L’abstinència embruta

Amb la guerra va arribar el racionament. Formava part del dia a dia fer-se amb un grapat de creïlles. Alguns aliments havien desaparegut. Els jueus que quedaven a Alemanya no sols havien de fer front a un racionament més estricte per a ells, de caràcter punitiu, sinó a la supressió de moltes coses que encara estaven a l’abast de tots els alemanys «aris». Un dia es decretava que els jueus no podien tenir màquina d’escriure, un altre que no podien tenir telèfon, o cotxe, o una mascota. Cada dia que passava, la corda s’estrenyia una mica més. Amb raó, els esbirros de la Gestapo, quan els feien els registres intimidatoris de rigor, s’exclamaven sarcàstics: «Però com, encara no us heu suïcidat?»

Victor Klemperer constatava l’efecte general que li produïa tot aquest procés amb aquestes paraules: «L’abstinència embruta: ja faça referència al sucre o al cinema, al tabac o a les dones, al pa o al cotxe. Sempre s’està obsessionat, en bruta avidesa, pel que no es té.» Per què l’abstinència embruta? Perquè no deixa pensar en res més; encadena el pensament i el fa esclau, tant si l’abstinència ha estat imposada per les circumstàncies exteriors o autoimposada per la consciència moral de la persona.

En aquest últim cas, és clar, hi ha una solució fàcil, com va constatar Oscar Wilde en una frase que es pot llegir en El retrat de Dorian Gray: «l’única manera d’alliberar-se de la temptació és caure-hi». Es tracta d’anul·lar el desig —en aquest cas la temptació, el desig pecaminós—, per a no pensar-hi, com una manera d’aconseguir la tranquil·litat personal. Per a Wilde, resistir la temptació afeblia l’ànima i l’omplia de desig per allò que s’ha prohibit, mentre que cedir-hi, irònicament, feia desaparèixer el desig, una vegada satisfet. El mot de Wilde és d’una lògica aclaparadora, però pot ser acusat com una mostra d’impudència. Quan es tracta d’argumentar pro domo, no hi ha fre ni aturador. A més, com han assenyalat els moralistes de totes les èpoques, a ningú no se li escapa que la caiguda en la temptació obri la porta a una sèrie de caigudes reiteratives. Però Wilde tenia precedents en aquest punt.

En el context del cristianisme primitiu, especialment entre els grups que es van desviar de l’ortodòxia emergent, hi va haver acusacions de pràctiques sexuals desenfrenades. Una de les sectes més comunament esmentades en aquest sentit són els carpocracians, un grup gnòstic del segle II dC. Se’ls acusava de practicar l’antinomianisme: la creença que, una vegada s’ha aconseguit el coneixement (gnosi) o la salvació, ja no s’està subjecte a la llei moral. Per alguns, això podia significar que els actes considerats pecaminosos en la moralitat convencional no tenien cap impacte en la seua salvació espiritual, i fins i tot podien ser una manera de transcendir la «llei» del món material. En el cas dels carpocracians (segons els seus detractors), això es traduïa en la idea que per a alliberar-se totalment de les limitacions del món material i aconseguir la salvació, calia experimentar-ho tot, incloent-hi el «desenfrenament sexual». Així, en complir tots els desitjos i passions, l’ànima es purificava i es deslligava dels seus lligams terrenals.

Ara, hi havia una altra possibilitat, que no van considerar Wilde ni els carpocracians. La va dur a terme, segons alguns, el filòsof Orígenes, un dels Pares de l’Església. Expeditiu, Oríegenes es va castrar i va fer desaparèixer així la temptació per sempre més. Ja no li calia caure-hi per alliberar-se’n.

Tornem al principi: l’abstinència embruta. Josep Carner, que sabia viure, ho va dir d’una altra manera, més humana i més precisa, en el vers que tanca l’«Epigrama del bell temps»:

Patiren fred i por les nostres esperances,

amb un record de flors incertes entremig;

les danses valen més que no les enyorances;

és la possessió més pura que el desig.

Josep Carner contra Franco

Aquest fragment que Domènec Guansé va escriure sobre Josep Carner en Retrats literaris (Mèxic, 1947) va desaparèixer, és clar, en Abans d’ara (Barcelona, 1966):

«Sens dubte aqueixa ironia, índex verbal d’un entremaliat esperit, d’una crueltat infantívola que els anys han atenuat, li ha d’haver valgut, entre alguns disgustos, molts d’èxits personals. Devia ser, especialment, quan des de París servia la causa de la República i de Catalunya, un fibló mortal per als adversaris. Però potser arribà a renunciar a aquest joc de l’enginy per a ell massa fàcil, quan els derrotistes assetjaven per tot arreu i, ja més sarcàstic que irònic, declarava contundentment, amb el foc d’una passió gens dissimulada: “Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!”»

Dos articles sobre Carner

El diari Nosaltres La Veu ha publicat avui en la seua secció dedicada als llibres, La Veu dels Llibres, dos articles sobre Josep Carner: Josep Carner, poeta de l’exili. Una vida a Brusel·les, de Vicent Garcia Devís, i Cinquanta anys de la mort de Josep Carner: un balanç, que he escrit jo mateix. Com a davantal d’aquests dos articles, s’hi ha reproduït «Els raïms immortals», el poema que tanca Els fruits saborosos com una síntesi de la poètica carneriana.

Els llibres ens escriuen

Torne a llegir, després de molts anys, Prólogos, un llibre de Borges que recull alguns dels pròlegs que va escriure al llarg de la seua vida per a llibres molt diversos. Publicat el 1975, va encapçalat per un Prólogo de prólogos, en què l’autor reconeix que aquest gènere literari «en la triste mayoría de los casos, linda con la oratoria de sobremesa o con los panegíricos fúnebres y abunda en hipérboles irresponsables, que la lectura incrédula acepta como convenciones del género». Hi afegeix, però, que n’hi ha també altres exemples, memorables, com l’assaig amb què Wordsworth va introduir la segona edició de les seues Lyrical Ballads i, encara més: «el prefacio conmovido y lacónico de los ensayos de Montaigne no es la página menos admirable de su libro admirable». En aquests casos, com que es tracta de textos escrits pels mateixos autors, són de fet una extensió del llibre, no un element imposat, i impostat, des de fora. 

Alguns d’aquests pròlegs tracten llibres de literatura gauchesca, d’autors argentins que per a mi només són un nom. Em faig el propòsit, ara, de llegir el Martín Fierro. A més, Gabriel Ferrater, en una entrevista reproduïda en Papers, Cartes, Paraules, afirmava que «uno de los grandes poemas que más me han influido y que releo muy a menudo es el Martín Fierro. Para mí, personalmente, es más importante que cualquier poema español del siglo pasado o del actual». No se’n parle més: el llegiré. Un altre títol pendent de lectura que Borges m’ha recordat és Sartor Resartus, de Thomas Carlyle, comentari de l’obra d’un professor imaginari, Diògenes Teufelsdroeckh, «que habría publicado en Alemania un vasto volumen sobre la filosofía de arena, o sea de las apariencias». Borges escriu que «no sé de un libro más ardido y volcánico, más trabajado por la desolación, que Sartor Resartus». També m’ha recordat que he de tornar a llegir les dues novel·les mestres de Wilkie Collins, The Woman in White i The Moonstone.

Pla sobre Carner, encara: una última nota

El passat 3 d’abril es van complir 50 anys del retorn de Josep Carner a Catalunya, després de trenta-un d’exili, malgrat la seua voluntat inicial de no tornar mentre Franco fos al poder. Va ser una tornada discutida, per tant. I bastant patètica, perquè Carner es trobava greument afectat per la malaltia de l’Alzheimer. Tenia aleshores vuitanta-sis anys, caminava arrossegant els peus, decrèpit i desorientat, amb breus instants de lucidesa. Va morir aquell mateix any del 1970, a Brusel·les, quinze dies després de la seua partença de Barcelona. Joan Josep Isern ha publicat un article molt complet en Vilaweb, El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant, reproduït després en el seu blog, sobre aquest episodi poc recordat a hores d’ara. 

Al cap de pocs dies, va aparèixer, també en Vilaweb, a cura del mateix Joan Josep Isern, una entrevista enormement interessant amb Xavier Bru de Sala sobre la seua poc coneguda estada a Brussel·les per a inventariar els papers de Carner. Bru de Sala, que va establir una relació molt cordial amb la viuda del poeta, Émile Noulet, una autoritat en literatura i filologia, reporta algunes informacions impagables sobre la personalitat de Carner. L’entrevista, ja us dic, no té pèrdua, i allí us remet. Però voldria comentar algunes de les observacions que hi fa l’entrevistat.

Pla sobre Carner

L’homenot que va escriure Pla sobre Carner és un dels millors de la sèrie i un text imprescindible sobre el gran poeta. M’estranya que se cite tan poc, o no gens. Pla afirma al començament d’aquest retrat literari que «no podria pas dir que he conegut Carner». De tota manera, el va poder tractar una mica durant una temporada llarga, durant els anys 1921-1922, a Gènova, on Carner ocupava el càrrec de vicecònsol. Li agradava molt caminar de nit pels carrers més o menys deserts de les ciutats, i Pla el va acompanyar sovint en les seues passejades nocturnes per la ciutat italiana. Carner, recorda Pla, «era el noctàmbul que a mi m’ha agradat sempre, no pas per la tendència que pogués tenir a freqüentar els llocs anomenats de perdició, sinó perquè era un noctàmbul sense rellotge, absolutament abandonat al misteri nocturn, amb l’eliminació total —per unes hores— de l’ineluctable demà».

Pla remarca dos trets de la personalitat de Carner en relació a la seua obra. El primer, «el prodigiós joc verbal de la seva conversa, reflex del riquíssim joc verbal de la seva poesia». L’altre aspecte, en canvi, hi marcava un contrast. «En aquells dies de Gènova —escriu Pla—, Carner ens semblà un home prodigiosament vital, molt acostat a la vida, fascinat per la vida. Amb un sobrant de força per dilapidar, la meva intenció en escriure aquest retrat fou produir precisament aquesta impressió. No sé pas si me n’he sortit. És per això que sempre fou per a mi un fet singular haver de constatar la permanent tendència de Carner a veure l’erotisme en forma elegíaca. Totes les conjectures que he fet —i n’he fetes algunes— per explicar-me aquesta realitat no expliquen res, són insignificants. Per això no val la pena de recollir-les i anotar-les, si s’exceptua la que té més obvietat: vull dir que l’erotisme és en la nostra literatura absolutament rebutjat. Ni tan sols és al·ludit —si no és a través de l’elegia. Així, doncs, comença quan ha fracassat. És curiós, sorprenent, estrany, però no crec pas que se’n pugui dubtar.»

Dos poemes de Carner contra la passió amorosa

Reprenc l’entrada anterior comentant dos poemes més de Carner, que representen un pas més, més radical, en la valoració negativa de l’experiència amorosa que llegíem en «Amor finat». Es tracta d’«Enmig de tu i de mi» i de «Sols». Tots dos van aparèixer publicats per primera vegada en La Inútil Ofrena (1924), el primer en la pàgina 153 i el segon en la 158. Revisats, es van reproduir en Poesia (1957), en la secció Ofrena, en les pàgines 521 i 535 respectivament de l’edició publicada per Quaderns Crema. L’ordre potser indica que el segon —«Sols»— és una variació i una represa d’«Enmig de tu i de mi». De fet, hi ha versos pràcticament idèntics en els dos poemes o que s’hi assemblen molt. Podeu llegir aquesrs dos poemes a continuació. He ressaltat amb diferents colors els versos que coincideixen en major o menor mesura: 

ENMIG DE TU I DE MI

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;

la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;

callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,

retuda per la pressa del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;

caiguts bocaterrosa, mai no els hem vist els ulls.

SOLS

Vora 1'amor que esclata, la gent aparta el rostre

i mans rancunioses rebaten els cancells;

quan ens mirem, s'esfulla la branca al damunt nostre,

el nostre bes allunya un gran esbart d'ocells.

I en entortolligar-nos una abraçada pia

apar que malaltegi la pluja d'or del dia;

els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar,

i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar.

Tempesta al lluny es torna melodia

No he dedicat mai una mica de temps a memoritzar poemes o altres textos, i ara ho lamente. A més del que té de gimnàstica mnemotècnica, saber-se poemes de cor pot ajudar a combatre l’avorriment o a evadir-se de la xerrameca dels altres. A classe, pot servir per a impressionar els alumnes. Més important encara: saber poemes de memòria ens permet de tenir sempre a mà —al cap—, de manera immediata, uns textos que podem rellegir i aprofundir en qualsevol moment. 

De tota manera, sí que em sé versos i fins i tot alguns poemes complets de memòria. Se m’han quedat gravats a causa de lectures reiterades, per haver-los comentat sovint en les meues classes, o perquè per una raó o altra em retornen a la memòria insistentment, des del primer dia que vaig llegir-los, com ara molts versos de la Divina Comèdia —«conobbi il tremolar della marina»— o de Josep Carner. Carner en té molts que es caracteritzen per la seua concisió aforística, cosa que en facilita la retenció. És el cas del que tanca el sonet «Amor finat» —«tempesta al lluny es torna melodia»— amb què he titulat aquesta entrada. Concisió aforística a banda, és un vers que val la pena llegir dins del poema, que reproduesc a continuació. Està inclòs en la secció Ofrena de Poesia (1957):

Antologia portàtil de la poesia universal (50): Carner

BÈLGICA
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

Us recomane que llegiu l’interessant Postil·la a ‘Bèlgica’ de Jaume Coll, sobre l’origen d’aquest poema.

Mentrestant

Dilluns passat vaig enllestir finalment l’edició d’un llibre d’assaigs inèdits del meu pare, que portarà per títol L’estupor. De seguida, he iniciat unes gestions per publicar-lo. Ja us en diré alguna cosa quan puga. He dedicat pràcticament totes les vacances d’estiu a aquest llibre. Ara estic una mica desconcertat, en comprovar que torne a tenir temps i el cap lliure per a fer altres coses. De moment, però, el fet és que em costa arrencar i recuperar el ritme. 

Hi ha, a més, un altre motiu que explica aquest compàs d’espera, per dir-ho així. Si durant l’estiu la preparació del llibre del meu pare ha ocupat la meua atenció gairebé en exclusiva, ara em trobe totalment penjat de les informacions que arriben de Catalunya, preocupat i il·lusionat alhora. Més il·lusionat i esperançat que preocupat. Són aquests uns dies apassionants, i tota la resta queda una mica en un segon pla. Són uns dies per tornar a llegir «El dia revolt» de Josep Carner (vegeu «El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya).

Antologia portàtil de la poesia universal (47): Carner

FIDELITAT
M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta,
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
la casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant 1'espígol que es torç damunt la brasa:
—És a can Po —diria— de vint anys ha malalt—;
1'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.

Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
—Jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
—Jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
—Jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
—Jo el carrer del safreig, —Jo el carrer del mercat,
—Jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
—Jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau—.

Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries 1'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

Antonio Machado, Josep Carner i la serp blanca

Ho he comentat sovint, i ho vaig explicar fa temps en una entrada: per què el meu blog es diu la serp blanca. La idea de titular-lo així em va venir d’un vers de Josep Carner, que apareix en el poema «De lluny estant», del llibre Absència: «el camí —la serp blanca i somrient». Una vegada, una alumna em va dir que hi ha un conte dels germans Grimm que porta aquest mateix títol. No ho sabia, però em va alegrar la concidència.

Fa uns dies, Ramon Torné Teixidó, hel·lenista, traductor i autor de diversos estudis sobre la tradició clàssica i l’humanisme, autor també de Daidalea, un dels meus blogs preferits, em va escriure per dir-me que havia trobat el títol del meu blog en un poema d’Antonio Machado, del llibre Soledades (1907). Concretament, en aquests dos versos del poema XI: «el camino que serpea / y débilmente blanquea». Ací teniu el poema complet:

Antologia portàtil de la poesia universal (35): Josep Carner

COR FIDEL
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l'Impossible cara tendra.—
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d'aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d'on ve l'inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.—
Veig l'últim monument en l'enderroc.

Jo pujaré, sense replans d'espera,
cap al camí de l'alba fugissera
pel tros d'escala que no mena enlloc.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

Cinquena sessió del II Curs de literatura universal

La sessió del 8 de novembre passat la vam dedicar a la lectura i comentari d’una sèrie de textos relacionats amb la idea del nostos i amb la figura d’Ulisses com a personatge. El nostos, o retorn, és el principal element estructural de l’Odissea i té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. Malgrat una certa ambigüitat, i malgrat la malenconia que recorre tot el poema, l’Odissea ofereix al final una visió del recobrament de la vida i una afirmació dels valors humans enfront de la destructivitat de Posidó i Antínous. Un happy end que contrasta amb el nihilisme amb què es tanca la Ilíada.

El nostos es retroba en un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode, el qual presenta nombrosos paral·lelismes amb l’Odissea. Si aquesta conta la història d’un home que vol tornar a casa després d’una llarga absència per retrobar-se amb la dona, el fill i el pare, un home que està destinat a reprendre el viatge per trobar una terra on viu una gent que no coneix el mar, l’Èxode és la història d’un poble que, caigut en l’esclavitud i exiliat, vol tornar al país dels pares, a la Terra Promesa, i que, una volta retornat, ha de reprendre de nou el camí: exiliat de nou, li és promès un altre retorn. 

Antologia portàtil de la poesia universal (3): Josep Carner

ENYOR 

Quan es perden els ulls en el brancatge
d’un arbre espès, tot verd, on gairebé
no entra l’or pacífic del capvespre
oh, quin enyor ens ve!

  Hi ha dies que les ànimes s’escapen
al floc de núvol, en el cel perdut;
hi ha dies que el camí de cada dia
ens sembla inconegut.

  

  El nostre enyor ens ve de quan no érem.
Quina incertesa al caminal on som!
Oh bla sojorn, oh quietud bressada
que la vida interromp.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

Un nocturn de Carner

Fa temps vaig comentar en aquest bloc un poema breu i intens de Josep Carner, «Enyor», que expressava un sentiment d’estranyesa davant la vida i d’atracció pel no-res. «Enyor» havia aparegut per primera vegada, amb el títol d’«Enyorança» en L’oreig entre les canyes (1920), però Carner, en la revisió que va dur a terme de la seua obra poètica en Poesia (1957) el va incloure finalment en la secció Cor quiet, que, al seu torn, era una refosa del llibre publicat el 1925 amb el títol d’El cor quiet. Aquest volum va representar un punt d’inflexió en la seua obra: els lectors hi van descobrir una poesia dominada per l’angoixa de viure, que trencava amb l’optimisme i l’humor anteriors. 

El cor quiet estava estructurat en diverses parts, la primera de les quals portava per títol Les nits. Un dels millor poemes d’aquest cicle de la nit, que es va incloure en la secció Verb en l’edició de Poesia (1957), és «Nocturn». És un dels grans poemes de Carner. Mostra un sentiment d’angoixa molt més dramàtic i radical que «Enyor». El reproduesc en la versió definitiva del 1957: 

Unes notes sobre Carner

Tots els qui seguiu aquest bloc sabeu que Carner m’agrada molt. De tant en tant, alguns dels seus versos em vénen a la memòria, que me’ls repeteix d’una manera obsessionant. Darrerament, m’han entrat ganes de llegir-lo i d’estudiar-lo més sistemàticament, amb més profunditat. Fa poc he llegit La poesia d’exili de Josep Carner de Loreto Busquets, que esborra per sempre la imatge d’un Carner irònic i juganer, típicament noucentista, i també el llibre d’Albert Manent Josep Carner i el noucentisme. Vida, obra i llegenda. Publicat el 1969, és, en paraules de Jaume Subirana, «a hores d’ara, encara, el millor esforç de dibuix global del personatge-escriptor». Crec que està exhaurit, però se’n poden trobar exemplars de segona mà en uniliber.

Mentre llegia el llibre de Manent, vaig prendre algunes notes sobre alguns dels aspectes que destaca de la personalitat i l’obra de Carner que m’han interessat o divertit. Ací en teniu algunes:

«Ulisses pensa en Itaca» de Josep Carner

En les classes dedicades a la Ilíada i a l’Odissea, he llegit als alumnes dos poemes de Kavafis, Troians i Ítaca, que són, de fet, uns comentaris dels poemes homèrics (vegeu Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea). La lectura de textos crítics sobre una obra literària o d’altres obres literàries que s’han inspirat en aquella, contribueix a provocar la reacció dels alumnes i el debat en l’aula. Els poemes, per la seua brevetat, són un recurs ideal. N’hi ha moltíssims sobre la figura d’Ulisses o sobre un episodi o altre de l’Odissea. Ho podeu comprovar en el magnífic bloc De Troia a Ítaca. Si hi cliqueu l’etiqueta «Ulisses», trobareu molts textos, poemes sobretot, inspirats en la figura del protagonista de l’Odissea.

Un d’aquests poemes és «Ulisses pensa en Ítaca» de Josep Carner. Va ser publicat per primera vegada el 1957, en el volum Poesia, dins de «Llegendari». Marcel Ortín ha escrit un comentari molt complet sobre aquest poema, que es pot llegir online: Com si ho hagués dit l’heroi. Una lectura d’«Ulisses pensa en Itaca», de Josep Carner. Loreto Busquets, en La poesia d’exili de Josep Carner (Barcino), li dedica també algunes pàgines.

«1714», de Josep Carner

                 1714



Oh valentia funeral del setge,
bandera que esparraca el foraster!
En terra jau, nafrat, el banderer;
la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja
un vell destí mentre que el nou ja ve.
La boira fuig pel foradat carrer
com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d’unes feixugues passes.
El vent se’n du la cendra de les lleus.―

Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l’esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.

    Josep Carner

Rafael Subirachs: compositor, cantant i pianista, mestre de la Nova Cançó

Són dos discos que m’estime molt i que no em cansen mai: Si com l’infant quan aprèn de parlar i Bac de Roda de Rafael Subirachs. El primer és un recull cançons sobre poemes de Jordi de Sant Jordi i d’Ausiàs March. En el segon, Subirachs hi interpreta una selecció de cançons populars catalanes, entre les quals hi ha una versió impressionant, gravada en directe durant el festival de les Sis Hores de la Cançó a Canet, el 1975, de Catalunya, comtat gran, el romanç històric de la guerra dels Segadors a partir del qual es va compondre l’actual himne de Catalunya. Aquests dos discos són dues joies de la Nova Cançó. 

Rafael Subirachs va ser membre dels Setze Jutges, però la seua carrera com a cantant no va tenir la projecció de la de Llach o de la de Maria del Mar Bonet. Les seues aparicions als escenaris van ser més esporàdiques i les seues gravacions no van tenir ni la difusió ni el ressò que mereixien. Hi ha un fet important que singularitza Rafael Subirachs dins dels Setze Jutges en particular i de la Nova Cançó en general: la seua formació musical, molt superior a la de qualsevol altre membre d’aquest moviment. Fill del músic i pedagog Rafael Subirachs i Ricard, Subirachs va estudiar en l’Escolania de Montserrat, quan la dirigia Irineu Segarra, que va convertir l’escolania del monestir en un dels millors cors del món.