Per què deia Aldous Huxley que els científics són més feliços que la gent de lletres?

En el quart i últim bloc del llibre, De camí, hi retrobem un dels motius recurrents del pensament de Huxley: la relació entre la ciència i les lletres. Huxley era un escriptor que tenia una formació científica important, cosa bastant insòlita entre la gent del ram. En un dels assaigs d’aquesta part afirma que els homes de ciència són més feliços que els altres, i que, «quan llegim les seves vides trobem que generalment, a l'hora de la veritat, van ser feliços. Que satisfactòries que són sempre aquestes vides dels homes de ciència nats! Hi ha una integritat en aquests homes, una unitat d'orientació que a la resta de nosaltres, pobres mortals desatents, ens sembla meravellosament envejable i meravellosament bonica». Un altre punt a favor de la ciència enfront de l’art és que aquest «està més exposat a l’esnobisme que no pas la ciència». En un altre pas diu que «m'estimaria més ser Faraday que Shakespeare». 

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 50, pàg. 156)

Què és millor, llegir pocs o molts llibres?

Pocs o molts llibres? No m’estic plantejant si cal llegir molt o poc. Em pregunte si és millor dedicar el temps disponible a la lectura i relectura d’uns pocs llibres o a llegir el màxim que es puga en extensió i en diversitat. Lectura intensiva o extensiva? El dilema, suposant que ho siga, pot semblar bizantí, i segurament ho és, però ens obliga a plantejar una qüestió important: com hem de llegir?

«We all read too much nowadays to be able to read properly», va advertir Aldous Huxley en Those Barren Leaves, una de les seues novel·les. L’observació de l’escriptor anglès implica que llegir bé consisteix a llegir a poc a poc, rellegint, assimilant els llibres i no consumint-los simplement. Josep Pla, per la seua banda, deia en les Notes disperses que «no crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé» i que «no conec cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d’entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada. Per això crec que llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir». S’hi pot objectar, és clar, que cada llibre demana un tempo, que no té per què ser lent necessàriament, i que la majoria de vegades està bé que la primera lectura d’un llibre siga també l’última. Així i tot, hi ha molts llibres que s’han de llegir bé, «properly».

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 24, pàg. 81)

El cul podrit de Richelieu

Ho conta Aldous Huxley en Els dimonis de Loudun. En un dels capítols d’aquest llibre extraordinari, Huxley assenyala que la cultura del segle XVII, sobretot a França, «era simplement un esforç perllongat per part de la minoria governant de superar les limitacions de l'existència orgànica. Més que en gairebé cap altre període de la història recent, els homes i les dones aspiraven a identificar-se amb la seva persona social. No s'acontentaven simplement de portar un gran nom; aspiraven a ser-ho. La seva ambició era en realitat esdevenir el lloc que ocupaven, la dignitat que havien adquirit o heretat».

Per a Huxley, l’anhel de ser alguna cosa més que «que simple carn i sang es revela molt clarament en les arts del nostre període». Així, si el gust literari insistia tant en la importància de les unitats de temps, lloc i acció de les obres teatrals era «perquè el que desitjaven veure en el seu teatre tràgic no era la vida tal com és, sinó la vida corregida, la vida reduïda a l'ordre, la vida com podria ser si els homes i les dones fossin alguna cosa més del que de fet eren». Va ser l’època dels grans palaus, que exhibien el desig d’una grandiositat més que humana. 

Revista de Catalunya, 1938

No sabia que Rafael Tasis havia escrit un assaig sobre Aldous Huxley, publicat el 1938 en la Revista de Catalunya. Quan en vaig trobar la referència en la Nota de la curadora de l'edició de Dolors Udina a Carretera enllà, el llibre d’assaigs de Huxley comentat en l’entrada anterior, em van entrar ganes de llegir-lo de seguida. Vaig cercar en Google per veure si estava penjat en la Xarxa. Però no. Sí que hi vaig trobar, en canvi, la referència bibliogràfica exacta en un estudi de Diana Sanz Roig, La novela europea en la Barcelona de entreguerras. Em va semblar que la manera més ràpida i més còmoda de llegir el text de Tasis era fer-me amb la Revista de Catalunya en què va aparèixer. Va ser fàcil. En vaig localitzar una en uniliber al preu molt raonable de vuit euros. Al cap d'uns dies em va arribar puntualment a casa. L'exemplar tenia les cobertes una mica desgastades, però l'interior estava impecable; el paper no s’havia esgrogueït gens i la impressió era nítida i clara. 

L'assaig, de caràcter divulgatiu, ocupa les pàgines 181-211 de la revista i està dividit en quatre blocs: l'home, el novel·lista, l'artista creador i el pensador. La part que més m’ha interessat és la dedicada a les dues novel·les que Tasis considerava les més importants de Huxley: Point Counterpoint i Eyeless in Gaza (aquesta no l’he llegida encara, ai!, però ja la tinc a la llista). He pres nota, sobretot, del que diu sobre Contrapunt. Tasis assenyala que aquesta novel·la «restarà com la seva producció més característica i important. Els llibres que han vingut després són, en realitat, ampliacions i comentaris dels mil temes que hi ha suggerits en aquesta novel·la, que compta entre les millors de la nostra època, i que és, ensems que un document humà preciós, una obra d'art i de tècnica prodigiosa». Afirma també que Contrapunt és un exemple de virtuosisme, que «reïx en l'aplicació d'una fórmula musical a una novel·la». Huxley hi du a terme una «orquestració de diversos temes, de diversos drames personals que s’encavalquen. I s'entrecreuen sense que l'un ofegui l'altre, ans combinant-se i destriant-se contínuament». Per a Tasis, Spandrell, un dels personatges de Contrapunt, que defineix brillantment com un «esnob del pecat», és la figura més important del llibre i «on Huxley ha posat una major tendresa i un significat més pregon». 

«Carretera enllà», un llibre d'assaigs d'Aldous Huxley

Entre els papers inèdits que Rafael Tasis (1906-1966) va deixar en morir, hi havia la traducció d'Along the Road, un recull d’assaigs d'Aldous Huxley. Durant la Guerra Civil, el 1938, un any abans d'exiliar-se a París, Tasis havia publicat la traducció d'un altre llibre de l’escriptor anglès, El somriure de la Gioconda i un llarg assaig sobre aquest autor en la Revista de Catalunya, que revela l'interès i l'admiració que sentia per Huxley. En aquest assaig, hi assenyalava que era un dels escriptors que «tenen més possibilitats de passar a la posteritat com a representant autèntic de l'home contradictori del segle XX». 

Ara, gràcies a Adesiara, que no para de publicar llibres de primera categoria, podem llegir Carretera enllà en la traducció de Tasis. Dolors Udina s'ha encarregat de l'edició a partir de la transcripció de la traducció manuscrita, escrita en una llibreta amb lletra atapeïda i sense a penes correccions. L’ha repassada i n’ha corregit alguns errors d'interpretació, el treball que el mateix Tasis hauria fet si la mort no l'hagués sorprès tan aviat. En la Nota de la curadora, Udina hi fa constar que «conscient del domini de la llengua de Tasis, he procurat respectar sempre els seus criteris I hi he intervingut només quan m'ha semblat que, si la traduís en aquests moments per publicar-la ara (i comptés amb la diversitat de mitjans que tenim ara a l'abast els traductors), ho hauria escrit diferentment». El resultat és magnífic. 

«Contrapunt», de nou

Dilluns, vaig començar a llegir Contrapunt, per quarta o cinquena vegada. Sempre havia llegit aquesta novel·la en anglès, però ara ho estic fent en la traducció al català de Maria Teresa Vernet, publicada el 1986 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Segle XX d’Edicions 62. Encara que està exhaurida, se’n poden trobar còpies de segona mà en uniliber. 

No tenia previst de tornar a llegir aquesta novel·la de Huxley. Si ho faig ara, és perquè sé que Carlota està llegint-la, també en la traducció de Vernet. M’ha donat tanta enveja que no he pogut resistir la temptació. A més, així estaré en millors condicions per comentar la novel·la amb ella. D’altra banda, m’agradaria escriure una entrada sobre Contrapunt per al bloc. I una altra sobre Carretera enllà, un recull d’assaigs de Huxley, que Adesiara acaba de publicar en una traducció inèdita de Rafael Tasis i que vaig llegir la setmana passada. Us el recomane. 

Alguns llibres que he llegit durant el 2013

Ahir vaig acabar de llegir, al matí, El gólem i els fets miraculosos del Marahal de Praga de Yudl Rosenberg, recentment publicat per Adesiara en una traducció de l’hebreu de Manuel Forcano. Ha estat, doncs, l’últim llibre del 2013. A la vesprada, vaig començar-ne un altre, La Marxa de Radetzky de Joseph Roth, que ja vaig llegir fa temps. Tenia ganes de tornar a aquest autor. Abans de començar el llibre de Rosenberg, vaig acabar Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra de Bruno Schulz. M’adone amb una certa sorpresa, perquè no ho havia fet a posta, que aquests tres autors són jueus, i més o menys de la mateixa època i de la mateixa àrea. Bruno Schulz, que no havia llegit fins ara, és un autor fascinant. El seu món em recorda el de Chagall. A més d’escriptor, va ser dibuixant i pintor. La seua obra narrativa se sol relacionar amb Kafka, de qui va traduir El procés al polonès. El 1942 va ser assassinat d’un tret a la nuca per un membre de la Gestapo. 

Intente fer un balanç de les lectures del 2013. Havia pensat de fer una selecció dels deu millors llibres que he llegit durant l’any passat, però ho deixe córrer. Potser és millor que anote alguna cosa sobre alguns llibres que volia comentar en el bloc, cosa que al final no he fet per falta de temps o perquè no trobava la millor manera de parlar-ne. 

Les millors novel·les de la literatura universal

Porte ja uns mesos indexant i organitzant els escrits del meu pare. Ni tan sols els qui estàvem més a prop d’ell ens podíem imaginar que havia escrit tant. Inflexions i Breviari d’un bizantí ofereixen, fins ara, una selecció mínima de tot aquest material inèdit. Són quaderns i més quaderns de reflexions assagístiques, sense comptar-hi els seixanta blocs del dietari, i carpetes que apleguen fulls de totes les mides. Aprofitava qualsevol paper per a escriure. De vegades, la tarja d’invitació a la presentació d’un llibre o a la inauguració d’una exposició. Quan se li acabava l’espai, la línia de l’escriptura, fina i menuda, canviava de direcció i començava a discórrer pels marges, fent com un marc que envoltava el text central. 

Mentre faig l’índex dels manuscrits, procure no parar-me a llegir massa, perquè, si no, seria impossible avançar en la catalogació. Però ahir, revisant una carpeta plena de mitges quartilles, em va cridar l’atenció una nota en què assenyalava quines eren, per a ell, les millors novel·les de tots els temps. N’havia triat una per a cada segle, del XVII al XIX, i dues per al segle XX. 

Ací teniu aquesta nota de Josep Iborra, per si la voleu aprofitar per a llegir o rellegir durant les vacances: 

“La millor novel·la del segle XVII, el Quijote; del XVIII, el Tristram; del XIX, Guerra i pau; del XX, La muntanya màgica. 

No és La muntanya màgica de Thomas Mann la millor novel·la del segle XX? Altres grans obres com la Recherche de Proust o l’Ulisses de Joyce són monstres literaris. 

Ara, fent parella amb la novel·la de Mann, com a contrapunt, la novel·la Contrapunt d’Aldous Huxley. Totes dues es van publicar en la dècada dels anys vint, crec que la de Mann a principis i la de Huxley a finals. Dues visions antitètiques de la burgesia: l’alemanya, per un costat, i l’anglesa, per l’altre. 

Huxley i Mann: dos autors paradigmàtics de la novel·la del segle xx, de la burgesia europea en el seu moment més crític, entre les dues grans guerres. És, sobretot, la dècada dels anys vint, la d’una belle époque que és ja un carnaval.”