Dimecres passat, tal com estava previst, va començar la primera sessió del curs de literatura univesal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. S’hi havia habilitat una aula molt àmplia i molt còmoda, al pati d’exposicions, amb una gran pantalla per projectar-hi fotografies i vídeos. De primer, els responsables de l’Espai van acompanyar els participants en una visita guiada al museu de la Casa Fuster i al centre de documentació. Després d’un descans, va començar el curs. Vaig advertir que no anava a impartir una sèrie de conferències, sinó unes classes. Per tant, em podien interrompre en qualsevol moment per preguntar o comentar el que volguessen. En aquesta primera sessió, però, els participants van mostrar una certa timidesa. Ja aniran agafant confiança, i ja als aniré provocant (en el bon sentit de la paraula).
Vaig començar comentant els significats diversos de l’etiqueta «literatura universal», tant pel que fa al substantiu com pel que fa a l’adjectiu. No sempre s’ha entès el mateix per «literatura». Etimològicament, vol dir tot el que hi ha escrit, accepció que encara perviu, com ara quan ens referim a la literatura mèdica sobre determinada patologia. El fet és que els límits d’allò que entenem per literatura són imprecisos, i han canviat al llarg del temps. La qüestió es complica perquè hi entra en joc l’aspecte valoratiu. Quan, de vegades, diem que algunes obres determinades no són literatura el que volem dir en realitat és que són literatura dolenta. La literatura dolenta no forma part de la bona literatura, que és per definició la literatura. Etcètera. Evidentment, em vaig limitar a plantejar els dubtes o perplexitats que suscita aquesta qüestió, sense entrar en teoritzacions i subtileses acadèmiques, que no m’interessen gaire. M’estime més guiar-me per un criteri pragmàtic. En la pràctica, considere literatura totes les obres que llegeix un lector habitual culte, incloent-hi llibres d’història i de filosofia, i també de temàtica científica. Considerar literatura només la narrativa, la poesia i el teatre, és un reduccionisme i un apriorisme sense sentit. Intentar salvar els mobles dient que la narrativa, la poesia i el teatre és diferent, perquè és literatura de creació, només demostra la idea grotesca que la gent de lletres té de la creativitat i de tantes altres coses.

