Quatre novel·les curtes per a la classe de literatura universal

Triar les lectures que s’han de treballar en classe és sempre una qüestió delicada. Per moltes raons. La principal és que a molts alumnes els costa llegir, i més encara si es tracta de textos literaris. Els alumnes ho confessen d’entrada, amb la sinceritat o amb la impudència que els caracteritza, fins i tot els que s’han matriculat en un curs de literatura universal, com m’ha passat en el grup que tinc enguany. Què fer? En primer lloc, reprimir la temptació d’assassinar-los in situ, sense més preàmbuls. Diguem-ne que no seria correcte. A més, quedaria un pèl excessiu. D’altra banda, em resistesc a rebaixar els plantejaments, encara que des que l’assignatura de literatura universal va passar de segon a primer curs de batxillerat, la davallada no té aturador. Cada curs és pitjor que l’anterior. L’únic que no canvia és que els alumnes continuen sent simpàtics i divertits. Sempre estan contents.

Em resistesc a rebaixar els plantejaments, doncs, però en la pràctica els rebaixe. Així i tot, només fins a un cert límit. Tinc principis! D’entrada, no faig cas d’algunes propostes deshonestes dels mateixos alumnes, com ara veure la pel·lícula en comptes de llegir la novel·la. Tampoc no faig cas de les queixes relatives a la dificultat: la literatura és la literatura. Res de succedanis, per molt fàcils que siguen. A la guerra com a la guerra. A nedar s’aprèn en l’aigua. Les concessions vénen per un altre costat. Ja no els faig llegir, com quan la literatura universal es donava en segon, una novel·la llarga com Madame Bovary. 

«Estimada vida» d’Alice Munro

Club Editor continua traduint al català llibres d’Alice Munro (1931-), «the best short-story writer in the world today and one of the most brilliant writers in any genre», en paraules de Charles E. May, un dels màxims especialistes en el conte modern. Ara acaba d’incorporar al seu catàleg Estimada vida, l’últim llibre de Munro, aparegut el 2012, que s’afegeix a Massa felicitat i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni publicats anteriorment per Club Editor. 

Encara que l’obra narrativa d’Alice Munro està formada bàsicament per reculls de contes, de short stories, s’ha destacat sovint que en els seus relats la línia que separa la short story de la novel·la es difumina a causa de la combinació de diversos fils argumentals, de molts personatges i de lapses temporals llargs. Aquests procediments apareixen bastant atenuats en els relats recollits en Estimada vida, encara que Munro continua mantenint-ne d’altres propis de la novel·la com la situació de l’acció dels seus relats en un marc espacial i temporal ben concret: els pobles de la ruralia d’Ontario, amb alguna incursió a la gran ciutat, a Toronto, des de la Segona Guerra Mundial fins a començaments de la dècada dels seixanta. Juntament amb un mateix marc espacial i temporal, Munro utilitza una sèrie de motius temàtics que reapareixen en els diferents relats d’Estimada vida, de manera que es poden llegir com els capítols d’una novel·la. En definitiva, Munro segueix la línia «realista» del conte modern: la de Maupassant i Txèkhov, per entendre’ns. L’art narratiu de Munro està basat en la capacitat d’observació de la realitat, en el refús de la imaginació fantàstica i del simbolisme líric. 

Els alumnes «llegeixen» Madame Bovary

Aquesta setmana he començat a comentar en classe Madame Bovary. Prèviament, havia fet als meus alumnes un control de lectura de la novel·la, per motivar-los coactivament a llegir-la. Després del control he pogut comprovar que més d’un no havia passat de la meitat o que ni tan sols hi havia arribat. A l’endemà, i davant l’evidència, ho van reconèixer públicament. Uns altres van asssegurar que havien dut a terme l’heroïcitat de llegir la novel·la sencera, però… botant-se pàgines! El motiu al·legat per «justificar» aquesta manca d’entusiasme és el de sempre: massa descripció! Hi ha massa descripció! Es fa avorrit! 

Siga dit en descàrrec dels meus esforçats alumnes, molts dels contemporanis de Flaubert van reaccionar de la mateixa manera quan va aparèixer Madame Bovary. Els crítics de l’època escrivien que «Madame Bovary representa una obsessió amb la descripció… no hi ha emoció ni sentiment de la vida en aquesta novel·la». 

«Bola de greix», de Maupassant

Per a aquest últim trimestre del curs he triat com a llibres de lectura en primer de batxillerat tres novel·les curtes del segle XIX: Bola de greix de Maupassant, La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi i Carmen de Mérimée. La tria d’aquests relats obeeix a raons diverses. En primer lloc, és clar, al seu indubtable interès i qualitat. També, a la seua brevetat, tenint en compte que els alumnes estan cansats i van una mica de bòlit amb els exàmens, i al fet que tots tres relats coincideixen cronològicament amb el període de la literatura catalana —el segle XIX— que estem donant ara. Això, a més, ajuda a corregir el panorama estretament nacional, limitat a la literatura catalana, que marca la programació oficial. 

Dos contes tristos

Guy de Maupassant

Durant aquestes primeres setmanes del curs, he alternat en primer de batxillerat la lectura i el comentari de fragments de les cròniques amb alguns contes moderns. És una manera de trencar el ritme que m’agrada i crec que als meus alumnes més encara. 

La lectura dels contes la fem a classe, en veu alta. Fins ara n’hem llegit dos: La joia de Maupassant i Vanka de Txékhov. El curs passat ja vaig comentar-los en el bloc (Dos contes especulars de Maupassant i «Vanka», un conte de Nadal d’Anton Txèkhov). Enguany, en llegir-los un rere l’altre, no hem pogut evitar de comparar-los. Encara que tenen una trama argumental, una temàtica i uns personatges molt diferents, els meus alumnes hi han detectat una semblança profunda: tots dos són molt tristos i tots dos tenen un final inesperat que contribueix a fer més intensa aquesta tristesa. 

Anton Txékhov

En La joia, la protagonista perd un collaret que li han prestat per anar a un ball. Com a conseqüència, perd també deu anys de la seua vida treballant durament per pagar-lo. Al final del conte ens assabentem que en realitat el collaret perdut no era de diamants, com ella pensava. El destí del personatge, per tant, és doblement trist: ha perdut deu anys de la seua vida i els ha perdut per un error. En Vanka, el xiquet del mateix nom escriu una carta al seu avi demanant-li que vaja a rescatar-lo del lloc on està treballant com a aprenent de sabater, perquè el maltracten contínuament. Però la carta no arribarà mai a l’avi, perquè el xiquet escriu mal l’adreça. Aquest final redobla la tristesa de la història, perquè nega tota esperança. 

Dos contes especulars de Maupassant

Des de Bola de greix (Boule de suif) (1880), un dels motius recurrents en l’obra de Maupassant és la sàtira de les pretensions socials i morals de les classes mitjanes. Per això, en molts dels seus contes apareixen personatges que s’han d’esforçar al màxim per guardar les aparences en circumstàncies difícils. A Maupassant li agrada mostrar-los en moments crítics, quan, per exemple, la por de perdre una herència entra en conflicte amb el sentit del respecte pel moribund, o quan una família —com en el conte El meu oncle Jules—, que s’ha vantat dels mítics milions que un dels seus membres ha fet a Amèrica, se’l troben venent ostres en un vaixell i queden terroritzats per si els reconeix.

La joia (La parure) (1884), un dels contes més coneguts de Maupassant, és emblemàtic en aquest sentit. En les pàgines d’aquest conte torna a aparèixer el tema de l’engany de les aparences, darrere de les quals s’amaga la vanitat humana i l’esforç inútil de tanta gent per escapar de la pròpia mediocritat. Va ser la vanitat el que va impulsar la senyora Loisel a demanar prestat el collar. Va ser enganyada per l’aparença de la joia, pensant que era molt valuosa; i la senyora Forestier, quan li la va prestar, va permetre —de nou, probablement, per vanitat— que la seua amiga creguera que els diamants eren autèntics. Finalment, després de perdre el collar, la senyora Loisel amaga la seua descurança, de nou per orgull i per desig de mantenir les aparences. El famós moment de la veritat arriba per a les dues amigues quan ja és massa tard, quan el dany fet és irreparable.

Un any abans de l’aparició de La joia, el 1883, Maupassant havia publicat Les joies (Les bijoux), un conte que ve a ser la imatge invertida, especular, del primer. En La joia, el que semblava un collaret molt valuós resulta ser una joia d’imitació, barata; en Les joies, en canvi, el protagonista descobreix que són autèntiques les joies de la seua dona que ell pensava falses. Tant en un cas com en l’altre, el descobriment de la veritat està lligat a una inversió. Amb un final enormement desolat en La joia. Amb un altre de més cínic i irònic en Les joies.

El final de La joia és molt trist, perquè la protagonista acaba sabent que ha perdut deu anys de la seua vida —la seua joventut— per un error. I també és una mica cruel, perquè aquest és el càstig que Maupassant infligeix a un personatge que havia intentat escapar de la mediocritat i de la monotonia. Tot sembla indicar que per a l’autor el càstig era merescut. En primer lloc, per la importància que el matrimoni Loisel dóna a les aparences. Si hagueren confessat la pèrdua de la joia, no hauria passat res. I, en segon lloc, perquè l’ideal de vida de la senyora Loisel no deixava de ser un ideal mediocre: dinars servits per criats, balls, possibilitat d’aventures… Aquest ideal, petitburgès en diríem, de la senyora Loisel, ve simbolitzat per la joia que dóna títol al conte: una joia que només és valuosa aparentment, però que en realitat no val res. La senyora Loisel no pot escapar, per tant, de la mediocritat, perquè ella mateixa és mediocre. El cercle està tancat i no hi ha escapatòria. (Entre parèntesi: a classe, quan vam comentar aquest conte, els meus alumnes, que tenen un sentit molt estricte de la moral, van trobar just el càstig. Tenen molt clar que qui la fa, la paga.)

En definitiva, l’ideal de la senyora Loisel és l’ideal del fulletó romàntic, que Flaubert va satiritzar també en el personatge de Madame Bovary, la qual també és castigada amb contundència. La senyora Loisel, de fet, és una Madame Bovary en miniatura. Maupasant no la mata, com fa Flaubert, però la ridiculitza i l’enfonsa en la misèria. Els marits respectius, en canvi, són unes víctimes de les seues dones. Una mica babaus, és cert, però bones persones. La culpa és d’elles.

La joia, és clar, si la comparem amb Madame Bovary resulta molt més esquemàtica i caricaturesca. Flaubert, per a construir l’argument de la seua novel·la, va partir d’un incident real, reportat en la secció de successos del diari. Maupassant va refer l’argument d’un conte tradicional, el de La Ventafocs concretament. En La joia, però, no hi ha cap fada que amb un toc de vareta proporcione a la protagonista un vestit i una carrossa esplèndids, ni cap príncep que comence a buscar-la per tot París. I en comptes del final feliç, tenim un dels finals més desastrosos que es poden trobar en la literatura. Es podria dir, per tant, que La joia és una lectura en clau realista de La Ventafocs. Compte, però, perquè el realisme també té les seues convencions: en La joia no hi ha esdeveniments sobrenaturals com en el conte tradicional, però hi ha “casualitats” i “coincidències”. Una altra convenció, que vaig comentar en una entrada anterior d’aquest bloc, és el final calamitós. El realisme literari es guia pel principi que el que és massa bonic no pot ser veritat. De tota manera, és cert que el conte de Maupassant, malgrat la seua brevetat, presenta un retrat bastant complet i incisiu del món de la petita burgesia. També és “realista” la insistència en els factors materials a l’hora d’explicar el comportament dels personatges: els diners, el sexe, la fam...

Els dos contes de Maupassant, llegits en paral·lel, constitueixen una mena de divertimento, un joc de variacions a partir d’uns motius que es repeteixen. A més del motiu de les joies, en els dos relats apareixen com a personatges principals un matrimoni de la petita burgesia. Els homes dels matrimonis respectius són treballadors i conformistes. Oficinistes tots dos. Les seues dones, en canvi, volen alguna cosa més. La protagonista de La joia “patia constantment, perquè sentia que havia nascut per a totes les delicadeses i tots els luxes. Patia per la pobresa del lloc on vivia, per la misèria de les parets, pels mobles desgastats, per la lletjor de les tapisseries. Totes aquestes coses, que una altra dona de la seua classe ni tan sols hauria notat, a ella la torturaven i la indignaven.” La de Les joies, per la seua banda, porta una doble vida molt divertida i molt atrafegada. A totes dues, és clar, els agraden molt les joies.

En els dos contes, els dos matrimonis acaben patint problemes econòmics, que es resolen infeliçment en La joia i feliçment, o no, segons com es mire, en Les joies. Tots dos matrimonis pertanyen a la petita burgesia, aquesta classe ambigua, sempre a la vora de l’enfonsament definitiu en l’escala social, sempre amb el desig d’una situació econòmica més estable i consistent. L’acció transcorre a París en els dos relats, a la mateixa època. Fins i tot els dos matrimonis viuen al mateix carrer: al carrer dels Màrtirs. Sarcasme en el nom inclòs.

Pel que fa a les diferències, el contrast principal s’estableix entre els dos personatges femenins. La senyora Loisel viu la seua vida amb amargor, amb un sentiment profund d’insatisfacció. Aquest sentiment la fa egoista. Pràcticament força el seu marit a sacrificar els seus estalvis per ella. D’altra banda, és una dona honesta segons les normes del matrimoni burgès. Quan perd la joia, treballa juntament amb el seu marit per pagar el deute que han contret en comprar-ne una igual. La de Les joies, en canvi, és encantadora, sempre està contenta i “tenia pel seu marit tota mena d’atencions, de delicadeses i de tendreses”. Quan està amb el seu marit és una muller exemplar. Quan va al teatre, que li agrada tant com les joies, fa de prostituta. El marit prefereix quedar-se a casa, perquè el teatre l’avorreix. El gust pel teatre d’aquest personatge femení apunta a la doble vida que porta, a la seua capacitat d’actuar en un escenari o altre. Els dos papers els representa molt bé a completa satisfacció de tots els interessats.

Està enamorada del seu marit? En classe, els alumnes, encara que van quedar una mica perplexos, van considerar que sí. A la majoria dels xics, tot s’ha de dir, aquest personatge no els acabava de fer molta gràcia. La ironia és que la protagonista de La joia, que és una esposa honesta, fa un desgraciat del marit. L’altra, per contra, el té feliç i content. Enganyat, però content. L’última frase de Les joies remarca aquesta moral: “Sis mesos més tard es va tornar a casar. La seua segona dona era molt honesta, però tenia un caràcter difícil. El va fer patir molt.”

Els finals dels dos contes plantegen una conclusió semblant: que la moralitat burgesa o, més concretament, el matrimoni burgès, porta a la desgràcia i a la infelicitat. Cínicament, l’alternativa que presenta Maupassant a la dona honesta del matrimoni burgès és la prostituta. De fet, les prostitutes són els únics personatges decents que apareixen en els contes de Maupassant, com ara en Bola de greix, en Mademoisselle Fifi, en La casa Tellier, etc. Maupassant tenia una llarga experiència en aquest camp.

Chateau de Miromesnil, on va nàixer Guy de Maupassant