Una trilogia de Josep Pla sobre el pas del temps

Lectura de Les hores de Josep Pla, volum 20 de l’Obra completa de Destino. Es va publicar per primera vegada durant els anys cinquanta en l’editorial Selecta, al costat d’altres dos volums, Els anys i Els moments, amb els quals formava una mena de trilogia sobre el pas del temps. Aquests tres llibres portaven un subtítol, que ha desparegut en l’edició de Destino: Les hores (El pas de l’any), Els anys (El pas de la vida), tots dos del 1953, i Els moments (El pas de les hores), publicat el 1955.

El volum 20 de l’Obra completa de Destino incorpora un bon grapat d’articles nous respecte a la primera edició en la Selecta, tal com adverteix Pla en el pròleg: «per a portar a cap aquesta edició de Les hores, he hagut d'ampliar considerablement el text i afegir-hi una gran quantitat de papers. El lector dirà, en definitiva, si el llibre ha quedat plausible. De vegades, a mi m'ho sembla, però la meva opinió, en aquest moment no té cap importància. He tractat de mirar que el llibre sigui més complet. Res més». Els articles afegits estan dedicats en la majoria al fenomen del turisme i són, en general, molt inferiors als altres. Només es justifiquen per la voluntat de fer un volum més gruixut. Els anys i Els moments, per la seua banda, han estat recollits en Humor, candor (volum 24 de l’OC de Destino), que també incorpora articles nous i en suprimeix d’altres de les edicions anteriors. Per tant, el caràcter de trilogia que tenien aquests llibres es va desfer. 

Llegir, ara que és estiu

Enguany no m’he fet cap llista de lectures per a les vacances d’estiu. Més o menys tinc una idea del que voldria llegir, però he passat de fixar-me uns objectius que no podré complir ni de lluny. També tenia ganes de llegir d’una manera més relaxada, triant els llibres sobre la marxa. 

He començat per un que tenia pendent de feia molt de temps: la Storia della letteratura italiana de Francesco de Sanctis. El podia llegir en una traducció al castellà que hi ha en la biblioteca del meu pare, però al final he preferit fer-ho en italià, en una edició electrònica. L’italià de De Sanctis és fàcil de seguir. De Sanctis és un escriptor vivaç, amb una «prosa parlata que ha la spontaneità del discorso vivo», segons una citació que reporta la Viquipèdia sense esmentar-ne l’autor.Vaig ja per la meitat. Els assaigs sobre Dante, Petrarca i Boccaccio són extraordinaris. Estic impacient per arribar al dedicat a Maquiavel. 

"Les bones companyies" de Jordi Cornudella

,

Com ja sabeu els qui seguiu aquest bloc, aquest estiu m’he proposat ressenyar alguns llibres que ofereixen diversos itineraris de lectures. He comentat fins ara Per què llegir els clàssics, avui? de Laura Borràs i el recull De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon literari. A més del seu valor intrínsec i de la utilitat que poden tenir per a l’assignatura de literatura universal, aquests llibres tenen la virtut d’incitar a llegir més i millor, cosa especialment pertinent en aquesta estació de l’any. ¿No és a l’estiu quan tenim més temps i quan tots fem bons propòsits en aquest sentit? 

Les bones companyies de Jordi Cornudella és un altre d’aquests llibres que us volia recomanar. El títol fa referència, com declara l’autor, als “poemes que m’han fet i em fan encara companyia”, bàsicament de la poesia grega arcaica —Alcman, Íbic, Safo, Arquíloc—, d’Horaci i de Carner. El recorregut poètic que proposa inclou també poemes de Goethe, de Robert Frost, de Maragall i de Ferrater, d’Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi, entre d’altres més. 

No es tracta, però, d’un recull de comentaris miscel·lanis. Jordi Cornudella, com remarca en el pròleg, ha volgut fer “un llibre orgànic”, fortament cohesionat a partir de diversos fils conductors. En primer lloc, a partir del motiu poètic de les estacions com a metàfores de les edats de la vida, un recurs fonamental i recurrent en la poesia de tots els temps, que s’ha utilitzat també sovint en la música i en l’art. A partir de la lectura de diversos exemples de la poesia arcaica grega —Hesíode, Alcman, Íbic, Anacreont, Mimnerm…—, que ha traduït ell mateix, Cornudella analitza com a poc a poc es fixa i evoluciona l’analogia de les edats i les estacions. Els comentaris que en fa són tan meticulosos com pertinents, i expliquen moltes referències que cada vegada són menys familiars per al lector actual.