Una visita de Joaquim Iborra al Museu del Prado

La setmana passada Joaquim Iborra va viatjar a Madrid per assumptes propis i, com qui no fa res, va visitar el Museu del Prado. Va prendre com a guia un llibre d’Eugeni d’Ors: Tres horas en el Museo del Prado. Itinerario estético (1923). En la seua visita, hi va veure quadres de Poussin i de Claude Lorrain, i El trànsit de la verge de Mantegna. Segons d’Ors, «no hay cuadro mejor compuesto que éste, en la antología de la pintura universal». Joaquim Iborra assenyala que «segurament, algunes pàgines d’Eugeni d’Ors són en l’origen de la reflexió de Joan Fuster en El descrèdit de la realitat».

Avui ens ha contat aquesta visita en un article a La Veu del País Valencià. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Dues hores en el Museu del Prado.

Com s’ha de llegir, segons Josep Pla

En segon de batxillerat, després de les classes dedicades a Sagarra, hem passat a Pla, un altre autor que s’afirma contra el noucentisme. He fet una introducció molt breu a la seua obra i hem començat de seguida a llegir una selecció de textos seus: dues entrades d’El quadern gris, la que obri el dietari i la que reprodueix la Història de Pardal, que m’agrada especialment. Pardal, que és un animal… També, una de les Cartes d’Itàlia, la de Pisa, i alguns textos assagístics curts de les Notes disperses. 

He animat els meus alumnes a llegir Pla pel seu compte. Si ho fan, els he dit, notaran el plaer de llegir en català sense esforç, aprendran a escriure millor, assimilaran, gairebé sense adonar-se’n, una gran quantitat de referències: de països, de gent i de paisatges, de personalitats de la nostra cultura i de fora, de lectures… Finalment, llegir Pla els servirà per adonar-se que els llibres de memòries, les biografies, els diaris, els retrats literaris, els llibres de viatges, molt sovint tenen un interès més viu que la literatura strictu sensu (narrativa, poesia i teatre). ¿Per on començar, a l’hora de llegir Pla? Jo diria que per qualsevol llibre seu. Si de cas, per dir-ne algun títol, recomanaria la Vida de Manolo, Girona, un llibre de records, les Cartes d’Itàlia, les Notes disperses o algun volum dels Homenots. 

«Avets i faigs»: dues versions d’un poema de Guerau de Liost

En l’entrada que vaig dedicar fa uns dies a Eugeni d’Ors (Com s’ha de llegir, segons Eugeni d’Ors), recordava que l’arbitrarisme va ser el concepte que sintetitzava millor que cap altre l’esperit més íntim del noucentisme. En el camp literari, l’arbitrarisme es va oposar a la teoria de la paraula viva de Maragall, proclamant la prioritat de la perfecció formal i del treball del poeta sobre la inspiració. La poètica arbitrària comportava considerar l’obra literària com una entitat autosuficient, deutora únicament de les pròpies convencions, que havia de ser un resultat de l’exercici de la voluntat lliure del creador i no un mitjà d’expressió del jo íntim. L’artificiositat del llenguatge i l’ús de la ironia van ser els procediments principals emprats pels escriptors per «arbitrar» la literatura; i la ironia, com a procediment de distanciament, va ser reivindicada com el millor instrument per defugir les emocions romàntiques. Aquest ideal estètic només trobava una sortida apta en els versos i, a tot estirar, en el conte. Per això, la literatura noucentista, almenys en una primera etapa, es caracteritza per un predomini quasi absolut de la poesia. 

Com s’ha de llegir, segons Eugeni d’Ors

Enguany estic intentant fer un curs de literatura catalana contemporània en el grup que tinc de segon de batxillerat. Vull donar tant els autors que van per a la selectivitat com els que no: Espriu, Estellés, Fuster, però també d’Ors i Guerau de Liost, Carner i Riba, Pla i Sagarra, Ferrater… No es tracta, és clar, d’un curs sistemàtic. Em limite a presentar i a llegir en classe una sèrie de textos d’alguns dels autors que més m’agraden. Que no van per a la selectivitat? I què? Si de cas, això és una raó més per a fer-ho. No dic més. 

La setmana passada vaig parlar als meus alumnes del noucentisme. Vam llegir, com a il·lustració, uns textos de Pompeu Fabra sobre la normalització de la llengua catalana (La difusió del català escrit i La unificació de l’ortografia), admirablement escrits, i dues glosses d’Eugeni d’Ors: Del mètode per a llegir i El diari que era un arbre. En Del mètode per a llegir d’Ors contraposa una manera de llegir que deixa lliure la ment, que renuncia a la lectura si l’interès pel llibre no ve espontàniament, i una altra de basada en la convicció que l’interès per un llibre no pot venir sense l’activitat, sense l’esforç, perquè «¿no veieu que, en el fons, lo que ens interessa sempre «som nosaltres»? ¿No capiu que. lo que ens interessa en les coses és lo que nosaltres posem en elles, —i en una lectura lo que nosaltres posem en la «lec­tura», —i, per consegüent, el nostre esforç?» Evidentment, perquè un llibre ens interesse l’hem de poder entendre, però la comprensió, assenyala d’Ors, és una conseqüència, també, de l’esforç personal: «Solament pot ser ben comprès per home allò que home fa. Comprendre un llibre vol dir, en certa manera, «refer» un llibre. —I, sense es­forç, seria possible això?»