Escriure clar o obscur

Primo Levi va reivindicar sovint, en entrevistes i textos dispersos, la necessitat d’escriure d’una manera clara i precisa. Ho va fer amb més extensió en l’assaig Dello scrivere oscuro, que havia aparegut en el diari La Stampa el desembre del 1976. Més tard, el 1985, el va recollir, juntament amb altres escrits, en el volum L’altrui mestiere. Levi començava el seu assaig amb prevenció, declarant que «non si dovrebbero mai imporre limiti o regole allo scrivere creativo», però que, renunciant a qualsevol intenció normativa, prohibitiva o punitiva, «a mio parere non si dovrebbe scrivere in modo oscuro, perché uno scritto ha tanto più valore, e tanta più speranza di diffusione e di perennità, quanto meglio viene compreso e quanto meno si presta ad interpretazioni equivoche». Tot seguit, afirma, amb un dramatismea potser excessiu, que no és casualitat que dos dels poetes menys desxifrables del segle passat, Trakl i Celan, «siano entrambi morti suicidi, a distanza di due generazioni. Il loro comune destino fa pensare all'oscurità della loro poetica come ad un pre-uccidersi, a un non-voler essere, ad una fuga dal mondo, a cui la morte voluta è stata coronamento».

Detto questo, Levi passa a tractar les principals objeccions que es poden plantejar al seu punt de vista: les justificacions o les raons de l’escriptura obscura. En primer lloc, admet, a la defensiva, que una escriptura perfectament lúcida pressuposa un escriptor totalment conscient, cosa que no es dóna en la pràctica. No hi ha cap autor que comprenga a fons, del tot, el que ha escrit. Quan escrivim, falquem la nostra escriptura en diversos implícits, dels quals no sempre tenim consciència, de la mateixa manera que no en tenim tampoc d’alguns plagis que contenen els nostres escrits.

Levi nega també que només per mitjà de l’obscuritat verbal es puga expressar aquella altra obscuritat «di cui siamo figli, e che giace nel nostro profondo». Ni que el desordre siga necessari per a descriure el desordre. O que el caos de la pàgina escrita siga el millor símbol del caos últim en què xipollegem més mal que bé. I sentencia: «Chi non sa comunicare, o comunica male, in un codice che è solo suo o di pochi, è infelice, e spande infelicità intorno a sé. Se comunica male deliberatamente, è un malvagio, o almeno una persona scortese, perché obbliga i suoi fruitori alla fatica, all’angoscia o alla noia.» La qüestió és més greu del podia semblar, per tant. El qui escriu d’una manera obscura, perquè no en sap més, és un desgraciat. I qui ho fa a posta és una mala persona. Com a mínim, un maleducat amb el lector. Levi torna a advertir, com al principi, que «queste sono mie preferenze, non norme.» I afegeix, equànime, que «chi scrive è libero di scegliersi il linguaggio che più gli si addice, e tutto può darsi: che uno scritto oscuro per il suo stesso autore sia luminoso ed aperto per chi lo legge; che uno scritto non compreso dai suoi contemporanei diventi chiaro ed illustre decenni e secoli dopo».

Un assaig de Josep Iborra sobre la relació paradoxal dels llibres amb la vida

Com a complement a la nota anterior sobre La vérité littéraire de Marthe Robert, voldria recordar un assaig de Josep Iborra recollit en L’estupor (pàgines 76-77), en què, a partir d’una frase de William Faulkner, reflexiona sobre la relació paradoxal que els llibres estableixen amb la vida. En un pas de la seua novel·la Llum d’agost, Faulkner hi va escriure: «Que fals pot ésser el més profund dels llibres quan l’apliquem a la vida». El meu pare assenyalava que Faulkner constatava amb aquesta frase la paradoxa dels llibres, dels grans llibres: «ens fan la impressió de copsar profundament la vida, de penetrar-la», però «resulten falsos quan els apliquem a la vida». Segurament, això és inevitable, perquè l’experiència estètica no és l’experiència ordinària: «La literatura és el resultat d’una operació específica sobre el món, però no podem viure el món en el pla ordinari com el vivim en el pla estètic —imaginatiu, verbal—, ni tampoc a l’inrevés». De tota manera, «si el llibre és profund és perquè conservem la nostra relació amb la vida de cada dia, que veiem amb l’instrument del llibre». Al mateix temps, «si la seua veritat no es pot aplicar al nostre món quotidià, no és perquè el llibre siga fals, sinó perquè no s’hi pot aplicar…» Josep Iborra afirma que és difícil afirmar i explicar, alhora, aquesta paradoxa. Així i tot, es pot concloure que «per molt que un llibre ens allunye del món de cada dia, aquest sempre hi és, si més no com a horitzó, com a referència primera i anterior a tot. L’art és una manera de manipular i experimentar aquest món i per això no pot ser-ne totalment independent. Al mateix temps, com més estreta és aquesta relació, més autònom esdevé. La dependència és un pressupòsit; l’autonomia, una conquesta».