La remor de mar ressona ben viva: «Marinada», de Mercé Estrela

Lectura de Marinada, de Mercé Estrela, XLII Premi de Poesia «25 d’Abril» Vila de Benissa 2022, que ha publicat Viena Edicions. Com faig sempre amb els llibres de poesia, primer l’he llegit d’una tirada, amb un tempo andante con moto, per orientar-m’hi i fer-me’n una primera idea. La segona lectura ja és més pausada i atenta, andante moderato o fins i tot adagio. Després, hi torne encara a alguns poemes concrets que he marcat amb llapis i a alguns altres que fullege una mica a l’atzar. A mesura que avançava en aquest procés de lectura, els poemes de Marinada m’agradaven cada vegada més. D’una banda, per la seua senzillesa aparent, al servei d’una concentració extrema. També, perquè és un llibre molt travat, molt coherent. Tots els poemes recollits es poden llegir com una sèrie de variacions entorn de motius marítims, que oscil·len entre el joc sensorial i l’aventura moral que s’hi reflecteix: «La remor de mar ressona ben viva / dins oïdes que saben escoltar.»

Marinada està organitzat en tres blocs, titulats respectivament Vent salobre, Regust salnitre i Flaire de sal, títols gairebé sinònims, deliberadament sinònims. El primer bloc —Vent salobre— recull una sèrie de flaixos o instantànies de records, situats en una escena o altra del lluent de l’Albufera, «la mar que és entre terres». Són escenes de festes a la mar — «Carrera de joies / a les platges de l’Horta» —, descripcions sintètiques d’un paisatge lligat a moments vitals, a costums i sensacions: les dunes, la pineda que «oculta el mar a l’ull viatger». En cap moment hi apareix la veu de la poeta en primera persona, llevat del final del primer poema, que marca la distància del present amb el record de la infantesa:

Sol de ple estiu.

Llum encegadora

als arrossars i l’horta.

Got en mà i una moneda

les criatures esperen

deleroses als carrers.

[…]

Aigua civada i aigua llimó,

granissat o líquida d’orxata,

fartons i rosquilletes de forn.

Acluque els ulls.

M’hi veig,

feliç.