Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics.
En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna».
