Experiència i consciència de la literatura

Dimarts passat va tenir lloc la sisena i última sessió del curs de literatura a l’Octubre. En aquesta ocasió vam comentar el paper central que la reflexió sobre la literatura té en el Diari 1965-1977 de Josep Iborra i en el conjunt de la seua obra assagística. En vam destacar, d’entrada, dos conceptes recurrents: l’experiència de la literatura i la consciència de la literatura. Sobre el primer podem llegir en les primeres pàgines del diari, en una entrada del 1965: «Tant la lectura com l’escriptura són una forma de l’experiència de la literatura. Totes les nostres lectures, totes les obres que coneixem, estan virtualment presents tant quan escrivim com quan llegim. Caldria afegir-hi també una experiència de la vida, la nostra. Quan llegim una obra, i més encara quan l’analitzem o critiquem, estem llegint tota la literatura. Igualment intervé tota la nostra vida —una certa manera de sentir i veure el món en «aquest» moment—, condicionat, però, per altres moments anteriors. L’experiència de la literatura és, doncs, una experiència total, un fons difícil d’analitzar, tot i que analitzable amb uns o altres esquemes» (pàg. 23).

Aquesta anàlisi de l’experiència de la literatura es pot retrobar, en la seua forma més extrema, en els crítics impressionistes. Un d’ells, Paul Souday, va dir que la crítica és «la consciència de la literatura», consciència, doncs, «de l’experiència literària d’un lector que esdevé, alhora, escriptor, quan fa un esforç d’atenció i de reflexió per tal de formular-la i comunicar-la» (Una literatura possible, vol. I, pàg. 100). En una altra entrada del Diari, del 1975, Josep Iborra precisava aquesta concepció de la crítica literària amb aquestes paraules: «La literatura és una “crítica de la vida”, s’ha dit. Ho és en la mesura que la representa, l’objectiva, la posa davant els nostres ulls filtrada per l’operació literària. I la crítica té el paper de descobrir i analitzar aquest filtre en relació amb la vida. Una crítica de la crítica, que ha de fer explícit el que hi ha d’implícit, que ha d’aclarir, analitzar, glossar el text de l’autor. La crítica és la consciència de la literatura com aquesta és la consciència de la societat. O la crítica d’aquesta consciència. Literatura i crítica tenen la mateixa arrel: en la vida» (pàgs. 871-872).

Del «Diari 1952-1960» de Joan Fuster al «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Dimarts passat, la cinquena i penúltima sessió del curs de literatura universal a l’Octubre va estar dedicada al Diari 1965-1977 de Josep Iborra. El fet d’haver-se publicat pòstumament el diferencia, d’entrada, dels diaris de Pla i de Fuster. Vaig comentar-ne el procés d’edició i vaig tractar d’explicar, fins on es pot explicar, per què el seu autor no el va publicar en vida, o per què va trigar tant a publicar una mostra mínima —Inflexions i Breviari d’un bizantí— de tot el material inèdit que va deixar a la seua mort.

El diari de Josep Iborra, si el comparem amb El quadern gris i amb el Diari 1952-1960 de Fuster, és el que admet d’una manera més justa la qualificació de «diari íntim». Moltes de les seues pàgines estan centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que s’entrelliguen amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees. És un diari girat cap endins. Els fets o les minúcies de la vida quotidiana, o simplement exterior, a penes hi apareixen, llevat d’algunes excepcions ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster o el relat d’una trobada amb Josep Pla, a Gandia. Ell mateix n’era conscient i en una entrada de 10 de juliol de 1965 anotava que «tota l’experiència interior es redueix a la literària. L’exterior, sempre igual, sense estímuls. Fa molts anys que vaig dir Addio tristezza!». Algunes de les seues pàgines revelen l’atracció que sentia pel món nocturn dels somnis. D’altres estan dedicades a records del temps de la guerra, tal com la va viure d’infant, a les primeres lectures, o a l’estupor que li produïa «qualsevol circumstància que fa creuar el passat amb el present».

Hi ha un tret del Diari 1965-1977 que crida l’atenció, com en Breviari d’un bizantí: els fragments narratius, una mena de càpsules, intensament estilitzades, amb una atmosfera molt particular. En la seua tria de l’assaig, sembla que Josep Iborra no va abandonar mai la intenció d’incorporar-hi la seua experiència prèvia com a narrador. S’hi descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegia: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res».

A favor i en contra del «Diari 1952-1960» de Joan Fuster

Dimarts passat vam reprendre el fil del curs de literatura universal a l’Octubre. La sessió del dia 7 es va suspendre a causa de les previsions apocalíptiques de fred, pluja, vent i altres misèries per a aquell dia. Al final, no res. No va caure ni una gota. Feia una mica de frescoreta, i ja està. De manera que, amb l’excusa del mal temps, ens hem pres un descanset, que sempre s’agraeix. Només que acabarem una setmana més tard del que estava previst. L’última sessió del curs tindrà lloc el 28 de febrer.

En la quarta sessió, la de dimarts passat, vam continuar amb el Diari 1952-1960 de Fuster. Sembla que aquest diari partia d’un diari manuscrit, més extens, que estava format per deu quaderns. Fuster s’hi va referir en més d’una ocasió com les «llibretes», la major part de les quals ell mateix va destruir, perquè ja havien estat donats a la impremta, publicats com a articles en la premsa periòdica, com a assaigs més extensos en diverses revistes o incorporats en alguns dels seus llibres. D’aquests quaderns manuscrits, se n’han conservat dos, que abracen des del 30 d’abril de 1954 al 2 d’octubre de 1955. El 1994 se’n va publicar una edició facsímil. El 2002 es van recollir en el primer volum de la nova edició de l’Obra completa, a cura d’Antoni Furió i de Josep Palàcios, i el 2004 es van publicar separadament en Edicions Bromera amb el títol de Dos quaderns inèdits, acompanyats d’una introducció de Francesc Pérez Moragón.

Si comparem el període del Diari 1952-1960 que coincideix amb el dels quaderns conservats, es pot comprovar que el nombre d’entrades datades del diari publicat és molt inferior a les que contenia el manuscrit. Amb l’objectiu d’aconseguir un efecte de concentració i de coherència, Fuster va eliminar-ne les anotacions més anecdòtiques o narratives, no sols les que al·ludien l’actualitat política, i es va centrar en els textos de caràcter més assagístic, que va reelaborar a fons i va convertir en reflexions personals, la majoria de les vegades relativament extenses, sobre temes molt diversos. Per a Fuster, els diaris amb un interès literari més sostingut eren aquells en què les al·lusions a les circumstàncies personals i de la vida quotidiana han estat curosament eliminades per no arrossegar el pes mort de la palla que acumula la rutina d’au jour le jour.

Tres sessions del curs de literatura «Tres diaris»

Dimarts passat va tenir lloc la tercera sessió del III curs de literatura universal a l'Octubre. Ja som, per tant, a mitjan camí. Les dues primeres sessions, després de presentar una sèrie de reflexions sobre el diari com a gènere literari, les hem dedicat a El quadern gris de Pla. I encara n’hem tractat en la tercera algunes coses que ens havien quedat pendents, abans de passar al Diari 1952-1960 de Fuster. En aquest curs s'hi han inscrit trenta-cinc participants.

Encara que estem comentant els tres diaris per separat, seguint l’ordre cronològic de la seua publicació, les referències creuades que fem entre tots tres i entre els seus autors, són constants. Josep Iborra es refereix sovint en el seu Diari 1965-1977 a Pla i a Fuster, i de vegades, més concretament, a El quadern gris i al Diari 1952-1960. Algunes pàgines d’altres llibres seus (Inflexions, Breviari d’un bizantí, Fuster, una declinació personal i L’estupor) ens han ajudat molt a l’hora de tractar diversos aspectes de les personalitats literàries de Pla i Fuster. Sempre que es presenta l’ocasió, practique que el comentari comparat.

Així, hem contrastat algunes de les entrades d’El quadern gris amb la seua versió original, la del diari de joventut o la d’alguns dels textos publicats abans de la guerra del 36, reelaborats i aprofitats en el primer volum de l’Obra completa de Destino. Retocs estilístics a banda, que sens dubte milloren el punt de partida, el guany literari no sempre és evident. De vegades, el punt de vista de l’escriptor madur s’imposa massa sobre l’experiència del jove que suposadament escriu. Pla, a més, fa escriure molt bé un jove de vint anys. Un dels primers o dels pocs que es va adonar de la maniobra, o que com a mínim en va parlar en veu alta, va ser Gabriel Ferrater: «El quadern gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però a aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones» (Curs de literatura catalana contemporània, p. 339). A continuació, hi afegia una altra observació, que com a mínim és suggestiva. Afirmava que el diari de joventut de Pla és molt poc íntim, i que «la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser gran autor a nivell europeu» (Curs de literatura catalana contemporània, p. 339).

Quatre mots abans de començar el III Curs de literatura universal a l’Octubre

A la setmana que ve, 17 de gener, a les 18,30h, començarà al Centre Octubre, si tot va bé, el III Curs de literatura universal a l’Octubre, dedicat en aquesta ocasió a tres diaris de la literatura catalana del segle XX: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Són tres obres fonamentals de la literatura catalana del segle XX, de les més atractives i suggestives. Ja tinc pràcticament enllestit el guió del curs. Queden unes últimes places per si algú encara està interessat a inscriure-s’hi.

En la primera sessió començarem amb El quadern gris, però abans plantejaré unes observacions sobre el diari com a gènere literari que ens seran útils per al comentari d’aquestes tres obres. En primer lloc, que el diari és una forma moderna d’escriptura, encara que sempre hi ha hagut diaris. Però antigament consistien en una sèrie d’anotacions datades, un registre dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar i social. Tenien una finalitat estrictament utilitària. I no es publicaven. Al segle XIX es van començar a publicar, pòstumament, alguns diaris, com el de Maine de Biran o el de Delacroix. Només al segle XX els autors han publicat en vida els seus.

Sovint es fa servir la denominació «diari íntim» per a referir-se al diari d’un escriptor, com una manera de remarcar el caràcter marcadament personal d’aquest tipus de text. Ara, no tothom entén el mateix per intimitat, i aquesta esdevé més equívoca encara perquè se sol relacionar amb la sinceritat, com si totes dues s’implicassen mútuament. Què vol dir ser sincer? No té res a veure amb el fet de no dir mentides. Un altre aspecte important és la forma dels diaris i els límits d’aquest gènere literari, fluids i una mica arbitraris. Són una sèrie de qüestions que he tocat en Els còmplices i que ara m’agradarà reprendre i aprofundir en relació amb uns diaris concrets.

Els tres diaris que comentarem en aquest curs són molt diferents. El de Josep Iborra, a diferència del de Pla i el de Fuster, és un diari pòstum. El quadern gris i el Diari 1952-1960, en canvi, van ser publicats en vida dels seus autors, i van ser preparats i reelaborats per ells. En realitat, El quadern gris és un diari fictici. Com ha assenyalat Xavier Pla, Josep Pla tria la forma del diari íntim com a estructura formal, com a arquitectura textual, que li permet recuperar uns dietaris d’adolescència i joventut, i reescriure’ls juntament amb altres textos publicats anteriorment, seguint les convencions formals del gènere i tenint sempre en compte un únic eix temàtic: el de l’adveniment d’un jove escriptor al món dels adults i la seua presa de consciència de l’ofici d’escriptor.

Aquest caràcter fictici fa que, en alguna ocasió, El quadern gris grinyole una mica en algun pas. Xavier Febrés ha arribat a afirmar, amb una certa exageració, que «el dietari de joventut tenia una qualitat literària sens dubte balbucejant, però més autèntica i atractiva que no la dissolució dintre d’altres textos inserits per l’autor arran de la redacció que va decidir donar-li el 1966» (vegeu aquesta entrada del seu blog: La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”…).

Els tres diaris que comentarem són molt diferents, però al mateix temps presenten més d’un punt de contacte. La seua lectura comparada resulta tan apassionant com instructiva. El diari de Josep Iborra, posterior cronològicament al de Pla i al de Fuster, els té en compte i fa algunes consideracions sobre tots dos, sobretot sobre El quadern gris. També al·ludeix a alguns diaris clàssics de la literatura europea del segle XX, entre els quals el d’André Gide i el de Charles Du Bos. Era una manera d’analitzar el que duia entre mans. Els diaris de Pla i Fuster també contenen textos en què reflexionen sobre alguns aspectes d’aquest gènere literari.

Dues setmanes perquè comence el III Curs de literatura universal a l'Octubre

 

Ja tenim cartell per al curs

 

Al gener faré un curs de literatura a l’Octubre

Alguns recordareu que entre els anys 2015 i 2017 vaig impartir dos cursos de literatura universal a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Van ser dos cursos potser massa llargs, de vint-i-cinc sessions d’hora i mitja cada una, en què vaig tractar un bon grapat d’obres i de qüestions literàries de la literatura universal que considerava centrals. Encara en vaig fer un altre, el 2019, a l’Espai Joan Fuster de Sueca. Després va venir la pandèmia i el confinament. I vaig perdre una mica el fil, que vull reprendre ara.

Al gener i febrer del 2023 faré un altre curs de literatura universal a l’Octubre. Serà el tercer, doncs. Constarà de sis sessions, dedicades a l’anàlisi i comentari comparats de tres diaris de la literatura catalana del segle XX: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Ho aprofitaré, és clar, per a tractar també diverses qüestions relacionades de prop o de lluny amb aquestes obres.

L’horari de les sis sessions serà de 18,30h a 20h, d’acord amb el següent calendari: 17, 24 i 31 de gener, i 7, 15 i 21 de febrer.

Aquest curs està organitzat per Acció Cultural del País Valencià. Els interessats i interessades a assistir-hi podeu fer clic en el següent enllaç per matricular-vos: Tres diaris: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra (III Curs de literatura universal a l’Octubre CCC).