Consultar o llegir diccionaris i enciclopèdies

De tant en tant, se sent algú remarcar amb satisfacció que el llibre electrònic no ha desplaçat el llibre en paper, tal com vaticinaven les profecies apocalíptiques. És cert. Només que això no és tota la veritat. S’oblida que el format electrònic ha substituït del tot el paper en un determinat tipus de llibres ben importants, com ara diccionaris i enciclopèdies. També ha eliminat, o gairebé, el format tradicional de la premsa periòdica. Ja no recorde l’última vegada que vaig comprar un diari en paper. Abans, fa anys, cada dia en comprava un. Dos, el cap de setmana.

A la meua biblioteca tinc molts diccionaris en paper, en català i en anglès sobretot, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Ara només els consulte en la versió online. Mentre escric —sempre escric en l’ordinador, des dels primers esborranys fins a la versió definitiva—, he de consultar diccionaris i enciclopèdies. Alçar-me de la cadira per agafar un volum, o allargar el braç per consultar el que tinc damunt de la taula, em sembla un procediment fatigós i arcaic. A més, amb el volum a la mà he de fer servir l’ordre alfabètic per trobar el que m’interessa. L’algoritme esotèric del cercador em proporciona el que vull directament.

Entre els diccionaris de català que més consulte hi ha l’Alcover-Moll, i també els de sinònims d’Albert Jané, el de Manuel Franquesa o el de softcatalà. Una característica molt útil de la versió online d’aquests diccionaris és que estan enllaçats: així, des de l’entrada que consulte en l’Alcover-Moll puc enllaçar a la informació sobre el mot que proporcionen el diccionari de l’IEC, el de sinònims d’Albert Jané, el TERMCAT, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Aquests dos últims, molt útils, només es poden consultar en versió electrònica. Un altre repertori lèxic que val la pena esmentar és el Diccionari de sinònims de frases fetes. I la Gran Enciclopèdia Catalana, que també es pot consultar online de manera gratuïta, juntament amb tots els diccionaris i obres temàtiques editats pel Grup Enciclopèdia. Com que mai no en tenim prou, hem de lamentar que no disposem encara de la versió online del Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo ni de la del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Ja arribaran. En paper o en pantalla, no ens podem queixar pas per falta de recursos a l’hora d’escriure en català.

Quan estic llegint, estirat al llit o al sofà, el mateix. Deixar el llibre que tinc entre mans i agafar un diccionari gruixut, sense perdre la posició horitzontal, em suposa un esforç excessiu. Per això, consulte el que em fa falta en el mòbil. La llei del mínim esforç és tan ineluctable com la de la gravitació, que em manté còmodament tombat.

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara.