Jo també he vist l’Odissea

Jo també he anat a veure l’Odissea, la pel·lícula de Christopher Nolan. M’hi vaig avorrir. Això no vol dir, és clar, que la pel·lícula siga avorrida. Només, que jo m’hi vaig avorrir, cosa que no té gens d’importància. Aquell dia no tenia res millor a fer.

Llevats d’alguns casos aïllats, les adaptacions cinematogràfiques de grans obres literàries solen ser un fracàs, i fan més nosa que servei als lectors del llibre. Alfred Hitchcock, que ho sabia, quan adaptava alguna novel·la a la pantalla, agafava alguna novel·leta de tercera o quarta categoria i en feia una pel·lícula molt bona. D’altra banda, sempre s’ha advertit, amb raó, que les adaptacions al cinema d’una obra literària cal jutjar-les per elles mateixes, sense comparar-les insidiosament amb el llibre. Però si abans de veure el film de Nolan s’ha llegit l’Odissea, la comparació es fa inevitable, ni que siga de cua d’ull.

Molts s’han afanyat a assenyalar, amb satisfacció evident, alguns dels anacronismes hilarants que Nolan ha inclòs en el seu film, com ara quan Odisseu li diu a Penèlope: «Penèlope, amor meu, estic angoixat: s’acaba l’Edat del Bronze.» Frase que recorda aquella cèlebre boutade d’una comèdia francesa en què els seus personatges proclamen tots satisfets: «Nous autres, chevaliers du Moyen Age…» Aquesta consciència històrica, falsa o impossible, d’Odisseu, no deixa de ser un detall divertit i simpàtic de la pel·lícula. De tota manera, Raül Garrigasait no s’ha pogut reprimir i ha amollat aquest sarcasme en X: «Imagineu-vos esperar vint anys i que qui torni sigui aquest tros d’ase.»

Però l’Odissea de Nolan, que dura més de tres hores, no falla perquè no siga fidel històricament en un detall o altre. De més a més, com ha remarcat el mateix Garrigasait, l’Odissea d’Homer no és una novel·la històrica i, per tant, no se’n pot fer una versió «fidel històricament». A més, afegeix, que «no és per això que falla la pel·li». Falla perquè resulta plana i convencional. D’aquí el meu avorriment.

Tardor de traduccions

Estació de boires i d’abundor emmelada,

gran amiga del Sol que el camp madura,

tu que mires amb ell de donar pes i joia

de fruits al cep, sota el teulat de palla,

i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,

i dónes fins al cor maduresa a la fruita,

i la carbassa infles, i omples les avellanes

d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles

tardanes, més i més, i així l’abella en tingui

fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se

perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel·les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?

Així comença l’«Oda a la tardor» de John Keats, que he reproduït en la traducció de Marià Manent. En el camp literari, aquesta tardor ens ha dut una abundant collita de traduccions d’obres fonamentals de la literatura universal. En faig un repàs breu. Joan Casas i Feliu Formosa han publicat en una coedició de Comanegra i l’Institut del Teatre la seua traducció de totes les tragèdies de Sòfocles, que ve a afegir-se a les traduccions clàssiques de Carles Riba, una en prosa i l’altra en vers. Recordareu que se n’ha reeditat fa poc la traducció en prosa de les tragèdies tebanes —Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos— en la col·lecció Bernat Metge Essencial (vegeu Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials). Joan Casas i Felliu Formosa han traduït les tragèdies de Sòfocles en versos decasíl·labs, amb la intenció que puguen ser dites damunt d’un escenari. Sembla que els actors pateixen excessivament amb Riba. Com escriu Feliu Formosa en un text que acompanya aquesta edició, «de cara a la feina que jo em plantejava amb els meus alumnes, veia dos problemes en les traduccions ribianes: d’una banda, la fidelitat a l’original amb un llenguatge que potser responia més a criteris filològics que escènics per la manera com Riba va efectuar aquest meritori treball; de l’altra, el temps transcorregut des que aquestes traduccions van ser realitzades». Aquesta nova traducció de Sòfocles es llegeix molt bé. N’he comparat algun fragment amb la traducció en prosa de Riba. Sorprenentment, algunes de les solucions de Riba resulten de vegades més col·loquials. Una altra cosa és la seua traducció en vers, que esdevé hermètica en més d’un punt. Joan Casas ha redactat un extens i documentat pròleg en què exposa les principals característiques de les seues tragèdies de les tragèdies de Sòfocles des del punt de vista teatral.

Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

Gran esdeveniment

Anit, després de sopar, em vaig posar a fullejar una mica la premsa en internet. Vaig veure unes quantes voltes el gol de Messi, és clar, que donava una altra Lliga al Barça. Després, vaig continuar fent clic d’esma, una mica ensonyat. De sobte, vaig pegar un bot. Vilaweb anunciava la publicació en Adesiara de la Ilíada, traduïda per Montserrat Ros (Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros). D’aquesta traducció se n’havien publicat dos volums en la Bernat Metge, el 2005 i el 2009, que recollien els cants I-XII. Els vaig fullejar en Fan set ja fa temps i en vaig tenir prou per adonar-me que era una traducció d’una qualitat extraordinària. No els vaig comprar, perquè volia esperar-me a l’edició completa de la traducció. Em vaig quedar, però, un tant moix, desconfiat davant el ritme habitualment parsimoniós de la Bernat Metge. Mentrestant, Montserrat Ros va morir el febrer del 2018. De seguida em va venir el dubte: hauria pogut acabar la seua traducció abans de morir? Els obituaris que vaig llegir no en deien res. 

Ara sabem que sí que la va acabar, que va refer fins i tot la traducció dels cants publicats en la Bernat Metge, i que la va deixar totalment enllestida per a Adesiara, que l’acaba de publicar en una edició bilingüe en un sol volum, amb el text grec acarat, les notes al final i un índex de noms propis que permet al lector saber ràpidament qui és qui en aquesta obra fundacional de la cultura europea. A més, el volum conté un pròleg del professor Jaume Pòrtulas, una introducció del professor Francesc J. Cuartero i les notes a la traducció i l’índex de noms propis a cura del professor Joan Alberich. 

Aquesta traducció de la Ilíada s’afegeix a una altra gran traducció publicada (reeditada en aquest cas) per la mateixa editorial, la d’El paradís perdut de Milton, a cura de Josep Maria Boix i Selva (vegeu Gran esdeveniment: s’ha reeditat la traducció d’«El paradís perdut» de Josep M. Boix i Selva). Juntament amb les de Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Andreu Nin i Joaquim Mallafrè, la Ilíada de Montserrat Ros se situa en el primer rengle de les grans traduccions de la literatura catalana. No, no exagere. 

Ja se m’ha girat feina per a la setmana que ve. Trucaré a Núria i a Eva per advertir-los que el primer exemplar que arribe a la llibreria és meu i que ningú no me’l toque.

Infància, adolescència, joventut

M’estic una bona estona fullejant Infància, adolescència, joventut en la traducció d’Andreu Nin. Crec que és el llibre que m’estime més de Tolstoi. Torne a llegir Aflicció, l’impressionant i torbador capítol sobre la mort de la mare. També, un altre en què descriu una cacera, una escena idíl·lica, plena de felicitat, un dels millors exemples del seu enorme poder de captació de la realitat sensorial. Llegiu-ne, si no, aquest fragment:

«La sega es trobava en el seu apogeu. La grogor brillant del camp immens era limitada només per una banda per la taca blavenca d'un bosc espès i alt que em semblava, llavors, un indret llunyà i misteriós més enllà del qual s'acabava el món o començaven uns països inhabitats. Tot el camp era ple de garbes i de gent. En les clarianes deixades per la sega es veia l'esquena encorbada d'una pagesa, el refulgir de les espigues quan les col·locava entre els dits, una dona inclinada damunt un bressol posat a l'ombra i les garbes escampades pels rostolls claferts de blauets. A l'altra banda, els camperols drets, en cos de camisa, damunt els carros, hi apilaven les garbes i alçaven la pols damunt la terra resseca i ardent.

El capatàs, amb botes altes, la jaqueta tirada a l'esquena i unes vergues a la mà, en veure el pare des de lluny, es tragué el capell de feltre, s'eixugà el cap de pèl de panotxa i la barba amb un tovallola i escridassà les dones.

El cavall rogenc que muntava el papà caminava amb un pas lleuger i juganer, acalant de tant en tant la testa fins al pit, estirant les regnes i esquivant amb la seva cua espessa els tàvecs i les mosques que se li encastaven àvidament. Dos llebrers, arronsant la cua tensa en forma de falç i alçant molt les potes, saltaven graciosament pels rostolls, entremig de les potes dels cavalls; la Faluga corria al capdavall i, acotant el cap, esperava el senyal. Jo sentia i veia, commogut, els enraonaments de la gent, el clapoteig dels cavalls i la remor dels carros, el joiós xiulet de les guatlles, la bonior dels insectes, que planaven per l'aire en estels immòbils, la fortor de botja, palla i suor de cavall, els milers de colors i ombres diverses que el sol ardent expandia per la grogor clara dels rostolls, la blavor del bosc llunyà i el lilà blanquinós dels núvols, les blanques teranyines que flotaven per l'espai i es posaven damunt els rostolls».

Notes d’una lectura de l’Odissea (i 3)

Per a Oreto Doménech, lectora sensible i intel·ligent de l’Odissea 










De la mateixa manera que Ulisses no accepta la immortalitat que li ofereix la nimfa Calipso, a canvi de restar amb ella per sempre, tampoc no accepta de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei del país feliç i perfecte dels feacis. Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell:

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada

cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira

tranquil·lament. Ell llavors també va pujar, i es va ajaure

silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems

i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.

Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,

un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,

un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

(XIII, 73-80)

Ulisses arriba a Ítaca adormit. Els mariners feacis el deixen a la platja, juntament amb els regals, i se’n tornen. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: Ulisses, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. Així s’esdevé aquest episodi central, que obsessionava Carles Riba per les seues implicacions profundes i que va refer en la setena elegia de les Elegies de Bierville. Com va explicar el mateix Riba en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, aquesta elegia era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna. Son torbador, ple de misterioses significacions.» 

Notes d’una lectura de l’Odissea (2)

En aquesta relectura de l’Odissea amb què tancat les vacances d’estiu m’he detingut especialment en uns passatges que em ressonen sovint en la memòria: el moment en què Ulisses arriba a Ítaca, adormit; el cant VIII, que narra l’estada d’Ulisses a la cort d’Alcínous, rei dels feacis, on sent recitar les seues gestes a Troia; l’escena en què Euriclea li renta els peus i el reconeix en descobrir-li una cicatriu a la cama, i el retrobament final entre Ulisses i Penèlope. També, és clar, tot el cant XI, dedicat a la baixada d’Ulisses a l’Hades, al regne dels morts. 

Pel que fa al passatge en què Euriclea reconeix Ulisses, una de les diverses escenes de reconeixement que es produeixen quan Ulisses torna a Ítaca, l’únic que puc fer és remetre al comentari que en va fer Erich Auerbach en Mimesis, en el capítol que porta per títol La cicatriz de Ulises, obra mestra de la crítica literària. Ulisses s’ha revelat primer a Telèmac. Després, quan arriba a la seua casa, disfressat de captaire, és reconegut pel seu gos Argos, vell i decrèpit, uns instants abans de morir-se. Una mica més tard, el reconeix Euriclea. Ulisses es revela també al porquer Eumeu, que sempre li ha estat fidel. Finalment, és reconegut per Penèlope i, en últim lloc, per Laertes, el seu pare. La trobada entre els dos esposos és d’una profunditat psicològica i d’una intensitat emocional inigualables, precisament perquè no es llancen en braços l’un de l’altre. No hi ha exclamacions de joia, ni plors, ni besos arravatats, sinó, més aviat, un sentiment d’estupor i de recel:

Notes d’una lectura de l’Odissea (1)

Ja fa unes setmanes que ha començat el curs. Ho note, entre altres coses, perquè ja no tinc tant de temps per a llegir. Per a tancar la temporada d’estiu —i, ai!, les vacances— vaig triar l’Odissea, en la traducció de Joan Francesc Mira. D’aquesta manera m’aplicava la meua pròpia medicina, ja que era un dels llibres que havia recomanat, a mitjan juny passat, en l’entrada Lectures per a l’estiu. 

Gaziel va escriure una vegada que, de tant en tant, li agradava tornar a llegir l’Odissea com una mena de cura espiritual. De fet, rellegir-la constitueix una experiència sempre nova i renovadora, refrescant, que no cansa mai, per les imatges, per la peripècia, pels ressons profunds que sempre remou la seua lectura. Aquesta vegada hi he retrobat passatges que no se me’n van de la memòria i que em continuen obsessionant. D’altres, en canvi, m’ha fet la impressió de llegir-los per primera vegada. Hi he retrobat, també, l’olor de carn a la brasa que recorre tot el poema o els colors canviants de la mar, grisa o vinosa. 

“De Troia a Ítaca” (un bloc a tenir molt en compte) i encara una última nota sobre la traducció de Mira

Fa temps que volia recomanar-vos el bloc De Troia a Ítaca. No sé qui és l’autor o l’autora que hi ha al darrere, però siga que siga ha tingut l’encert de delimitar-ne el tema d’una manera molt precisa: les traduccions, els ressons i les influències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. 

Aquesta temàtica, és clar, és pràcticament inesgotable i permet tractar autors de totes les èpoques, tant de la literatura com de les arts. Discretament, el responsable o la responsable del bloc redueix els seus comentaris a la presentació dels nombrosos materials relacionats entorn de la Ilíada i l’Odissea, des d’una carta de Carles Riba contant un viatge que va fer a Ítaca fins a un text de Roberto Calasso sobre el quadre monumental d’Ingres, Tetis i Júpiter, inspirat a partir d’un petit episodi de la Ilíada. D’altres vegades, ni tan sols hi ha unes poques línies de presentació: els textos i la iconografia reproduïts en l’entrada són triats de manera que es llegeixen directament amb el més gran interès i amenitat. 

La traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira

Proa acaba de publicar l’anunciada traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira, que ve a afegir-se a la traducció clàssica de Carles Riba i a la traducció en prosa de Joan Alberich. Mira ha seguit en aquesta traducció els mateixos criteris que va aplicar en la de la Divina Comèdia: atendre, sobretot, el valor narratiu d’aquestes obres i aconseguir, com diu en la introducció, «un text pròxim, sense entrebancs, diàfan», «transparent, per al meu temps i per als meus conciutadans». L’he fullejada una mica, llegint-ne fragments a l’atzar, i la veritat és que es llegeix amb una gran fluïdesa. En aquesta Odissea els meus alumnes no haurien de tirar mà del diccionari cada dos versos, cosa que molt sovint és la principal barrera que els planteja la lectura. Al mateix temps, aquesta sensació de fluïdesa, excessiva potser en l’aspecte rítmic, m’ha fet sospitar una mica. 

Encara que això no es fa, ja us podeu imaginar que no he resistit la temptació de comparar la traducció de Mira amb la de Riba i la d’Alberich. No m’he calfat el cap i he triat la invocació amb què s’inicia l’Odissea. Ací teniu aquest fragment en les tres versions: