 |
| Fotografia de @navegAvela |
La primera vegada que vaig llegir Josep Pla tenia dèsset o divuit anys. Per a mi era totalment desconegut: a primer de batxillerat ens quedàvem amb el Segle d’Or i a segon només recorde fer comentaris de text d’articles d’opinió de forma mecànica i insubstancial.
Fou justament Enric Iborra qui em va deixar Girona, un llibre de records. Crec que llavors no era molt conscient del que tenia entre mans. Recorde vagament les descripcions que feia de l’escola, dels professors i alguns racons de la ciutat. Poc més. No negaré que la seua lectura se’m va fer un poc pesada, a trossos, però això no sé si ho vaig voler admetre quan vaig tornar el llibre a Enric, que aleshores era el meu professor de literatura universal. D’altra banda, va ser una lectura tramposa, perquè tenia les anotacions i els subratllats d’Enric. L’any passat, quan per primera vegada vaig recórrer els carrers i les pedres de Girona, em vaig sorprendre evocant una certa atmosfera continguda en aquell llibre.
En acabar l’institut, i sempre fent cas omís de les recomanacions dels qui m’envoltaven ―recomanacions que ara entenc massa bé―, vaig començar a estudiar filologia catalana a la Universitat de València. En tercer vaig marxar amb una beca Erasmus a La Sorbonne de París, i en cinquè vaig gaudir d’una beca Sèneca a la Universitat de Barcelona. Per molt increïble que puga semblar, en cap moment, en cinc anys, vaig tornar a creuar-me amb Josep Pla, ni acadèmicament ni literària.
