Un article de Josep Conill sobre «La vida somnàmbula»

Josep Conill ha publicat en La Veu dels Llibres un article sobre La vida somnàmbula, la darrera fita d’una trajectòria «plasmada en uns llibres difícils de classificar quant al gènere, a mitjan camí del dietari, la crítica literària i l’aforisme, producte de l’escriptura d’un moralista molt peculiar, que hi reflexiona sobre la condició humana i la societat a través de la literatura».

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: «La vida somnàmbula», d’Enric Iborra

«Estelles sota les ungles»: l’escriptura a contrapèl de Josep J. Conill

Josep J. Conill acaba de publicar Estelles sota les ungles (Editorial Afers), el seu tercer llibre d’aforismes després de Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus i de Sic transit gloria, mindundi. En la nota preliminar, molt densa, que ha escrit per a aquest nou llibre, Conill assenyala que l’aforista és un reincident, perquè «l’ambició de dir moltes coses amb molt poques paraules, obliga l’autor d’aforismes a polir els seus enunciats fins a dotar-los d’una duresa diamantina i alhora l’anima a reiterar el procediment». Tot intent, tot assaig, comporta la reiteració. Ara, contra l’assaig com a discurs desenvolupat, més o menys extens, l’aforisme se’n diferencia perquè un dels seus potencials «és que permet l’exploració sumària del ventall de possibilitats perverses que hi ha emboscat en qualsevol pensament». Cap bé sense pena: es tracta d’un gènere «la intrínseca versatilitat del qual i el seu taló d’Aquil·les deriven, precisament, de la seva extrema concisió».

Com en els llibres anteriors, alguns dels aforismes d’Estelles sota les ungles estan dedicats a delimitar aquesta forma literària, si més no tal com la practica el seu autor. Contra la tendència a convertir l’aforisme en una màxima, de formulació terminal, per a Conill «l’aforisme és l’única modalitat d’escriptura que es refusa a ser considerada com a obra conclosa». A diferència d’altres gèneres, «esquiva de manera radical l’autoengany de comprometre’s en excés amb si mateix». L’aforisme no conclou, sinó que «desemboca en un cingle». No és cap art de trobar l’expressió feliç, sinó un «art de percaçar la paradoxa». En més d’una ocasió Conill l’allarga o el transforma en una reflexió o en una observació més desenvolupada. De fet, el llibre porta com a subtítol Aforismes i notes. No sempre és fàcil diferenciar els uns de les altres.

Sobre la literatura catalana actual al País Valencià (a propòsit d’uns articles)

Fa ja dues setmanes Josep Conill va publicar en Nosaltres La Veu un article, Literatura i impostura, en què exposava una crítica molt dura de la literatura catalana al País Valencià. El mateix dia i en el mateix lloc, Manel Rodríguez-Castelló en publicava un altre, La Fira (un afer personal), que coincidia en bona part amb algunes de les conclusions a què arribava Josep Conill en el seu.

Com era d’esperar, la reacció davant d’aquests articles ha estat el silenci. Ningú no s’ha sentit al·ludit directament, reacció humana ben comprensible. Ningú no ha sentit tampoc la necessitat de discutir amb els seus autors, d’objectar-los res, d’estirar algun punt de les seues observacions. Aquest mateix silenci, però, és un símptoma dels mals denunciats per Conill i Rodríguez-Castelló. Cal advertir que alguns dels problemes que posen en relleu no són privatius de la literatura catalana, i més encara de la produïda al País Valencià. Afecten a totes les literatures en major o menor grau. En el cas de la catalana prenen un caràcter més agut i són més visibles, perquè falla el que hauria de ser el seu públic natural.

Manel Rodríguez-Castelló detectava entre el gremi literari «una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!)» i s’estranyava «que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs». En proporció, sembla que hi ha més autors que lectors. Potser arribarà el dia que el públic lector estarà format gairebé exclusivament per escriptors que es llegeixen entre ells. En la poesia això ja passa en bona part. Però fins i tot els autors fallen com a lectors. Alguns escriptors i aspirants a escriptor estan tan entusiasmats redactant obres mestres que no tenen temps ni de llegir el diari.

L’article de Josep Conill, Literatura i impostura, és molt dens i té el punt feble, que ell mateix reconeix, d’exposar un balanç de la literatura catalana al País Valencià de manera general, sense entrar en detalls. Sense dir noms, vaja, igual que Rodríguez-Castelló. Com a mínim, amb independència de la justícia del seu enfocament, s’ha de reconèixer que s’ha atrevit a encarar-se amb una realitat incòmoda i a plantejar en veu alta algunes qüestions que li poden fer perdre més d’una amistat o com vulgueu dir-ne.

Un repertori de gimnàstica mental

Josep C. Conill ha publicat Sic transit gloria, mindundi, el seu segon llibre d’aforismes després de Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus. Els més de dos mil d’aquest nou recull es presenten organitzats en una sèrie de blocs temàtics, com si fos una mena d’enciclopèdia personal. Així, Predicar en el desert comprèn aforismes sobre aquesta forma literària, Aguaita en la bellesa el nom de Déu, sobre l'escriptura i la música, El sentit del verb, sobre la llengua, No està bé vendre's la primogenitura, sobre política, o L’etologia transcendental, sobre la moral. De tota manera, els creuaments de temes i motius són constants, cosa que contribueix al caràcter unitari de l’obra, que no es llegeix com una miscel·lània formada per acumulació. 

Al llarg del llibre, l’autor du a la pràctica l’alternança i la combinació de les diferents formes que pot prendre l’aforisme. Com assenyala Conill en el preàmbul, «el repertori de recursos que posa en joc l'obra que al lector li arriba ara a les mans és bastant divers, i va de la greguería a l'evocació impressionista, de l'estocada verbal a la paròdia intertextual, de la màxima en imperatiu, tan típica dels moralistes francesos, fins al microconte i la reflexió de caire filosòfic, polític o teològic, sense desdenyar tampoc el tracte sovintejat amb el nonsense». 

Alguns dels aforismes de Sic transit gloria, mindundi estan dedicats a delimitar aquest forma literària, almenys tal com la practica el seu autor. Per a Conill, l’aforisme, al contrari que l’assaig, «és tot sovint una il·luminació més que no una temptativa». O dit amb un altre aforisme: «El discurs discorre, l’aforisme ocorre». En un altre, encara, promulga el que ell anomena les tres is de l’aforisme: «ha de ser irònic, insolent i irreverent, en comptes de veraç, bondadós i bell». 

La il·luminació ve donada sovint per la imaginació verbal, que juga amb l’efecte sorprenent o simplement humorístic, com ara «Textosterona: hormona de l'escriptura» o «El poema és un rai fet de versos, testimoni d'algun naufragi interior». En els millors exemples, però, els aforismes de Conill són la conseqüència d’un enfocament inesperat, provocatiu, o d’una observació lúcida. Vegeu-ne aquest, que farà botar de la cadira, indignats o consternats, els qui practiquen el noble ofici de la docència: «Poques tasques tan improductives com la correcció d'exàmens: és com pretendre curar algú d'una úlcera d'estómac tot removent-ne els vòmits». 

Avorriment, per Josep Conill

No existeix res semblant al caràcter nacional. Les ciències socials ho van posar de manifest ja fa temps i no paga la pena d’insistir en aquesta mena d’obvietats. Això no significa, però, que determinades societats no es vertebrin al voltant de certes experiències, la intensitat de les quals pot esdevenir una dada reveladora sobre la seva manera de ser. En el cas dels espanyols, no sé si algú ha remarcat la importància cabdal que en la seva existència assoleix l’avorriment. No em malentengueu, no pretenc pas que siguin els únics a avorrir-se. Em consta que a tot arreu la gent s’entreté com pot, i la popularitat del sexe, l’alcohol o les drogues proporciona un eloqüent testimoni de la necessitat de «passar», literalment, la vida, com qui passa les planes d’un llibre ensopit, que es llegeix més per obligació que no per devoció. Ara bé, a diferència d’altres grups humans, em fa la impressió que els espanyols són, per damunt de tot, gent que s’avorreix. I no em refereixo al taedium vitae o al spleen, de noble ressonància literària, sinó a certa varietat «castissa» d’avorriment que sembla la segregació glandular d’un poble secularment desocupat. Al capdavall, sense ella no s’hauria escrit molt probablement una part de la literatura espanyola, com ara l’obra gairebé sencera d’Azorín. 

Estic parlant, en definitiva, d’un fet constatable: tot al llarg de la geografia peninsular, en sortir al carrer, hom entropessa infal·liblement amb una munió de zombis aclaparats pel desfici, el principal objectiu «vital» dels quals —sense distinció de procedència, sexe, edat o classe social— consisteix a apaivagar per tots els mitjans el corc del buit interior que els rosega. Tradicionalment, passaven el temps caminant a l’atzar, contemplant els paletes de les obres o fent petar la xerrada amb el primer que trobaven; a hores d’ara, veuen la televisió a jornada completa o comparteixen qualsevol fotesa aproximadament futbolera amb les amistats reals o virtuals, gràcies al recurs imprescindible al telèfon mòbil. Es tracta, ben mirat, de lleugeres variacions de la mateixa experiència: la del temps que s’estira com en la paradoxa eleàtica davant d’uns individus obsedits per la necessitat imperiosa d’emplenar-lo. 

Pensar contra els límits: un assaig de Josep J. Conill sobre la dinamització de l’ús del català

Des de fa temps, i igual que passa en altres aspectes de la nostra realitat social, la problemàtica que envolta l’ús del català sembla abocada a un impàs, que paralitza i bloca tant la reflexió com l’acció. L’horitzó previsible, i la realitat de cada dia, és una «normalitat improbable», insuficient i plena d’obstacles. D’altra banda, l’alternativa de la castellanització com a «solució» no ofereix cap atractiu, i no continue per no posar-me impertinent. Aquest empantanegament produeix al seu torn diversos efectes no desitjables, com ara l’absència d’una reflexió crítica que no siga un reflex o un símptoma de la mateixa situació que denuncia. 

No convida a l’optimisme el fet que els intents de pensar fora d’aquest cercle viciós són ignorats o no obtenen el ressò que mereixen. Seria una llàstima que això passés també amb el llibre que acaba de publicar Josep J. Conill, Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, perquè constitueix una mostra molt notable de creativitat i d’imaginació, tant com de sentit crític, a l’hora de tractar la problemàtica que envolta la dinamització de l’ús social de la llengua catalana. No es tracta exactament d’un estudi acadèmic, sinó d’un assaig, que reflecteix la personalitat intel·lectual, diversa i complexa, del seu autor. Professor de català en un institut, la seua obra comprèn diversos llibres de poesia, reculls d’aforismes, obres d’investigació literària i llibres que es podrien catalogar de sociolingüística, però que per la seua ambició i varietat de referències van molt més enllà del que aquest rètol suggereix. Us en podeu fer una idea visitant la seua pàgina web: Del llenguatge, la societat i altres passions.