En un dels seus últims llibres, Esbós d’escrits que ja mai no escriuré, Josep Murgades apunta la conveniència de plantejar una alternativa a la «concepció excessivament “hit-paradista” de la literatura i de la cultura en general», que distingeix entre escriptors de primera i de segona, entre escriptors de referència inexcusable i escriptors que «a tot estirar, presenten un interès com a molt documental o simplement testimonial». Potser, aquest hit-paradisme és inevitable, i raonable. Qualsevol manual d’història d’una literatura nacional o altra, comporta una tria, una selecció dràstica de la producció literària. Més encara si es tracta d’una història de la literatura universal, que en la pràctica es redueix a una part mínima de la literatura que s’ha escrit i publicat. No sols es deixen de banda totes les literatures que no pertanyen a l’àrea occidental, i dins d’aquesta tota la sèrie de literatures que podríem anomenar laterals, sinó que una enorme quantitat de material de les «grans» literatures és oblidat i ignorat. Aquí, com en tantes altres coses, es confirma quanta raó tenia Nostre Senyor, quan va dir que són molts els cridats i pocs els elegits.
El fet és que llegim les grans obres desconnectades de la massa literària on es van formar i on van nàixer. Aquesta massa o rerefons, que és la que dóna el to literari d’una època, se’ns escapa, cosa que no representa cap problema per al lector. Una obra literària té més probabilitats de continuar interessant-lo com més admet una lectura deslligada del medi en què es va crear. De tota manera, i com una alternativa complementària de l’enfocament hit-paradista de la literatura, Murgades proposa de considerar-ne també la representativitat, fent servir una escala que pose «en relleu no els ítems de més amunt en contrast amb els ítems de més avall, i viceversa, sinó una que tendeixi a emfasitzar la mitjana entre els uns i els altres». Es tracta de prestar atenció, també, als escriptors de segona fila, aquests escriptors que «des del bell mig de la seva aureas mediocritas, acostumen a estar a l’altura de la conjuntura a què responen, la qual reflecteixen i alhora generen de manera més equilibrada que els altres, sense estirabots de genialitat, però també sense discordances clamoroses».
