Jèssica Roca escriu sobre «Els còmplices»

Jèssica Roca va publicar ahir en el seu blog una ressenya d’Els còmplices, plena de simpatia pel meu llibre. Si voleu llegir-la, podeu fer clic en aquest enllaç: els còmplices d’enric iborra.

La mala memòria i la poca intel·ligència

No tenim inconvenient de confessar la nostra mala memòria. De vegades, tendim fins i tot a exagerar-la. Però quan es tracta de la intel·ligència, ja és una altra cosa. És estrany reconèixer, davant dels altres, i encara més de nosaltres mateixos, que som una mica o molt burros. A no ser que siga com una expressió de falsa modèstia que els altres s’afanyaran a desmentir, escandalitzats. Res no afalaga ni consola tant l’amor propi com sentir-se intel·ligent. A més, mentre que la gent atribueix sovint la falta de memòria a la distracció, cosa que constitueix una disculpa, la falta d’intel·ligència es considera una conseqüència de la mesquinesa i la mala voluntat del subjecte, que no s’esforça gens a mobilitzar les seues neurones. És injust, però és així. Al·legar falta de memòria és una manera còmoda de fugir d’estudi. Al·legar falta d’intel·ligència és manifestar incapacitat. La falta de memòria es pot pal·liar: podem recordar o ens ho poden recordar. La falta d’intel·ligència és constitutiva, definitiva. Humiliant. D’on no n’hi ha…

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 170.

Arthur Schnitzler i l’antisemitisme

Contràriament a altres escriptors d’origen jueu, Arthur Schnitzler no negava l’existència a l’Imperi austrohongarès d’un profund corrent antisemita al qual va ser molt sensible. Tenia sempre present que era jueu. I si no, els antisemites li ho recordaven. Sempre va denunciar l’autoodi que detectava en molts jueus, els qui davant dels altres i fins i tot davant d’ells mateixos negaven la seua procedència, els qui s’humiliaven davant dels seus enemics i d’aquells que els menyspreaven pel que eren, pensant que així estarien fora de perill. En els seus diaris reporta algun cas grotesc, com ara el d’un jove del seu cercle d’amics, de família rica i de naturalesa alegre, que tenia ascendència jueva per part de pare. S’havia convertit en un antisemita furibund i afirmava que no pensava casar-se per no contribuir a la propagació de la sang jueva. Schnitzler també sabia distanciar-se. Una vegada, una amiga antisemita li va demanar perdó per les seues opinions. Ell li va contestar que no li podia retreure les seues opinions, de la mateixa manera que no podia retreure a un burro que tingués les orelles llargues. Coneixia Theodor Herzl, però veia el moviment sionista amb escepticisme, com la majoria de jueus liberals de classe mitjana.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 145.

No fer res

La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre el blasme dels moralistes. Hi han vist el signe més evident de la feblesa humana. David Hume assenyalava amb malícia que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen la nostra indolència natural. Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. Tant se val. És un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria innata, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man’s power».

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 192.

Com s’ha d’escriure, segons Stendhal

Stendhal va anotar en la seua obra, sobretot en la correspondència i en la Vie de Henry Brulard, nombroses observacions sobre l’estil. La més coneguda és la que va escriure en una carta a Balzac: «Mentre estava escrivint la Cartoixa, per a adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines del codi civil». Prendre el codi civil com a model estilístic potser era una exageració, però s’entén el que volia dir. Es tractava d’escriure, com deia Fuster, «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc», ni vocables superflus, amb un estil clar i precís, ajustat, que no pogués donar peu a equívocs o ambigüitats, que no cridés l’atenció sobre ell mateix. Com el del codi napoleònic.

Aquest estil ràpid, de síntesi extrema, fruit d’un continu treball d’eliminació, no és tan fàcil com podria semblar. El príncep de Lampedusa, en l’assaig sobre Stendhal que he citat abans, assenyalava que «demana com a fonament una excepcional abundància d’idees, a més de records i experiències». El geni de Stendhal per alleugerir, per suprimir les redundàncies, era prodigiós. Lampedusa l’il·lustrava amb aquesta frase d’El roig i el negre, en què Stendhal aconsegueix resumir una nit d’amor en un punt i coma: «La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’écchelle dit-il à Mathilde, quand il vit l’aube du jour paraître».

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàgs. 65-66.

L’ordre sord de la literatura

En un assaig titulat Réflexions sur De l’Esprit, en què ressenyava una obra del filòsof francès Hélvetius apareguda el 1758, Diderot, encara que coincidia en molts dels punts defensats per l’autor, hi plantejava algunes objeccions. Bàsicament, criticava l’exposició marcadament metòdica, la forma explícita i sistemàtica, típica del tractat, que havia fet servir Hélvetius en el seu llibre. Per a Diderot, «l’aparell del mètode sembla la bastida que es deixaria subsistir després de construir l’edifici. És una cosa necessària per treballar, però no s’ha de veure una vegada que l’obra està acabada». I afirmava que un autor ha de seguir el gran art de Montaigne: ha d’entrar furtivament en l’ànima del lector, ha de guiar-se per l’esperit d’invenció, que s’agita i es mou d’una manera desordenada en la seua recerca, mentre que l’esperit de mètode organitza i ordena, perquè suposa que tot està trobat. Aquest era per a Diderot el defecte principal del llibre d’Helvétius. Per contra, si hagués tingut un ordre sord, hauria estat infinitament més agradable, i infinitament més perillós, com els Essais de Montaigne, on hi ha una coherència interna, de fons, que no es deixa identificar ni reduir a un esquema. El mot «sord», en el text de Diderot, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 41.

Lectura i oblit

En una entrada dels seus diaris, reflexiona desolat sobre una experiència molt familiar per a qualsevol lector habitual: la facilitat amb què oblidem el que hem llegit. Grillparzer conta que una vegada llegia en una edició del teatre de Shakespeare el pròleg del doctor Johnson, amb un gran plaer, amb admiració, amb la satisfacció que produeix la descoberta d’un text veritablement valuós. De sobte, hi va veure una errata corregida a llapis, que només havia pogut corregir ell mateix. Per tant, aquell assaig ja l’havia llegit feia temps i l’havia oblidat del tot. I anota: «Per a què llegir, aleshores, si els senyals del que s’ha llegit desapareixen tan completament? La meua vida sempre ha estat un somni, però no el d’algú despert, sinó el d’algú que dorm realment».

Grillparzer, tot s’ha de dir, era un hipocondríac, i el caràcter de cada u, la seua constitució física i mental, suposant que es puga separar una de l’altra, tendeix a portar l’aigua al seu molí: tot li dona la raó. A més, es podria afirmar que no tot és dolent en l’oblit, perquè permet tornar a llegir un text com si fos la primera vegada. Sempre hi ha arguments per a tot. Arguments o consols. D’altra banda, si no val la pena llegir, perquè de seguida ho oblidem, per la mateixa regla de tres tampoc no valdria la pena respirar, ja que amb prou feines recordem el que vam fer la setmana passada. L’oblit no és una raó per a no llegir, sinó per a rellegir. Cal refrescar de tant en tant, cal insistir en la dosi perquè el medicament faça efecte. I el que diu Grillparzer és una mica capciós. És cert que oblidem moltes coses que llegim, però d’altres les recordem bastant bé, fins i tot d’una manera obsessiva. Un altre aspecte de la qüestió és que els jocs de la memòria resulten sovint capritxosos, arbitraris… com un somni.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàgs. 31-32.

Ponç Puigdevall escriu sobre «Els còmplices»

Ponç Puigdevall ha publicat en el número 35 del magazine digital política&prosa un article sobre Els còmplices. Destaca que en el meu cànon particular «un lloc preponderant l’ocupa Montaigne i els seus Assaigs, sens dubte, i quan en el Postfaci s’hi llegeix el següent: “El llibre de Montaigne digeria molts llibres, sense organitzar-los metòdicament ni analitzar-ne els continguts, i acomplia així una funció de breviari o de llibre de capçalera: proporcionava una drecera a la formació del judici enfront de la massa creixent d’escrits impresos que sobrecarregava i oprimia el lector i permetia a aquest públic no especialitzat relacionar-los amb la seva vida personal, tal com Montaigne havia fet”, al lector no li costa entendre que es troba davant de la millor descripció d’Els còmplices».

Podeu llegir complet l’article de Ponç Puigdevall fent clic en aquest enllaç: La complicitat dels llibres.

Un article de Salvador Vendrell sobre «Els còmplices»

Salvador Vendrell ha publicat un article sobre Els còmplices en La Veu dels Llibres. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Viure llegint.

Una ressenya de Lluís Quintana d’«Els còmplices»

Lluís Quintana ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya d’Els còmplices. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç.

Un article d’Enric Sòria sobre «Els còmplices»

Enric Sòria ha publicat en L’Avenç (núm. 480, juny 2021) un article sobre Els còmplices. No puc deixar de pensar que tinc molta sort de ser llegit amb tanta atenció i simpatia.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: De l’art d’escriure.

Un article de Teresa Costa-Agramunt sobre «Els còmplices»

Teresa Costa-Agramunt ha publicat un article sobre Els còmplices en l’EIX Diari, diari digital del Penedès. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Els còmplices d’Enric Iborra:

«Els còmplices és un veritable manual sobre el fet i l’ofici d’escriure, així com les seves motivacions que, és clar, van més enllà d’aquest fet perquè quan es tracta de literatura també es tracta de contemplar la literatura com una via de coneixement.»

«En una acurada edició, Viena Edicions ha publicat un llibre d’assajos que no hauria de faltar a cap biblioteca literària, ja que un llibre d’aquestes característiques la il·lustra i complementa.»

Llibres que fan perdre la paciència (i les ganes de llegir)

En l’última ressenya que ha publicat en el Quadern d’El País, Els límits de la paciència, el crític literari Ponç Puigdevall cita un text meu inclòs en Els còmplices, «Avorriment i impaciència en la literatura», en què esmente algunes de les característiques que m’avorreixen o impacienten especialment en un llibre, que em fan deixar-lo córrer, exasperat, després d’unes poques pàgines, si és que he estat tan imprudent de començar-lo.

Puigdevall remarca que és un fenomen —l’avorriment i la impaciència que provoquen molts llibres— que passa a tot arreu, i que ha passat en totes les èpoques, perquè «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat; fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho». Puigdevall no llença la pedra i amaga la mà, sinó que il·lustra el que diu amb exemples extrets de l’actualitat «literària», com ara L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, premi Ramon Llull 2021, exemple paradigmàtic, o exemple de la temporada, dels llibres dels autors que s’enganyen a si mateixos: «el valor que atribueixen a la seva obra no manté gaires punts de contacte amb el que en realitat és». Després hi ha «els llibres dels autors que es conformen a enganyar el lector»: ofereixen quincalla que imita una pedra preciosa. En aquesta categoria el guanyador és La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, el llibre de ficció en català més venut el dia de Sant Jordi. Finalment, hi ha els llibres dels autors que s’enganyen enganyant. En aquest grup inclou —malauradament, diu— Tàndem, premi Josep Pla 2021, de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany.

Per a Puigdevall, aquests tres llibres comparteixen, a més de diverses modalitats d’engany i d’autoengany, algunes de les coses que indique en Els còmplices, com ara «el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, la seriositat o la falta d’ironia [...], la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir». Ara n’hi afegiria una altra, que és pròpia sobretot de les novel·les: la imaginació gratuïta. Gratuïta i convencional. D’arguments, de personatges, de situacions, de…

En un altre article, La força de la tècnica, publicat el passat 16 d’abril, en què ressenyava Consumits pel foc, l’última novel·la de Jaume Cabré, Ponç Puigdevall citava també un altre fragment d’Els còmplices. A la novel·la de Cabré també li tocava el rebre.

No puc dir res d’aquests llibres perquè no els he llegit. No pensava fer-ho abans de llegir aquestes ressenyes, ni ho pense fer ara. Diguem-ne que no estic per romanços.

Gustau Muñoz destaca «Els còmplices» al costat d’altres novetats assagístiques

Gustau Muñoz ha publicat en l’edició valenciana d’eldiario.es un article en què reflexiona sobre algunes característiques de l’escriptura assagística actual, de la qual destaca quatre novetats: Els llegats, de Lluís Calvo, Les fronteres de Walter Benjamin, de Josep Muñoz Redón, Els marges dels mapes: una geografia desplaçada, d’Àlex Matas i el meu Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Muñoz assenyala que aquests quatre llibres «no pertanyen el gènere més subjectiu —domini privilegiat dels dietaris i altres variants de l’escriptura. Són més aviat assaigs sobre un tema— i també “cap” a un tema».

Sobre el meu llibre escriu que «Enric Iborra afegeix amb Els còmplices. Notes sobre l’ordre sobre de la literatura (Viena) un nou lliurament de la seua sèrie dedicada a la reflexió sobre la literatura, la lectura i l’obra d’un seguit d’autors clàssics de la literatura universal que l’interessen especialment, una sèrie —plena d’encerts, extremadament perspicaç— que inclou títols com Un son profund i La literatura recordada. Iborra té al seu favor la claredat, fruit probablement d’una opció deliberada lligada a la praxis pedagògica. És un gran mèrit».

Podeu llegir l’article complet fent clic en l’enllaç: L’assaig que no cessa.

Vicenç Pagès Jordà recomana «Els còmplices»

L’escriptor Vicenç Pagès Jordà ha publicat en l’Ara un article, Sis recomanacions per a l’endemà de Sant Jordi, en què recomana «unes quantes novetats que poden quedar amagades pels rànquings de vendes, i que esperem que es mantinguin encara unes setmanes a les llibreries. Sis llibres de no-ficció que han estat publicats per editorials independents». Entre aquests sis llibres hi ha Els còmplices. Això és el que en diu:

«En aquestes notes hi apareix, com al dietari de Santaeulàlia, El quadern gris, model de qualsevol llibre edificat sobre lectures. El d’Iborra destaca tant per la varietat i la qualitat dels autors (Montaigne, Shakespeare, Conrad, Tolstoi, Mansfield) com per la capacitat de penetració i síntesi de l’autor, incisiu i sintètic, raonable i magistral. El que escriu sobre Primo Levi ho podem aplicar a ell mateix: “De vegades, aquests llibres fets o refets a partir de fragments i de paraules dels altres són els que tenen un caràcter més marcadament personal”».

Un article de Toni Mollà sobre «Els còmplices»

Toni Mollà ha publicat en el Posdata de Levante-EMV un article sobre Els còmplices. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: El còmplice Enric Iborra.

Josep Alandete recomana "Els còmplices"

 

La Superlliga vienesa

 

Jane Austen, Seny i sentiment

E.M. Forster, Una habitació amb vistes

Davide Morosinotto, El famosíssim catàleg de Walker Dawn

M. Carme Junyent, El català, la llengua efervescent

Enric Iborra, Els còmplices

Cori Calero, Si el cel es tornés vermell

David Jou, Poemes de Sicília i Venècia

Ivan Turguénev, Infeliç

Henry James, Pandora

Françoise Sagan T'agrada Brahms?

Evelyn Waugh, Retorn a Brideshead

Silvio D'Arzo, Casa aliena

Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els catalans

Victòria Gudiol, Pastisseria tradicional per fer a casa

De còmplices i de complicitats

Divendres passat Manuel Rodríguez-Castelló va publicar en Nosaltres la Veu un article amb el títol d’El còmplice, en què especulava sobre el sentit del títol i el subtítol del meu últim llibre, que té damunt la taula a l’espera de trobar algun moment per llegir-lo. Pel que fa al títol, de seguida hi ha detectat amb bon olfacte una pista a partir d’aquell aforisme de Fuster: «còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou», aforisme que de fet pareix citat en Els còmplices. De tota manera, la idea que els llibres ens formen, ens canvien i ens influeixen, i que en aquest sentit —fusterià— són els nostres còmplices, és un tòpic que intente matisar en el meu llibre. En el seu article, Rodríguez-Castelló aprofundeix també en les implicacions que té la complicitat en molts altres aspectes de la vida. L’article és molt bo. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç anterior.

Més coses sobre aquest títol. Em va costar bastant de trobar-lo, com sempre. És el que se’m fa més difícil a l’hora d’escriure un llibre. Tots els que em passaven pel cap eren grisos i obvis, excessivament genèrics, o per contra resultaven críptics i poc suggestius. Al final se’m va ocórrer Els còmplices, acompanyat del subtítol Notes sobre l’ordre sord de la literatura, basant-me en uns passatges del llibre. La veritat és que d’entrada no em convencia gaire, però no en trobava d’altre. Amb el temps, diguem-ne que m’hi he habituat. Els còmplices, és clar! No podia ser d’una altra manera. Com no hi havia caigut primer de tot?

Com fa tothom quan alguna cosa li roda pel cap, vaig escriure «els còmplices» en el cercador de Google. Hi vaig comprovar que no havia estat gens original: hi havia més d’un llibre que es titulava així, i també se’n deia així alguna editorial i alguna llibreria. Això era d’esperar, però no em va fer desistir. No passava res. Ningú no té l’exclusiva dels títols, em vaig dir per consolar-me. Uns dies després, cercant una imatge per a la portada que suggerís complicitat, el cercador em va dur a la portada d’una novel·la de Simenon que no coneixia: Els còmplices (Les complices, en francès). Aquesta coincidència no em va deixar indiferent, com les altres. Em va fer gràcia, i em va alegrar. Per a mi, això representava un punt més per al «meu» títol. Vaig encomanar tot seguit la novel·la via Internet i me la vaig llegir només em va arribar. En el conjunt de l’obra de Simenon, Les complices és una novel·la de les anomenades «dures», molt bona. El seu títol al·ludeix a una relació de complicitat sorda, una mica enigmàtica, que em va recordar en més d’un punt L’home que mirava passar els trens, una de les novel·les de Simenon que més m’agraden. Per acabar, permeteu-me de fer constar un altre motiu per estar content del títol del meu llibre: si no l’hagués titulat Els còmplices, potser no hauria llegit mai Les complices de Simenon. És ben sabut que la lectura d’un llibre porta sovint a llegir-ne un altre. Per a mi, si més no en aquesta ocasió, l’escriptura ha fet el mateix paper, encara que només haja estat per una casualitat afortunada.

«Els còmplices» ja és a les llibreries

Aquesta foto l’ha penjada Eva, de Fan set, al Centre Octubre de València.