El picant de la salsa

Fa uns mesos vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada per Acantilado en dos volums, a cura de Selma Ancira. Vaig prendre notes, sobretot, de les seues observacions sobre l’escriptura i de les lectures que feia. Llàstima que d’aquestes en diu ben poc. Es limita a anotar que ha llegit o llegeix un llibre o altre. De vegades, molt poques vegades, en fa un comentari breu. En un diari portat au jour le jour, sovint no hi ha temps per a més. És un dels inconvenients d’aquest gènere per al lector. Per a qui l’escriu, el diari és una forma de literatura privada, amb una funció bàsica de memoràndum, que ignora o no té en compte un possible lector. En principi, si més no.

Els diaris de Tolstoi revelen que una de les seues lectures més insistides van ser els Essais de Montaigne, cosa que m’ha sorprès. Tolstoi era un d’aquells que entenia la moral en termes inconfortables —renúncia i sacrifici—, ben lluny del bon sentit i de la personalitat de Montaigne. Ara, és una ingenuïtat pensar que només ens poden interessar els escriptors que ens són afins. Sovint, ocorre justament el contrari. Les afinitats, a més, poden ser més subtils, més complexes, o simplement inesperades. Un dels motius principals dels Essais, el caràcter variable i inestable de la naturalesa humana —«Je ne peins pas l’être. Je peins le passage.»—, el retrobem en diversos passatges dels diaris de Tolstoi, que vaig comentar en una entrada anterior, com ara «l’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats» i «l’home és una substància que flueix».

El 5 de maig de 1910, Tolstoi escriu: «Vaig llegir els vells francesos: La Boétie, Montaigne, La Rochefoucauld. Vaig fer una passejada.» El 25 d’octubre del mateix any, hi torna: «A la vesprada, vaig llegir Montaigne. Va venir Seriozha. Em cau bé. Sofia Andréievna està tan alterada com sempre.» El 28 d’octubre, quan acabava de fugir de casa, poc abans de morir a l’estació de tren d’Astàpovo, escriu en una de les últimes entrades: «La nit del 27 al 28 es va produir la topada que em va obligar a prendre aquesta decisió. I aquí sóc, a Optina, la nit del 28. Vaig enviar a Sasha una carta i un telegrama.» Sasha era una de les seues filles. Selma Ancira, en una nota a aquesta entrada, explica que «en la seua carta, Tolstoi li contava a la seua filla que havien arribat bé a Kozelsk, d’on havien eixit cap a Optina, i li demanava que li enviés el segon volum d’Els germans Karamàzov de Dostoievski, els Assaigs de Montaigne i Une vie de Maupassant».

Tolstoi va llegir Montaigne des de ben aviat. En els seus diaris hi ha un apunt, molt breu, del 6 de novembre de 1873, que em va intrigar: «Montaigne. La pointe à la sauce.» Res més que això. La nota de Selma Ancira es limita a assenyalar: «En los Ensayos.» Però no diu en quin. Es veu que se li ha encomanat el laconisme de Tolstoi. No passa res. Aquesta frase apareix en l’assaig 15 del llibre II: Que notre désir s’accroit par la malaisance (El nostre desig s’acreix amb la dificultat). Montaigne hi argumenta que ens agafem més als nostres béns com més por tenim que ens els furten o que els perdem. I que no hi ha res tan contrari per naturalesa al nostre gust com la sacietat que produeix la facilitat, ni res que l’estimule tant com la raresa i la dificultat.

La frase citada per Tolstoi es troba en aquest fragment de l’assaig: «Pour tenir l’amour en haleine, Lycurgue ordonna que les mariés de Lacédémone ne se pourraient pratiquer qu’à la dérobée, et que ce serait pareille honte de les rencontrer couchés ensemble, qu’avec d’autres. La difficulté des assignations, le danger des surprises, la honte du lendemain, c’est ce qui donne pointe à la sauce.» (Per a mantenir viu l’amor, Licurg va ordenar que els casats de Lacedemònia no poguessen tenir relacions sinó d’amagat, i que fos tan vergonyós trobar-los gitats plegats com amb altres persones. La dificultat de les cites, el perill dels imponderables, la vergonyà de l’endemà, és el que dóna el to picant a la salsa.)

Per què va anotar Tolstoi aquesta frase? Qualsevol intent de contestar aquesta pregunta em sembla que resultarà gratuït o arbitrari. Stendhal feia servir sovint l’adjectiu picant per a referir-se a la qualitat que havia de tenir un llibre. El picant és el contrari de la insipidesa, de la falta de nervi i d’amenitat. Un llibre picant és incisiu i àgil. No cau de les mans. No recorde que Stendhal esmentés mai aquest assaig de Montaigne. Josep Pla també al·ludia sovint al picant d’un llibre, potser via Stendhal. Picant, o maliciós, com en aquest apunt de les Notes del capvesprol (OC, 35): «Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu.» La pointe à la sauce.

Stendhal també es queixava dels imbècils

No hi vaig caure mentre l’escrivia, però al cap de poc de publicar la nota de la setmana passada (Flaubert i els imbècils) sobre un motiu de la correspondència de Flaubert, vaig recordar que també Stendhal mostra una aversió insistida en moltes de les seues cartes envers els sots, mot que ve a significar el mateix que bêtes, aquesta mena de gent que excitava el ressentiment de l’autor de Madame Bovary. Sots, bêtes: estúpids, imbècils, babaus, ximples, burros…

De tota manera, encara que Stendhal malparla sovint dels sots en la seua Correspondència, no es mostra tan agressiu com Flaubert. Preferia dominar l’exasperació que li provocaven i adoptar determinades estratègies per a neutralitzar-los. En una de les cartes a Pauline, la seua germana, li escrivia que per a viure en societat és fonamental saber com tractar-los. Li recomanava, si volia tenir un mínim d’èxit en la vida, d’aprendre a complaure la vanitat dels sots. «C’est là tout», li deia, perquè la característica principal d’un sot és «l’extrema vanitat sobre les coses infinitament puerils».

De vegades, en lloc de parlar dels sots, dels estúpids, Stendhal concreta més i es refereix a les âmes basses, les ànimes baixes, els mediocres, la gent freda i avorrida. Convé portar compte amb ells, perquè, com advertia a la seua germana, «a la gent freda i mediocre li agrada fer mal a qui creuen que és feliç» i que l’home mediocre és sempre envejós. Aquesta regla, deia, no té excepcions.

Stendhal va declarar més d’una vegada que la seua principal ocupació era «la chase au bonheur», la cacera de la felicitat, i que la desgràcia més gran és portar una vida avorrida. Doncs bé, el pitjor dels burros i dels mediocres és que són d’un avorriment que tomba d’esquena i en aquest sentit són un obstacle per a la felicitat personal. A Flaubert, en canvi, la paraula felicitat no li deia res. En una carta del 1846 al seu amic Maxime Du Camp, li confessava que «he nascut amb poca fe en la felicitat. Des de ben jove he tingut un pressentiment complet de la vida. Era com una olor de cuina nauseabunda que s’escapa per un espirall. No fa falta haver-ne menjat per a saber que us farà vomitar». El mateix any, la seua amant, Louise Colet, li va preguntar per què es mostrava reticent a dir-li que l’estimaria per sempre, això que costa tan poc. Flaubert li va contestar que «no he vist mai un infant sense pensar que es farà vell, ni un bressol sense pensar en una tomba. La contemplació d’una dona nua em fa imaginar el seu esquelet». En fi, per a rematar la consternació de la pobra Louise, li reconeixia que per a ell l’amor no era el més important, i li retreia que «tu en fais un tambour pour régler les pas de l’existence». Era l’art, la literatura, el que ocupava el lloc primer per a Flaubert. Però li costava escriure. En una altra carta a Du Camp, es queixava que des de feia cinc dies no havia escrit una línia, perquè no sabia com resoldre una transició del text que tenia entre mans. «Ô Muse, que ton pucelage est dur!», s’exclamava. Les cartes, per contra, les escrivia amb una gran fluïdesa, amb un estil àgil i matisat. Alguns han arribat a insinuar, supose que per a fer-se els originals, que el valor literari de la seua correspondència és superior al de les seues novel·les. Jo també ho pense, però no ho diria mai en veu alta. Quede entre nosaltres.

No era el cas de Stendhal, que escrivia amb una facilitat insultant per als mortals. L’únic que el preocupava era ser clar i precís, i amè, i no fer frases ni caure en la retòrica i, per tant, en la mentida o la inexactitud. A penes corregia res, com Mozart. La cartoixa de Parma, aquesta obra mestra de la narrativa, ni tan sols la va escriure. La va dictar, mentre es passejava amunt i avall de la cambra. No se li va passar mai pel cap renunciar a viure per a «consagrar-se a l’art». El que més li agradava eren les converses plenes d’esprit, anar al teatre a sentir òpera i a admirar les esquenes de les italianes, visitar museus, esglésies, llacs i muntanyes. En els seus llibres la lucidesa i la intel·ligència van sempre acompanyades d’una vivacitat, d’un brio que no decau mai, que fa de Stendhal el Mozart de la literatura. Stendhal, Stendhal!

Una carta de Mérimée a Stendhal sobre València

Aquesta setmana he acabat de llegir el tercer i últim volum de la correspondència de Stendhal, en l’edició de La Pléiade. A més de les seues cartes, profusament anotades, el volum reprodueix també les que s’han conservat dels seus corresponsals. N’he fullejades algunes, molt per sobre, però m’he llegit atentament totes les que li va enviar Prosper Mérimée, l’autor de Carmen, mestre de la nouvelle o novel·la curta. Mérimée hi conta moltes anècdotes, sobretot de caràcter eròtic. En una carta del 1830, descriu amb tota mena de detalls les peripècies de la nit de bodes de Ferran VII amb la seua jove esposa, una princesa saxona «si chrétiennement élevée, qu’elle ignorait jusqu’aux choses de ce monde les plus simples, et que savent en Espagne les petites filles de 8 ans». La història és molt forta, manicomial. No en dic més per respecte al sentit del dècorum dels lectors de la serp blanca.

N’hi ha una altra, datada el 30 d’abril del 1935, en què Mérimée reporta al seu amic diverses informacions sobre València. Stendhal vivia aleshores a Civitavecchia, on ocupava el càrrec de cònsul i d’on s’escapava sempre que podia. Allí es moria d’avorriment. A més, hi havia un element de l’administració consular que li feia la punyeta tot el que podia. Tot plegat va fer que Stendhal demanés el trasllat a una vacant consular d’Espanya. Mérimée, que coneixia molt bé la Península, li proporcionava en aquesta carta algunes informacions sobre algunes de les possibles destinacions. Després de Madrid i Cadis, assenyalava que València era sense discussió la ciutat on li agradaria viure. Reconeixia que a l’estiu hi feia calor, però que hi havia arbres que feien bona ombra, cosa que no es trobava en cap altre lloc d’Espanya. Era una ciutat barata: per 5,25 francs tenies allotjament, desdejunaves, dinaves i sopaves. A continuació, amb una naturalitat perfecta, que ens indigna, escrivia que pel mateix preu us proporcionaven una noia ben bonica de quinze anys, i que hi havia moltes alcavotes, que per 42 francs us garantien el desflorament d’una verge.

Constatava que a València hi havia poc de comerç, i que hi cercaríeu debades un home culte o un artista. A Barcelona, en canvi, sí que n’hi havia, «mais dans les qualités demi-fines», i es podia anar a l’òpera italiana, mentre que a València a penes hi havia un teatre. Ni cap biblioteca. Ni cap museu. De tota manera, Mérimée conta que una vegada s’hi va estar vint-i-un dies i que no s’hi va avorrir gens. Tenia quatre xiques en activitat de servei —són les seues paraules—, totes quatre es deien Vicenta. Recordava que ho havia fet una trentena de vegades. També li contava a Stendhal que a València molt poca gent parlava l’espanyol, però que tothom l’entenia, a diferència de Barcelona, on gairebé tot el món parlava català i molts pocs entenien l’espanyol, cosa que li va fer antipàtica la ciutat. Mérimée el parlava molt bé —l’espanyol—, però a Barcelona aquesta habilitat, és clar, no li va servir de res. A més, i això devia ser definitiu per a ell, afirmava que les catalanes eren grasses i curtes, i malgirbades. Per contra, les valencianes eren blanques, esveltes i ben fetes, i tenien bones anques. Mérimée recomanava a Stendhal que, si no volia continuar a Civitavecchia, que se n’anés a València. 

El 15 de març de 1841, a Civitavecchia, Stendhal hi va tenir un atac d’apoplexia. En una carta a Domenico Fiori, un amic seu, li deia que s’havia batut amb el no-res, i que el passatge és el que resulta desagradable. El 22 de març de 1842, a París, un altre atac d’apoplexia el va abatre enmig del carrer. Va morir l’endemà, a les dues de la matinada. Mai no va venir a València.

La biblioteca d’una escriptora

No hi ha res que desperte tant la meua curiositat com saber què van llegir els escriptors que més m’agraden, o les seues opinions sobre altres autors. De fet, el millor retrat que es podria fer de la personalitat literària d’un escriptor seria aquell basat en la seua biblioteca: el seu món. En la pràctica, però, les informacions que tenim al respecte solen ser fragmentàries, o reduïdes als llibres que, segons els estudiosos, van deixar una marca en la seua obra, cosa que deixa de banda els que no «van influir», que són igualment importants. A més, la influència literària és una qüestió més complexa, més subtil, del que solen pensar els practicants de la crítica hidràulica.

La descripció d’una biblioteca personal poques vegades és possible. A la mort dels seus propietaris, el destí de la majoria de les biblioteques és la dispersió o la destrucció pura i simple. No ha estat el cas de la de Carmelina Sánchez-Cutillas. Els seus hereus la van cedir íntegrament, juntament amb un fons documental, a la Biblioteca Valenciana. De més a més, un dels fills de l’escriptora, i escriptor ell mateix, Luis del Romero Sánchez-Cutillas, acaba de publicar en Vincle Editorial un retrat de la personalitat literària i humana de la seua mare a partir d’una evocació de la seua biblioteca amb el títol de La meva cambra més estimada.

No hi ha res com insultar-se

En el grup que tinc enguany de literatura universal estem llegint en l’aula, en veu alta, El rei Lear, en la traducció de Joan Sellent publicada per Quaderns Crema. Intente que facen una lectura mínimament dramatitzada, però això segurament és demanar massa. Els alumnes s’entrebanquen amb els versos, o amb un mot o altre. La lectura avança amb penes i treballs, però avança. De tota manera, alguns que ho fan molt bé. Ana, que té molt de caràcter —s’enfada amb facilitat— sap donar el to just a les parrafades colèriques de Lear. Ainhoa, per la seua banda, com que estudia cant, sap impostar molt bé la veu. Quan fa el paper de bufó, que canta en algun pas, Ainhoa, fidel a l’acotació escènica, diu cantant els versos amb una melodia que improvisa sobre la marxa, per a satisfacció de tots els presents.

Potser, fer-los llegir El rei Lear a la seua edat —setze anys— i amb la formació que tenen, o que no tenen, és una mica excessiu, però… a la guerra com a la guerra! Evidentment, si els hagués obligat llegir aquesta obra pel seu compte per després comentar-la en classe, que és el que jo hauria preferit, hauria estat pitjor: se’ls hauria fet bola. La lectura en veu alta, en canvi, és més fàcil d’engolir per a ells. Llevat d’algun cas aïllat de timidesa o de discreció extremes, als alumnes els agrada llegir en veu alta. A més, de tant en tant interromp la lectura per aclarir-los algun passatge que els resulta difícil, o per remarcar-los i comentar-los alguns moments particularment importants, com ara el sol·liloqui d’Edmund, al començament de l’escena segona de l’acte primer, o l’escena de la tempesta, de nit, enmig del bruguerar, o la de Gloster i Edgar als penya-segats de Dover, o la insistència martellejant, obsessiva, en el mot «no-res». 

Escriptura i plagi

Entre les recomanacions que va fer Stendhal a la seua germana Pauline per a escriure bé, hi ha un procediment que no va esmentar mai, encara que ell mateix el va practicar sovint: copiar. Plagiar! Stendhal va copiar sense manies, i ho va defensar fins i tot. En una carta a Adolphe de Marestes, li recordava que «Molière disait, en copiant Cyrano de Bergerac, “Je prends mon bien où je le trouve”». Després de citar aquest precedent il·lustre, Stendhal hi afegia, cínicament: «Si mes boocks arrivent à 1890, qui songera au grain d'or trouvé dans la boue?» Qui pensarà al gra d’or trobat al fang? Potser s’equivocava. Sempre hi ha gent desocupada i malèvola que s’entreté a desemmascarar aquestes maniobres. Però, en el fons, Stendhal l’encertava. Nosaltres, lectors del segle XXI, sabem que va plagiar en alguns dels seus llibres, sí, i què? A qui li importa, això?

A veure, no ens embalem. Plagiar està mal. Això no es fa. En comptes de plagiar, s’ha de citar, com fan les persones honrades. No hi ha res més a dir! Així i tot… La temptació de plagiar sempre tindrà una «justificació»: és ridícul empitjorar amb les nostres paraules el que uns altres han dit molt millor. A més, produeix un cert descoratjament escriure sobre qüestions que ja han estat molt ben tractades. Es pot citar, és clar. I això és el que s’ha de fer. Però la citació també té inconvenients: de vegades entrebanca el text. I no sempre hi queda ben integrada.

De vegades, els límits per decidir si hi ha plagi o no resulten una mica imprecisos. Hi ha plagis que no són literals i consisteixen en una paràfrasi del text original. D’altra banda, un text pot ser reproduït —plagiat— tal qual, o pot ser modificat lleument, donant-li un sentit bastant diferent. Fins i tot, millorant-lo substancialment. En aquest últim cas, hem de parlar de plagi o d’obra de caritat?

Stendhal i la felicitat

Un dels temes més insistits en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana Pauline és què cal fer per a viure bé: per a ser feliç. D’entrada, li advertia que quan parlem de la felicitat convé fer-se’n una idea prudent, moderada, enraonada, perquè «la felicitat extrema, quan hi arriba, no pot durar més d’una hora. Tots aquests plaers vius que les novel·les fan desitjar es panseixen en uns dies. El que no es panseix és un estat feliç, una saviesa que aprèn a evitar les penes». En definitiva, «el plaer més constant que podem experimentar és estar contents de nosaltres. […] Aquesta felicitat d’estar contents de nosaltres no és la més viva que podem sentir; però és la base de totes les altres i s’hi mescla. És el pa de la felicitat, no el millor aliment, però és el que es mescla amb tots els altres, i l’únic que no desagrada mai». 

Per tant, més que aspirar a una felicitat vaga i hipotètica, és més útil, o més assenyat, acostumar-nos a evitar l’avorriment i la depressió: l’ennui. Adquirir una saviesa «que aprèn a evitar les penes». Per això, cal aprendre a «vèncer la primera repugnància que l’avorriment dóna per a tots els seus remeis. […] Quan estic avorrit, mire la portada dels meus llibres, em sembla que no tenen res d’interessant. Si tinc el valor d’obrir-ne un i la perseverància de llegir-ne vint pàgines, m’hi trobe interessat». 

Cal evitar, també, les falses passions, que Stendhal defineix com «aquelles que ens prometen una felicitat que no trobem quan hi hem arribat». La majoria dels homes, diu Stendhal, s’assemblen a un cec coix, que s’esforçaria penosament per pujar a un lloc elevat on la bella vista li donaria un plaer infinit. Quan hi arriba, només pot gaudir d’una fatiga extrema i, en segon lloc, d’un sentiment de desesperació en adonar-se que un desig tan anhelat era il·lusori. 

Un altre fet que convé tenir en compte és que les nostres desgràcies i les nostres decepcions són la conseqüència, gairebé sempre, de desitjos contradictoris. De no saber què volem. Stendhal recorda una observació de Chamfort sobre Richelieu: encara que aquest personatge històric no tenia cap gran qualitat, una de les raons del seu èxit és que va saber ben aviat què volia. I tot seguit planteja una pregunta hipotètica a Pauline: «si Déu arribés a la teua cambra i et digués: “Només tinc dos minuts per a estar-me davant dels vostres bells ulls; us concediré tot el que em demaneu”. Em jugue que, si el bon Déu et prohibia la demanda general de ser feliç, no sabries què dir. Pensa una mica en això, i fes-me el favor de comunicar-me què diries a Déu». 

Més consells, encara: quan estem avorrits o ens sentim tristos, «cal evitar de pensar sobre nosaltres mateixos». I desfer-nos del mal costum d’afligir-nos de les coses, «en lloc d’intentar canviar-les». 

Ja ho veieu que arribar a ser feliç és una mica complicat. Però hi ha un recurs que sempre es té a mà i que no falla. Torne a cedir la paraula a Stendhal: «les ganes de distreure’m o la por de l’avorriment m’han fet estimar la lectura des que tenia dotze anys. La casa era molt trista; em vaig posar a llegir i vaig ser feliç». I en una altra carta a Pauline: «la lectura és un magatzem de felicitat sempre segur i que els homes no ens poden arrabassar». 

Per a Stendhal, el millor que té la felicitat —le bonheur— és que «éclaircit le jugement». Aclareix el judici. Permet veure-hi millor. És cert, això? La felicitat no seria un parti pris, com la tristesa? Potser, la felicitat o, més modestament, l’alegria o la sensació de benestar, és més lúcida, enfront de l’ennui, perquè impulsa a actuar. L’ennui ens bloca i ens atrapa en nosaltres mateixos, ens clava dins d’un clot des d’on no es veu res més que el mateix ennui.

Cal sacsejar la vida

«Il faut secouer la vie; autrement elle nous ronge.» Cal sacsejar la vida; si no, ens corroeix. Ens rosega, ens gasta, ens desfà. És un dels molts consells que Stendhal que donava a la seua germana Pauline en les seues cartes. La carta en què apareix aquesta frase és de 4 de setembre de 1809, quan Stendhal era a Viena amb l’exèrcit de Napoleó. Tenia aleshores vint-i-sis anys i encara no havia triat el pseudònim amb què el coneixem avui. 

Stendhal detestava el que ell anomenava les âmes plates o basses, els moralment mediocres. I detestava la província perquè per a ell era justament el lloc on les ànimes s’anquilosen i moren. En aquesta carta, com en moltes altres que li va adreçar, incita Pauline a no deixar-se devorar per la mediocritat de la vida provinciana: «Profite de ta liberté actuelle. Il faut secouer la vie, autrement elle nous ronge». La seua germana vivia a Grenoble, on tant ella com Stendhal havien nascut, aquesta ciutat de la qual va dir en la Vie de Henry Brulard: «tot el que és baix i insuls en el gènere burgès em recorda Grenoble, tot el que em recorda Grenoble em fa horror, no, horror és massa noble: em fa fàstic». 

Sacsejar la vida per mantenir-se viu, moralment i intel·lectualment, per evitar de fixar-se en un dogma o en una rutina. Aquesta alerta moral, o aquesta vivacitat, però, té un inconvenient important: l’enveja i l’aversió que suscita en els altres. Per això, Stendhal advertia a Pauline: «recorda’t sobretot d’aquesta gran i immutable veritat: tots els homes són freds i mediocres, i els agrada fer mal a la gent que creuen feliç […]. L’home mediocre és sempre envejós; aquesta regla no té excepcions». 

A més de la necessitat de protegir-se de l’enveja dels qui són menys feliços, hi ha, encara, una altra raó per mantenir les distàncies amb les âmes plates. I és que «es perd el foc quan es vol comunicar-lo a aquests trossos de glaç: cal gaudir d’un mateix en la solitud i, pel que fa als amics, revelar-los només el que pensem a mesura de la seua intel·ligència; si no, es corre el perill de semblar superior; des d’aquest moment, estem perduts».

Fatti, fatti! Com s’ha d’escriure, segons Stendhal

Stendhal va anotar en la seua obra, sobretot en la correspondència i en la Vie de Henry Brulard, nombroses observacions sobre l’estil. La més coneguda és la que va escriure en una carta a Balzac: «Mentre estava escrivint la Cartoixa, per a adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines del Codi Civil». Prendre el Codi Civil com a model estilístic potser era una exageració, però s’entén el que volia dir. Es tractava d’escriure, com deia Fuster, «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc», ni vocables superflus, amb un estil clar i precís, ajustat, que no pogués donar peu a equívocs o ambigüitats, que no cridés l’atenció sobre ell mateix. Com el del Codi napoleònic. 

Aquest estil ràpid, de síntesi extrema, fruit d’un continu treball d’eliminació, no és tan fàcil com podria semblar. El príncep de Lampedusa, en l’assaig sobre Stendhal que vaig citar en l’entrada anterior, assenyalava que «requiere como fundamento una excepcional abundancia de ideas, además de recuerdos y experiencias, porque si en él se diera la mínima ausencia de materia vital, ésta saldría inmediatamente a la luz». El geni de Stendhal per alleugerir, per suprimir les redundàncies, era prodigiós. Lampedusa l’il·lustrava amb aquesta frase d’El roig i el negre, en què Stendhal aconsegueix resumir una nit d’amor en un punt i coma: «La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’écchelle dit-il à Mathilde, quand il vit l’aube du jour paraître». 

Stendhal, Stendhal

Enguany estic llegint Stendhal a fons. Queden lluny, encara que les recorde bé, aquelles primeres lectures d’El roig i el negre i La cartoixa de Parma (Ed. 62, col·lecció Les millors obres de la literatura universal, traducció de Pere Gimferrer). No fa tant, vaig llegir la Vida de Rossini, que vaig comentar en aquest blog (vegeu «Vida de Rossini», de Stendhal). Ara he començat amb la correspondència. De moment, m’he llegit les més de mil pàgines del primer dels tres volums de la Pléiade. També, la Vie de Henry Brulard, els Souvenirs d’egotisme i Armance. Poques lectures m’han commogut tant com el Henry Brulard, que, inexplicablement, no havia llegit fins ara. Tot sembla prim i pansit al seu costat. Supose que tampoc no cal lamentar-se’n. Cada obra te el seu moment i l’atzar hi té el seu paper. 

La lectura d’aquests llibres de Stendhal em van fer venir ganes de llegir-ne d’altres sobre ell. La crítica literària, per a mi, és sempre una prolongació natural de la lectura dels autors que més m’interessen. He llegit, així, la biografia que li va dedicar Stefan Zweig. També, Stendhal (Editorial Trieste), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, un llibre breu, concís, molt agradable, del gran lector de Stendhal que va ser l’autor d’El gattopardo. I un assaig de Fuster, un dels millors exemples de la seua crítica literària, publicat originalment com a pròleg a una traducció castellana d’El roig i el negre. Està reproduït en la seua obra completa.

Unes notes de Pla sobre la intel·ligència i la memòria

En una de les notes de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, Pla escriu que «potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada». Tractant-se de Pla, és inevitable relacionar aquestes paraules amb un dels motius més repetits de la seua obra: la necessitat de conservar el sentit del ridícul. En el pla estrictament literari, la desconfiança representava per a Pla una actitud higiènica inexcusable davant el perill de caure de quatre potes en la pedanteria, en el verbalisme, en el dolorisme, en la vaguetat… 

Cal desconfiar també, diu, de nosaltres mateixos. Recorde ara aquell aforisme de Fuster: «no et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó». L’observació, però, s’hauria de matisar una mica. Gairebé sempre, la consciència només enganya a qui vol enganyar-se o a qui es deixa enganyar. Si més no, a partir d’una certa edat. Un altre aspecte d’aquesta qüestió és que, sovint, l’engany o l’error no procedeix tant de la consciència com dels nostres records, sobretot dels records de les nostres experiències personals. I no sols perquè siguen falsos o inexactes, sinó perquè poden ser injustos. De vegades, recordem fets de la nostra vida amb recança, o amb vergonya. Ens lamentem d’haver fet allò o, més habitualment, de no haver-ho fet, però oblidem que en aquell moment no podríem haver actuat, segurament, d’una altra manera. Tots som molt lúcids a posteriori. Relació entre la consciència i el record. No què sé de mi, sinó, més modestament, què recorde de mi. 

«Vida de Rossini» de Stendhal

Estic llegint la Vida de Rossini de Stendhal, en la traducció al castellà de Consuelo Berges publicada per Aguilar. L'estic llegint amb interès, encara que de vegades he de reconèixer que m’avorreix una mica, sobretot quan comença a comentar una per una totes les àries, duets, tercets i quartets de les òperes de Rossini. M'hauria agradat que hagués contat més anècdotes. En realitat, de la vida de Rossini en diu ben poc, i el llibre consisteix bàsicament en un comentari de les seues òperes i en l'exposició de les teories estètiques sobre la música de Stendhal, que defensava el predomini del cant i de la melodia contra el pes de l'harmonia i de l'acompanyament orquestral de l'òpera alemanya. Està escrit d'una manera deslligada, però té encant, sobretot en els comentaris incidentals que Stendhal deixa caure a tort i dret, sempre intel·ligents o, com a mínim, amb gràcia. Parlant d'una cantant famosa, diu que «devia el seu talent a la seua lletjor». 

Als alemanys («per als quals aquest món és un problema no resolt»), i als compositors alemanys en particular, els toca rebre. Stendhal escriu que «fan dir simplement als instruments no sols el que haurien d'ensenyar-nos ells, sinó també el que el mateix personatge hauria de dir-vos cantant». Comentant l’òpera d'un d'aquests compositors, diu que «el primer allegro de l'obertura d'aquesta òpera mostra en quin abisme de trivialitats cau generalment un compositor alemany que pretén trobar melodies alegres». I que «el sentiment dels alemanys, massa deslligat dels llaços terrenals i massa nodrit d'imaginació, cau fàcilment en el que a França anomenem el gènere babau». 

«Clàssics moderns» de Laura Borràs

Acaba d’aparèixer Clàssics moderns de Laura Borràs, continuació de Per què els clàssics, avui, que ja vaig ressenyar en el seu moment (vegeu Un itinerari de literatura universal de Laura Borràs). Editats tots dos per Ara Llibres, tenen l’origen en un cicle de conferències que es van dur a terme amb un gran èxit de públic als CaixaForums de Barcelona i d’altres ciutats. Clàssics moderns, en paraules de l’autora, és «un llibre sobre un recorregut molt particular», que vol ser «una invitació a la gran festa de la lectura i la literatura». 

El recorregut o l’itinerari proposat en aquest cas inclou Èdip rei de Sòfocles, La metamorfosi de Kafka, La cartoixa de Parma de Stendhal i l’anàlisi comparada d’una antologia poètica relacionada amb el motiu bíblic de la dona de Lot a partir de poemes d’Anna Akhmàtova, Maria-Mercè Marçal, Wisława Szymborska i Mario Benedetti. Aquests quatre assaigs estan precedits per un altre d’inicial que porta el títol de Clàssics moderns: a favor de la lectura!