. La sentència és taxativa i suggereix que això passa sempre, fins i tot en el millor dels casos: en el cas dels grans escriptors. En els altres, en la majoria, mor tot, incloent-hi el mateix nom de l’autor. Però també es pot donar el cas contrari. Autors menystinguts o ignorats en vida han aconseguit una vitalitat pòstuma. El temps pot fer que un llibre guanye unes virtualitats noves, que no tenia o no podia tenir en el moment en què va ser escrit i publicat. 

Hi ha llibres que es renoven amb el pas del temps. Borges remarcava que «la obra de Gibbon sigue incólume y es verosímil conjeturar que no la tocarán las vicisitudes del porvenir». Per dues raons, sobretot. La primera, i potser la més important, és d’ordre estètic: l’encant, que, segons Stevenson, com li agradava recordar a Borges, és la virtut essencial i imprescindible de la literatura. L’altra raó «estribaría en el hecho, acaso melancólico, de que al cabo del tiempo, el historiador se convierte en historia y no sólo nos importa saber cómo era el campamento de Atila sino cómo podía imaginárselo un caballero inglés del siglo XVIII». 

Leonardo Sciascia va assenyalar en Nero sur nero, un recull d’assaigs breus, que un llibre sembla reescrit en cada època en què es llegeix. Que rellegir és un llegir carregat inconscientment de tot el que entre una lectura i altra ha passat sobre aquest llibre i a través d’aquest llibre, en la història humana i dins de nosaltres. De seguida matisava, però, que cal trobar i triar un llibre al voltant del qual valga la pena que gire tota una vida, rellegint-lo, com la terra al voltant del sol. I també que hi ha llibres que tenen més que altres aquesta particularitat i potencialitat: llibres capaços d’esdevenir «diferents», d’enriquir-se i d’enriquir la vida: la vida de generacions d’homes, la vida de col·lectivitat humanes, la vida dels individus que els rellegeixen. 

Ara bé, en què consisteix aquesta particularitat i potencialitat? Marx es va plantejar aquesta qüestió, de passada, en la seua Introducció a la crítica de l’economia de la política. Si els productes de l’art, com qualsevol altre producte social, van units a un determinat context, ¿com es pot explicar que continuen vius, que continuen parlant-nos quan les formes de vida social s’han transformat a tos els nivells i les condicions necessàries a la seua creació s’han esvaït? La resposta que hi va donar Marx és decebedora. Quedem-nos amb la pregunta. Sciascia, tot i constatar aquesta potencialitat de determinats llibres, tampoc no arriba a explicar en què consisteix. Un possible motiu (l’apunte només sobre la marxa) és que els textos literaris es poden llegir fora del seu context immediat —social i històric—, a diferència d’una llista de la compra o del manual d’una rentadora, i és per això que tenen aquesta capacitat de generar múltiples significats, de regenerar-se i renovar-se en la lectura que en fan els lectors de cada època.

El fet és que són molts els cridats i pocs els elegits. El destí ineluctable de la majoria de llibres és convertir-se en lletra morta. La màxima de De Sanctis, tal com ell l’enuncia, és vàlida fins i tot per als escriptors que han aconseguit una posteritat perdurable. I no és sols que tot no pot sobreviure. Que un escriptor haja perdurat al llarg de més de dos mil anys, no és cap garantia que dins de cent anys o de cinquanta es continue llegint. Recorde ara aquell aforisme, tan insidiós, de Fuster: «Llegir Virgili avui, o Shakespeare, o el mateix Proust, o Miller, ¿no serà ja un anacronisme?»

Els llibres ens escriuen

Torne a llegir, després de molts anys, Prólogos, un llibre de Borges que recull alguns dels pròlegs que va escriure al llarg de la seua vida per a llibres molt diversos. Publicat el 1975, va encapçalat per un Prólogo de prólogos, en què l’autor reconeix que aquest gènere literari «en la triste mayoría de los casos, linda con la oratoria de sobremesa o con los panegíricos fúnebres y abunda en hipérboles irresponsables, que la lectura incrédula acepta como convenciones del género». Hi afegeix, però, que n’hi ha també altres exemples, memorables, com l’assaig amb què Wordsworth va introduir la segona edició de les seues Lyrical Ballads i, encara més: «el prefacio conmovido y lacónico de los ensayos de Montaigne no es la página menos admirable de su libro admirable». En aquests casos, com que es tracta de textos escrits pels mateixos autors, són de fet una extensió del llibre, no un element imposat, i impostat, des de fora. 

Alguns d’aquests pròlegs tracten llibres de literatura gauchesca, d’autors argentins que per a mi només són un nom. Em faig el propòsit, ara, de llegir el Martín Fierro. A més, Gabriel Ferrater, en una entrevista reproduïda en Papers, Cartes, Paraules, afirmava que «uno de los grandes poemas que más me han influido y que releo muy a menudo es el Martín Fierro. Para mí, personalmente, es más importante que cualquier poema español del siglo pasado o del actual». No se’n parle més: el llegiré. Un altre títol pendent de lectura que Borges m’ha recordat és Sartor Resartus, de Thomas Carlyle, comentari de l’obra d’un professor imaginari, Diògenes Teufelsdroeckh, «que habría publicado en Alemania un vasto volumen sobre la filosofía de arena, o sea de las apariencias». Borges escriu que «no sé de un libro más ardido y volcánico, más trabajado por la desolación, que Sartor Resartus». També m’ha recordat que he de tornar a llegir les dues novel·les mestres de Wilkie Collins, The Woman in White i The Moonstone.

Una novel·la lliure (1)

Quan pensem en la literatura russa, de seguida ens vénen al cap els noms dels grans novel·listes de la segona meitat del XIX. En primer lloc, Tolstoi i Dostoievski, de seguida Txékhov i, si reculem una mica, Lermontov, Gogol i Turguenev. Per a un rus, però, l’autor per excel·lència és Puixkin, encara que fora de la seua àrea lingüística no passa de ser un nom que tota persona culta coneix, però que rarament es relaciona amb l’experiència real i sostinguda d’haver llegit les seues obres, llevat d’algunes creacions en prosa com ara La filla del capità i Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques. La raó principal d’aquesta apreciació tan diferent és que el vers de Puixkin és molt difícil de traduir, i la major part de la seua producció literària està escrita en vers, com Eugeni Onegin, la seua obra mestra. 

La dificultat de traduir el vers de Puixkin no és una conseqüència de ser un vers retòricament exhuberant. Ben al contrari. El crític D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que recomanava Vladimir Nabokov, caracteritzava l’estil de Puixkin com a clàssic, precís i lògic, i remarcava que estava fortament influït pel de Voltaire. La seua bellesa depèn en bona part de la tria de les paraules —de l’ús feliç del mot juste—, i la seua efectivitat poètica de l’ús de la metonímia i altres figures purament verbals semblants de la parla, rebutjant tot imatgeria metafòrica, de l’adequació del ritme amb el to i de la complexa textura del so. Mirsky afirmava també que en l’Eugeni Onegin l’harmonia del vers està basada en una completa adequació mútua del ritme i de la sintaxi, i en una pràctica subtil i complexa de l’al·literació —«la meravellosa alliteratio puixkiniana, tan elusiva». Està clar que no saber llegir en rus és una de les desgràcies de la meua vida. 

Plini el Vell, un dels grans lectors que recorda la història

En un text que ara no sé localitzar, Jorge Luis Borges parlava d’alguns dels grans lectors que recorda la història, com l’escriptor anglès Thomas Macaulay. No recorde quins altres autors esmentava. Potser va incloure també en aquesta llista el doctor Johnson i —un dels més antics— Plini el Vell. 

En una carta adreçada a un Bebi Màcer (III, 5) Plini el Jove fa un retrat de la personalitat literària del seu oncle. Comença fent un catàleg dels llibres que va escriure, entre els quals hi havia Dos llibres de la vida de Pomponi Secundus, Vint llibres de les guerres de Germània, Vuit llibres del llenguatge dubtós… A nosaltres només ens ha arribat la Història natural, en 37 llibres, que deu ser una mina. Plini el Vell va escriure i va llegir moltíssim. Solia dir que «no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts». Aquesta citació, que tots coneixem i que hem sentit tantes vegades com una sentència optimista, irrefutable, es troba en aquesta carta del seu nebot. 

Després del dinar, a l’estiu, Plini el Vell s’estirava al sol mentre li llegien un llibre. Prenia notes de tot el que llegia. Després de prendre el sol, es rentava amb aigua freda i dormia una mica. Tot seguit, treballava fins a l’hora de sopar. Durant el sopar continuava llegint un llibre i prenent notes. Una vegada, un amic seu va interrompre la lectura, perquè el lector recitava malament, demanant-li de tornar a començar. Plini el Vell li va dir: «ho havies entès, veritat?» I com que aquell li va dir que sí: «aleshores, per què interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva». Tan gran era el seu aprofitament del temps!, s’exclama el Jove. El Vell sabia que la vida és breu i la llista de llibres ben llarga. 

Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna». 

Un comentari de Borges sobre la forma de la Divina Comèdia

Al FNAC, fullege un volum molt gruixut de Adolfo Bioy Casares, una selecció dels seus diaris, que recull els fragments en què apareix Borges (Adolfo Bioy Casares, Borges. Destino). En una de les entrades, Borges hi fa referència a la topografia de la Divina Comèdia, que és de fet la seua forma literària, i diu que és com una mena de moble amb molts calaixos. Cada cosa es troba col·locada i ordenada al seu lloc. Borges considera que aquesta forma és molt superior a la que proporcionen els esquemes argumentals en què es basen la majoria de les novel·les. Diu que mai no ha pogut acabar del tot Els germans Karamàzov, perquè es confonia amb els personatges. La forma de la Divina Comèdia, en canvi, la troba més convincent. Supose que també agraïa el seu valor mnemotècnic. Per a un lector cec, com Borges, aquesta qualitat devia ser enormement important. Borges al·ludeix també, amb menyspreu, al Quixot. Afirma que la novel·la de Cervantes adopta la forma rutinària de l’acumulació d’aventures. El lector no hi troba la forma copsada tot d’una, en una sola i àmplia visió genial, com en l’obra de Dante.

Preparant el curs de literatura universal a l’Octubre

Continue pegant voltes al curs de literatura universal que començaré a impartir el curs que ve al Centre Octubre. Bona part de les lectures d’aquest estiu les he fet pensant en aquest curs, però em quede amb la sensació que me’n farien falta moltes més. Un curs de literatura universal, en principi si més no, és tota la literatura i això fa que els llibres que caldria llegir per preparar-lo bé se’ns apareixen com una mena d’espiral que se’n fuig i creix sense aturador. Cal fer via amb el que es té. Ja tinc més o menys embastades les sessions del primer mes. Les altres, les tinc perfilades, però les hauré de concretar sobre la marxa.

He tingut llibertat absoluta per plantejar aquest curs. A l’institut, he de seguir, més o menys, la programació oficial, cosa que simplifica o soluciona moltes coses. Ara que puc fer el que vull (en el bon sentit de la paraula, és clar), és inevitable que tinga presents moltes possibilitats. L’embarras du choix! No vull convertir el curs de literatura universal en un curs de «Grans Llibres», a partir d’una selecció tancada d’obres. El procediment és atractiu, però aquesta vegada porte una altra cosa entre mans. Tampoc no vull repetir el curs de l’institut, el que vaig contar en Un son profund. Ara vull tractar obres i motius que no vaig poder aleshores i desenvolupar-ne d’altres que només vaig poder tocar de passada o molt poc. També vull aprofitar que tindré un públic més adult. 

El més complicar és trobar un fil conductor que vaja més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. No es tracta de deixar de banda totalment l’eix cronològic —la història. Com a mínim, la cronologia no és arbitrària i és útil per ordenar un material tan vast. Però el fil conductor no necessàriament ha de reproduir una evolució històrica. En aquest punt val la pena recordar Tradition and the Individual Talent, l’assaig en què T.S. Eliot defensava que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». 

No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. Eliot assenyalava que se l’ha de situar entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però que aquesta necessitat d’adaptar-se i de fer-se coherent no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Perquè «l’ordre persistesca després de l’arribada de la novetat, la totalitat de l’ordre existent ha d’alterar-se, encara que siga lleument. Així es reajusten les relacions, les proporcions, els valors de cada obra d’art respecte de la totalitat, de manera que es produeix un acord entre el vell i el nou». 

Més tard, Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Encara que en el curs seguiré un eix cronològic en el curs, no ho faré sistemàticament, sinó que aniré endavant i endarrere, barrejant les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, intentaré comportar-me com un lector normal.

Notes d’una lectura de l’Odissea (2)

En aquesta relectura de l’Odissea amb què tancat les vacances d’estiu m’he detingut especialment en uns passatges que em ressonen sovint en la memòria: el moment en què Ulisses arriba a Ítaca, adormit; el cant VIII, que narra l’estada d’Ulisses a la cort d’Alcínous, rei dels feacis, on sent recitar les seues gestes a Troia; l’escena en què Euriclea li renta els peus i el reconeix en descobrir-li una cicatriu a la cama, i el retrobament final entre Ulisses i Penèlope. També, és clar, tot el cant XI, dedicat a la baixada d’Ulisses a l’Hades, al regne dels morts. 

Pel que fa al passatge en què Euriclea reconeix Ulisses, una de les diverses escenes de reconeixement que es produeixen quan Ulisses torna a Ítaca, l’únic que puc fer és remetre al comentari que en va fer Erich Auerbach en Mimesis, en el capítol que porta per títol La cicatriz de Ulises, obra mestra de la crítica literària. Ulisses s’ha revelat primer a Telèmac. Després, quan arriba a la seua casa, disfressat de captaire, és reconegut pel seu gos Argos, vell i decrèpit, uns instants abans de morir-se. Una mica més tard, el reconeix Euriclea. Ulisses es revela també al porquer Eumeu, que sempre li ha estat fidel. Finalment, és reconegut per Penèlope i, en últim lloc, per Laertes, el seu pare. La trobada entre els dos esposos és d’una profunditat psicològica i d’una intensitat emocional inigualables, precisament perquè no es llancen en braços l’un de l’altre. No hi ha exclamacions de joia, ni plors, ni besos arravatats, sinó, més aviat, un sentiment d’estupor i de recel:

Dos contes filosòfics de Voltaire

Com us contava en l’entrada anterior, hem llegit en classe una selecció mínima de l’obra assagística de Voltaire, una mostra tan sols. M’hauria agradat passar als alumnes alguns articles del seu Diccionari filosòfic i comparar aquest llibre amb el Diccionari per a ociosos de Fuster. També m’hauria agradat llegir algun conte filosòfic de Voltaire, el Càndid, és clar, o algun de molt curtet com Micromégas. 

Entre la vasta producció de Voltaire, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals i els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. Voltaire va trobar en el conte, o en la paràbola filosòfica, la forma més còmoda, més flexible, per expressar aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al·lusions més intencionades, aquell gust per la llibertat i pel joc mental, aquella “gaieté infernale” a què es referia Madame de Stäel. Com sol passar en la història de la literatura, aquestes obres, que Voltaire va redactar com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, sense cap esforç deliberat, van donar com a resultat una obra mestra com Càndid. 

Borges sobre el Quijote

En els seus escrits de crítica literària, Borges es va referir moltes vegades al Quijote. Li agradava molt burlar-se de l’actitud reverencial envers la novel·la de Cervantes típica de l’àrea peninsular. Una vegada va escriure que «el cervantismo es una de las equivocaciones de España» i que «la crítica española acepta demasiado a Cervantes y prefiere la mera veneración al examen». 

Moltes d’aquestes remarques crítiques, sempre suggestives i intel·ligents, es troben disperses en llibres d’entrevistes. N’hi ha molts. En el seu dia, no me’n vaig fer fitxes i ara no les tinc a mà. Em conforme ara fullejant d’esma alguns llibres seus, com Otras inquisiciones. Hi trobe Magias parciales del Quijote, un assaig breu, que Borges conclou amb aquestes paraules: «¿Por qué nos inquieta que Don Quijote sea lector del Quijote, y Hamlet, espectador de Hamlet? Creo haber dado con la causa: tales inversiones sugieren que si los caracteres de una ficción pueden ser lectores o espectadores, nosotros, sus lectores o espectadores, podemos ser ficticios. En 1833, Carlyle observó que la historia universal es un infinito libro sagrado que todos los hombres escriben y leen y tratan de entender, y en el que también los escriben.» 

Un assaig de Carlos Fuentes sobre Cervantes

Les últimes classes de literatura universal les he dedicat al Quijote, que és un dels temes del currículum oficial de l’assignatura (3.4. Cervantes i els orígens de la novel·la moderna). Aprofitant l’ocasió, com qui diu, m’he llegit un assaig del novel·lista mexicà Carlos Fuentes, Cervantes o la crítica de la lectura (Biblioteca de Estudios Cervantinos). El títol era atractiu i em va enganxar. La lectura, no tant. 

El fil conductor d’aquest assaig és la consideració que «Cervantes es el primer novelista que radica la crítica de la creación dentro de las páginas de su propia creación: Don Quijote. Y esta crítica de la creación es una crítica del acto mismo de la lectura.» Una mica més endavant, Carlos Fuentes escriu «Seguramente, ésta es la primera vez en la historia de la literatura que un personaje sabe que está siendo escrito al mismo tiempo que vive sus aventuras de ficción.» 

Doncs, seguramente que no. Ulisses, en el cant VIII de l’Odissea, quan arriba al país dels feacis, és rebut pel rei, Alcínous. En el convit que celebren en honor seu, Ulisses es posa a plorar quan sent un cantor d’una qualitat extraordinària narrar les gestes dels grecs i del propi Ulisses a Troia. Alcínous se n’adona i li pregunta: 

El regal de Reis

Com que demà és la Nit de Reis, la serp blanca voldria deixar-vos com a regal (bé, com a regalet) la traducció al català de The Gift of the Magi (El regal de Reis) d’O. Henry, tot un clàssic dels contes de Nadal, al costat de la Christmas Carol de Dickens i d’uns pocs més. La majoria de vosaltres ja el deveu conèixer, però El regal de Reis és un d’aquells relats que sempre dóna gust de tornar a llegir, com quan érem menuts i ens agradava de sentir una volta i una altra, incansables, el mateix conte, i protestàvem indignats si detectàvem algun canvi en la narració.

O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I, en part, ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el “Maupassant ianqui”. És cert que entre Maupassant i O. Henry hi ha alguns punts de semblança, com els arguments hàbilment estructurats amb un final inesperat i l’interès i l’empatia per la vida de les classes populars, però Maupassant se’n diferencia perquè és un escriptor més cínic i menys humorístic, més realista. Supose que si O. Henry no sembla tan realista com Maupassant és, entre altres coses, perquè moltes de les seues històries acaben bé, i també pel seu estil sempre enjogassat i irònic. 

O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txèkhov van intentar practicar. 

Una altra clau del seu èxit és l’actitud democràtica que s’expressa en els seus contes. Més concretament: la seua simpatia pels més pobres i pels més desvalguts. Sembla que el president Roosevelt va dir una vegada que els contes d’O. Henry havien fet que es preocupés pels patiments de la classe treballadora i que havien influït en la seua política del New Deal. És probable que l’anècdota no siga certa, però resulta versemblant. 

El conte més memorable de la literatura universal

El 26 de juliol de 1935, en una secció de la revista argentina El Hogar, titulada «Un cuento, joya de la literatura» apareixia una declaració de Jorge Luis Borges en què explicava per què triava el conte de May Sinclair, On el foc no s’apaga, com el més memorable que havia llegit mai. Borges havia fet una selecció prèvia de dotze contes que comprenia, a més del relat de Sinclair, L’escarabat d’or de Poe, Els expulsats de Poker-Flat de Francis Bret Harte, El cor de les tenebres de Conrad, El jardiner de Kipling —o La història més bella del món—, Bola de greix de Maupassant, La pota de mico de W.W. Jacobs, El déu dels gongs de Chesterton, la Història d’Abdul·là, el captaire cec de Les mil i una nits, O. Henry i l’Infante don Juan Manuel. D’aquests dos últims autors, no n’esmentava cap títol concret, encara que és possible que en el cas d’O. Henry pensés en El regal de Reis, a què es va referir en la  Introducción a la literatura norteamericana, i en el cas de don Juan Manuel en De lo que aconteció a un deán de Santiago con don Illán, el gran mago que vivía en Toledo, que Borges va reescriure sota el títol d’El brujo postergado en Historia universal de la infamia. Aquests dotze contes han estat publicats fa poc per Alfaguara amb el títol de Cuentos memorables según Jorge Luis Borges. 

Borges es decantava per On el foc no s’apaga com a número u del seu particular hit-parade, «en gracia de su poca notoriedad y de su valor indudable». Les recomanacions bibliogràfiques de Borges solen sortir-se del que és habitual i, per això mateix, són més útils i interessants. Del valor del conte de Sinclair, en destacava la representació de l’infern, molt lluny de «la pobreza de los Infiernos que han elaborado los teólogos y que los poetas han repetido». 

Gràcies a Viena Edicions podem llegir ara en català aquest conte de May Sinclair en el volum titulat On el foc no s’apaga, publicat en l’extraordinària col·lecció El cercle de Viena. A més del conte que dóna títol al recull, el volum n’aplega quatre més: L’obsequi, La naturalesa de l’evidència, Si els morts sabessin i La víctima. La traducció, de Dolors Udina, és molt bona. 

“De Troia a Ítaca” (un bloc a tenir molt en compte) i encara una última nota sobre la traducció de Mira

Fa temps que volia recomanar-vos el bloc De Troia a Ítaca. No sé qui és l’autor o l’autora que hi ha al darrere, però siga que siga ha tingut l’encert de delimitar-ne el tema d’una manera molt precisa: les traduccions, els ressons i les influències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. 

Aquesta temàtica, és clar, és pràcticament inesgotable i permet tractar autors de totes les èpoques, tant de la literatura com de les arts. Discretament, el responsable o la responsable del bloc redueix els seus comentaris a la presentació dels nombrosos materials relacionats entorn de la Ilíada i l’Odissea, des d’una carta de Carles Riba contant un viatge que va fer a Ítaca fins a un text de Roberto Calasso sobre el quadre monumental d’Ingres, Tetis i Júpiter, inspirat a partir d’un petit episodi de la Ilíada. D’altres vegades, ni tan sols hi ha unes poques línies de presentació: els textos i la iconografia reproduïts en l’entrada són triats de manera que es llegeixen directament amb el més gran interès i amenitat. 

Relats de mites grecs

El món de la mitologia grega se’ns apareix sovint com una selva d’històries, de personatges i de motius que se’ns escapa i ens atabala. Hi ha el recurs, és clar, de recórrer als diccionaris, tant per a consultes puntuals com per fer-ne una lectura botant d’una entrada a una altra, cosa que resulta molt divertida. Segurament l’obra de referència és el Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal, que podem llegir en català gràcies a Edicions de 1984. Molt més breu, però molt útil, és el Diccionari de mitologia grega i romana (Labutxaca) de Jordi Parramon. El mateix Parramon és autor d’una traducció en vers de Les metamorfosis d’Ovidi, esplèndida, d’una gran fluïdesa. Les metamorfosis és possible que siga la millor manera de familiaritzar-nos amb els personatges i els arguments de la mitologia grega i romana. Durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors, i ha estat, fins fa molt poc, un dels llibres de lectura més habituals i més agradables de la literatura europea. 

A més dels diccionaris, en el mercat editorial hi ha molts llibres que recullen narracions d’alguns dels mites principals. En general, no m’agraden. Tendeixen a “embellir” i a retocar les històries, o a simplificar-les. Trobe especialment carregosos els autors que adopten un to gracioset per contar-nos la seua versió. 

La gent del Llibre

King James Bible 1772

Jorge Luis Borges recordava en una conferència  —El libro (Borges oral. Alianza Editorial)— que per a l’antiguitat clàssica el llibre era un succedani de la paraula oral. Més tard, però, va arribar d’Orient un concepte nou: el del llibre sagrat. I, més endavant encara, la creença que cada país estaria representat per un llibre. Els musulmans deien que els jueus i els cristians eren la gent del Llibre. Segons l’Alcorà, mereixen més respecte que els idòlatres o els politeistes: «I de fet existeixen entre la gent del Llibre els qui creuen en Déu i en el que us fou revelat i en els que els fou revelat. Humils davant Déu, no han malvenut els signes de Déu. Aquests tindran la seva recompensa prop del seu Senyor. Déu és ràpid a ajustar comptes. Creients, sigueu pacients i persevereu, i sigueu ferms i constants; i estigueu atents a Déu, i així potser tindreu felicitat.» (Alcorà, III, 186.) Molts segles després, Heine va escriure que els jueus són una nació que tenen com a pàtria un llibre. 

Modernament, Anglaterra s’ha identificat amb Shakespeare, Espanya amb el Quixot, Alemanya amb Goethe… Estranyament, diu Borges, perquè aquests escriptors són molt poc representatius dels països respectius: «España podría haber sido representada por Lope, por Calderón, por Quevedo. Pues no. España está representada por Miguel de Cervantes. Cervantes es un hombre contemporáneo de la Inquisición, pero es tolerante, es un hombre que no tiene ni las virtudes ni los vicios españoles.» 

Injúries i renecs en la literatura

El text d’Eiximenis que reproduïa en l’entrada anterior m’ha fet pensar en l’ús dels insults i dels renecs en la literatura, com a procediment retòric i com a imaginació verbal. Se’n podrien citar tants exemples il·lustres! Em vénen al cap, de seguida, els epigrames injuriosos —injuriosament pornogràfics— de Catul i de Marcial. O els sirventesos del nostre Guillem de Berguedà. O els dicteris que Jaume Roig va escampar a tort i dret en l’Espill. En l’Infern de Dante també se’n podria espigolar una bona mostra. Sant Vicent Ferrer, que disfrutava tant assenyalant amb el dit, reporta en els seus sermons detalladament com renegava la gent. Els renecs que esmenta, santament indignat, fereixen dolorosament la sensibilitat del lector actual. 

Deixem la literatura medieval, que sempre és una mina per a tot, i acostem-nos a l’edat moderna. Crec que una de les obres de la literatura universal on més vegades apareix l’expressió “fill de puta” és en el Quixot, concretament en la forma “hideputa”. Hi ha un capítol, el XIII de la segona part, que conté unes disquisicions entre Sancho i un altre escuder sobre el caràcter denigratori o encomiàstic, segons el cas, d’aquesta expressió: 

«—Y ¿qué edad tiene esa señora que se cría para condesa? —preguntó el del Bosque.

—Quince años, dos más a menos —respondió Sancho—, pero es tan grande como una lanza, y tan fresca como una mañana de abril, y tiene una fuerza de un ganapán. 

—Partes son ésas —respondió el del Bosque— no sólo para ser condesa, sino para ser ninfa del verde bosque. ¡Oh hideputa, puta, y qué rejo debe de tener la bellaca!

A lo que respondió Sancho, algo mohíno: 

—Ni ella es puta, ni lo fue su madre, ni lo será ninguna de las dos, Dios quiriendo, mientras yo viviere. Y háblese más comedidamente, que, para haberse criado vuesa merced entre caballeros andantes, que son la mesma cortesía, no me parecen muy concertadas esas palabras. 

—¡Oh, qué mal se le entiende a vuesa merced —replicó el del Bosque— de achaque de alabanzas, señor escudero! ¿Cómo y no sabe que cuando algún caballero da una buena lanzada al toro en la plaza, o cuando alguna persona hace alguna cosa bien hecha, suele decir el vulgo: “¡Oh hideputa, puto, y qué bien que lo ha hecho!?” Y aquello que parece vituperio, en aquel término, es alabanza notable; y renegad vos, señor, de los hijos o hijas que no hacen obras que merezcan se les den a sus padres loores semejantes.» 

Ja en l’època contemporània, un gran especialista en la injúria, com recordava Jorge Luis Borges en la seua Biblioteca personal, va ser Léon Bloy, “desdichadamente para su suerte y venturosamente para el arte de la retórica”, com quan va escriure que va conèixer el baró de Rothschild i que va haver d’encaixar “lo que se ha convenido en llamar su mano”. 

Una de les mostres més espectaculars de frenesí injuriós i blafematori que recorde és Mort a crèdit, la novel·la de Céline. No tinc ara l’exemplar a mà per reproduir-ne algun fragment. Llàstima. Fuster, en els articles dels últims anys que va publicar en la cartellera Qué y Dónde, també va desplegar un gran virtuosisme en aquest camp. Una vegada es va referir al Consell, com a “la coalició feixistoanalfabeta presidida per les galtes porcines de Monsonís”. El de les galtes porcines es volia querellar amb Fuster, però li van aconsellar que ho deixés córrer.

6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic

Ací teniu el tema 6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic. Ja només falta el 6.2. per tenir-ne la col·lecció completa.

Pel que fa al realisme màgic, eix central d’aquest tema, d’entrada l’únic que se m’ocorre dir és que m’avorreix. “Realisme màgic” és un oxímoron que no va ni amb rodes. Si és màgic, no pot ser realisme. Per acabar-ho d’arreglar, el procediment que va popularitzar García Márquez s’ha repetit fins a la nàusea. És clar que la culpa no és seua. Per cert, diguen el que diguen, el realisme màgic no té res a veure amb Kafka. Un respecte per Kafka, per favor.

Ramon Vinyes

De tota manera, en classe he procurat comportar-me i he explicat que el realisme màgic no l’inventa ni el crea García Márquez. És una característica de molts autors anteriors, com ara Alejo Carpentier, Roa Bastos o José María Arguedas. Pel que fa al cas concret de García Márquez he comentat la influència que hi va exercir un escriptor català, avui mig oblidat, Ramon Vinyes, que va es va establir durant uns anys a Barranquilla, Colòmbia. Ramon Vinyes apareix retratat en la figura del sabio catalán de Cien años de soledad. Cap al final de la novel·la García Márquez hi va anotar aquest homenatge: “Las únicas personas con quienes se relacionó fueron los cuatro amigos, a quienes les cambió por libros los trompos y las cometas, y los puso a leer a Séneca y a Ovidio cuando todavía estaban en la escuela primaria. Trataba a los clásicos com una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber, como que San Agustín usaba debajo del hábito un jubón de lana que  no se quitó en catorce años, y que Arnaldo de Vilanova, el nigromante, se volvió impotente desde niño por una mordedura de alacrán. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera.”

Faig una enquesta ràpida en classe per veure qui ha llegit Cien años de soledad. Només una persona, Raquel, que últimament està molt calladeta i molt desbordada pels exàmens. Mar Casanova diu que no l’ha llegit, però que té intenció de fer-ho. Alba, en canvi, que sempre està contenta, diu que aquests llibres tan coneguts en realitat no fa falta llegir-los, perquè ja saps de què van.

4.1. Il·lustració i neoclassicisme

Havíem acordat de començar el comentari a classe de Madame Bovary a la segona setmana de febrer. Per a arribar a hora, no hi ha hagut més remei que accelerar i cremar etapes. Una de les “solucions”, que no és la primera vegada que posem en pràctica, ha estat botar-nos temes. És el que hem fet amb el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc, cosa que no m’ha sabut gens greu i això que guanyen els alumnes. Però també hem hagut de botar el 3.2. Teatre clàssic francés. I això sí que em sap greu i sí que s’ho han perdut. Racine i Molière! Poques bromes! En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que es gras.

Sí que hem donat, però molt per sobre, els dos temes que hi ha abans de Flaubert: el 4.1. Il·lustració i neoclassicisme i el 4.2. Romanticisme europeu, simplement com una introducció per a situar Madame Bovary en el marc de la literatura europea. Aquesta va ser una de les raons de comentar el Quixot, perquè és un llibre que forma part del rerefons literari de Madame Bovary. També per tocar el nas a les ments quadriculades que consideren que el Quixot només es pot tractar en l’assignatura de literatura espanyola. I, last but not least, pel gust de parlar del Quixot en català.

De tota manera, tots aquests quatre temes, els que no he donat, i els que he donat per sobre, els penjaré en el bloc. És un compromís que m’he autoimposat des de principi de curs, que no m’ha demanat ningú, i m’agradaria complir-lo.

En les poques classes que vaig dedicar a la Il·lustració em va interessar més que res ressaltar-ne alguns punts i pistes. Primer de tot: quan es parla de la Il·lustració es pensa en França, en els philosophes, però en realitat el pensament il·lustrat té l’origen a Anglaterra. D’altra banda, la Il·lustració és un corrent ideològic o de pensament. Si parlem en termes de moviment artístics o literaris, hem de referir-nos, al segle xviii, al rococó, al neoclassicisme i al preromanticisme. El neoclassicisme, que és el que hi predomina, va donar fruits importants en arquitectura, en música, en pintura, però no en literatura. Més exactament: no en la poesia o el teatre que seguien les normes neoclàssiques. La literatura que val la pena de la Il·lustració és la literatura d’idees, l’assaig. De les tragèdies i les poesies que va escriure Voltaire, avui ja no se’n recorda ningú. En canvi, com va afirmar Borges, Voltaire va escriure la millor prosa del món: la del Diccionari filosòfic, la de les Cartes filosòfiques, la del Càndid, ple d’aquella gaieté infernale que en deia Madame de Stäel.

Les novel·les les hem de buscar a Anglaterra, que és on sorgeix la novel·la moderna, de la mà d’autors com Richardson i Fielding. I de Daniel Defoe. A més de Robinson Crusoe, Defoe va escriure una altra gran novel·la: Moll Flanders. A Josep Pla li agradava molt. En les seues Notes disperses va escriure: “Per quarta o cinquena vegada a la vida, llegeixo Moll Flanders, de Daniel Defoe. Un llibre que no he pogut mai deixar, d’una extraordinària simplicitat, que resisteix el pas del temps. Escrit al segle xviii, en ple barroc continental, ofereix una curiosa característica: la justificació que en aquest llibre es fa de les accions humanes pels diners. Això el fa molt comprensible, tant en l’època en què fou escrit com en l’època present. La primera cosa que cal saber d’una persona és amb què pot comptar, cosa que no és fàcil. Si això no sse sap, però, no hi ha manera de comprendre res.”

Una mica després, van aparèixer Laurence Sterne, amb el Tristam Shandy, que per a mi haurà de figurar sempre en qualsevol hit-parade de les deu millors novel·les del món. El podeu llegir en català en l’excel·lent traducció de Joaquim Mallafré. I Jane Austen, que me l’estime molt, entre altres raons perquè vaig aprendre a llegir en anglès en les seues obres. Vull dir que la primera vegada que vaig sentir que llegir en anglès no em suposava una tortura va ser en les novel·les de Jane Austen.

Hi ha un estudi bàsic sobre la aquest període de la novel·la europea, que no està traduït ni al castellà ni al català: The Rise of the Novel de Ian Watt.

I si parle del segle xviii a Anglaterra, he d’esmentar un dels meus ídols: el doctor Johnson, el gran Johnson. Per a mi és una de les figures més vívides, més properes de la literatura universal. Em fa la impressió que l’he arribat a conèixer realment. La millor obra de Johnson no la va escriure ell, sinó el seu biògraf James Boswell. La tinc en anglès, en dos volums molt ben editats de l’Oxford University Press. Però m’agradaria molt que algun dia Mallafré la traduís al català.

En contrast amb els philosophes, Johnson era conservador i religiós, però en el fons potser resultava molt més dissolvent que no aquells. El seu lema era Clear your mind of cant. L’Oxford Dictionary defineix cant com a “affected or insincere phraseology”. El Chambers, com a “a hypocritical or affected or perfunctory style of speech or thought: the language peculiar to a sect: odd or peculiar talk of any kind”. Johnson va ser un desinfectant de mistificacions, de sofismes, de retòriques, de jocs de paraules, d’absurds i de contrasentits.

Johnson reivindicava la humanitat real, amb totes les seues pors i febleses, amb tots els seus prejudicis també, i el sentit comú, entès com a sentit de la realitat. Vegeu-ne algunes mostres. Contra els qui defensaven els beneficis morals de la pobresa, Johnson retrucava: “La pobresa és enemiga de la felicitat humana; destrueix la llibertat, i fa algunes virtuts impracticables i d’altres extremadament difícils”. I ell, que va ser un lector voraç i compulsiu, deia que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte d’adquirir informació, i que ningú no llegiria si tinguera alguna cosa millor a fer. Finalment, aquesta frase sobre escriure: “No man but a blockhead ever wrote, except for money”. La deixe en anglès, i així em sembla que jo no quede tant en evidència.

Johnson reivindicava i practicava els seus prejudicis com una expressió de la seua humanitat. Així, com a bon anglès, tenia tírria als escocesos. Boswell, que era escocès, li va dir un dia: “Doctor Johnson, haurà de reconèixer que Edimburg és una ciutat molt bonica.” Resposta de Johnson: “Senyor, la millor vista d’Edimburg és la del camí que porta a Londres.” Una altra: a prop de la universitat d’Edimburg hi havia un camí vorejat per una tanca de pedra. La llegenda deia que algun dia aquella tanca cauria sobre un home savi. El cas és que van haver de fer unes obres i la van enderrocar. Comentari de Johnson: “Devien témer que no caiguera mai.” Per acabar, el rebolcó que es va endur el pobre Boswell quan el van presentar a Johnson. Per fer-se el simpàtic, Boswell li va dir: “Doctor Johnson, sóc escocès, però no puc fer res per evitar-ho.” Johnson: “Senyor, aquest és precisament el defecte de tots els seus compatriotes.”

Vaig acabar aquesta panoràmica introductòria a la Il·lustració destacant la relació, més que l’oposició, entre aquest moviment i el romanticisme. Encara que la Il·lustració es relaciona amb el neoclassicisme en el camp artístic, el fet és que la crítica dels il·lustrats destrueix la noció clàssica de l’home, la noció que hi havia una essència humana, intemporal, que l’art expressava segons unes formes immutables i universals.

La crítica racionalista qüestiona tot això: el coneixement s’afirma cada vegada més com a experiència i posa l’accent sobre allò particular o excepcional. El sentiment que l’individu té d’ell mateix és l’únic que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats destruïdes per la crítica dels il·lustrats. Pel que fa a la literatura, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. Com que no hi ha cap model decisiu, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. Per això el romanticisme contraposa el principi d’originalitat al principi clàssic de la imitació.

Per tant, a causa dels seus aspectes racionalistes, la Il·lustració determina el romanticisme, ensenyant-li la llibertat davant les regles i els models, i l’afirmació de l’individu. Demà publicaré un assaig de mon pare en què tracta aquest punt.

I acabem. Per cobrir l’expedient acadèmic de cara a la selectivitat, ací teniu el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme. Està bastant coix i excessivament centrat en França. A més, no dic res de Diderot, que és segurament el més important, el més complex i el més interessant dels il·lustrats francesos. Ja el refaré més endavant amb més calma.

2.1. L’èpica medieval

Tal com havia promés, encara que només he dedicat una classe a l’èpica medieval, ací teniu el tema 2.1. L’èpica medieval. Per completar-lo una mica, he penjat també una pàgina que vaig redactar sobre la Cançó de Roland per al llibre Valencià: llengua i literatura. 1r batxillerat de l’editorial Oxford. Bàsicament és una nota que introdueix la lectura i el comentari d’un fragment d’aquesta cançó de gesta.

Unes poques referències bibliogràfiques, les primeres que em vénen al cap: de José María Valverde i Martí de Riquer es pot llegir online La épica medieval. De lectura segurament més agradable és el llibre de Jorge luis Borges, Literaturas germánicas medievales. Alianza Editorial.

Sobre l’èpica medieval són imprescindibles encara les obres de Joseph Bédier.

En català hi ha una bona traducció en vers de La cançó de Roland, a cura de Joan Jubany, publicada per Quaderns Crema.

Fa uns mesos Jaume Vallcorba —sí, l’editor de Quaderns Crema i del Acantilado— ha publicat un llibre sobre la Cançó de Roland amb el títol de Lectura de la Chanson de Roland. Per a més informació, podeu llegir la nota publicada en El País sobre aquest llibre: “El romanista Jaume Vallcorba propone una nueva lectura de la Chanson de Roland”.

De cara al curs que ve, a veure si puc posar-me una mica més al dia sobre aquest tema. M’agradaria també llegir les sagues de les literatures escandinaves. I rellegir Chrétien de Troyes.

Wagner, Der Ring des Nibelungen. Palau de les Arts de València.