«L’anell del nibelung», d’Amadeu Fabregat

Ulisses va tornar a Ítaca al cap de vint anys. Ernest Millet, professor de geografia recentment jubilat, personatge principal de L’anell del nibelung, torna a M. al cap de quaranta. En realitat, no se n’havia anat, sinó que n’havia fugit a causa del sentiment de culpa per una transgressió innominable, que s’explica amb detall més endavant. I tampoc no hi havia tornat. Wagnerià apassionat, només havia anat a M. per assistir a la representació de L’anell del nibelung, la tetralogia de Richard Wagner, dirigida per Zubin Mehta.

Ara, la tetralogia de Wagner és més, molt més, que un motiu argumental en aquesta novel·la d’Amadeu Fabregat. Igual que Joyce va fer servir l’Odissea per cohesionar, d’una manera sorda, la massa novel·lística de l’Ulisses, Fabregat ha recorregut a la tetralogia wagneriana per donar forma a una novel·la densa i extensa, de més de cinc-centes pàgines en format gran. Però amb una diferència important: en l’Ulisses l’única referència explícita a l’Odissea és el títol i el millor que es pot fer quan llegim aquesta novel·la és oblidar-nos del poema homèric. En L’anell del nibelung, en canvi, la tetralogia i la vida de Wagner es posen en un primer pla i reclamen l’atenció del lector, més enllà d’actuar com un contrapunt de la peripècia i les preocupacions d’Ernest Millet. La fascinació que sent aquest personatge per la música de Wagner l’ha fet viatjar als llocs on va estar el Mestre o als teatres on es representaven alguna de les seues òperes. Fins i tot ha escrit un llibre, Geografia de Richard Wagner, sobre la vida itinerant del músic més viatger del món. Moltes de les pàgines de L’anell del nibelung estan dedicades a la narració de la seua vida. Queden una mica separades del conjunt de la novel·la, llevat d’alguns paral·lelismes, una mica forçats, amb alguns episodis de la vida d’Ernest Millet. Però es llegeixen bé, perquè la biografia de Wagner és molt entretinguda.

Guia i incitació a la lectura de Proust

A la recerca del temps perdut de Proust, juntament amb l’Ulisses, deu ser una de les obres més intimidants de la literatura universal. La novel·la de Joyce té la mala fama de ser un llibre inintel·ligible, granític, exasperant. Una mala fama, crec, injusta i insidiosa. Però potser encara intimida més el cicle novel·lístic de Proust. En primer lloc, per l’extensió, cosa que demana una inversió de temps considerable. Un altre factor és l’estil de l’autor, amb la seua preferència per la frase llarga, allargassada, construïda a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu, laberíntica, plena de digressions. És un estil que demana del lector un alt grau de concentració. Consolem-nos, perquè encara hauria pogut ser pitjor. Proust volia editar la Recerca amb el text seguit, sense paràgrafs, en un sol bloc. Els editors li van parar els peus en aquest punt.

Ara, la qüestió de l’extensió no s’ha de dramatitzar més del compte. No és cap heretgia afirmar que no estem obligats a llegir els set volums del cicle de Proust, un rere l’altre. S’ha de fer així, ja ho sé, i això és el que toca, però no passa res si el lector fa el que li dóna la gana, i, pose per cas, llegeix només l’últim volum. Hem de tenir en compte que la lectura de Proust no va per a examen, i que no ens ha de preocupar què diran els amics i coneguts.

Intimidacions a banda, el lector en català té ara un motiu inexcusable per a llegir Proust. Fa dos anys, Josep Maria Pinto va culminar la traducció al català de la Recerca, editada per Viena, que en va publicar el primer volum el 2009. L’últim va aparèixer el 2022. Aquesta traducció, d’una extraordinària qualitat, s’afegeix a la que en va fer Jaume Vidal Alcover, completada per Maria Aurèlia Capmany. A més, n’hi ha una altra, la de Valèria Gaillard, que està publicant Proa. En falten només els dos últims volums. Ho sent molt, però el lector en català no té cap excusa per a no llegir Proust. Més encara quan Vincle Editorial acaba de publicar La vida plenament viscuda. Una introducció a la «Rercerca» de Proust, de Joan Garí, una guia, i una incitació, per a llegir la Recerca. A mesura que apareixien els volums editats per Viena, Garí va ressenyar-ne l’aparició de cada un en diverses publicacions periòdiques. Aquests articles han estat recollits, revisats, en aquest llibre. Encara que Viena va fragmentar la sèrie inicial en catorze volums, aprofitant que algunes de les obres es van dividir en dos toms, Joan Garí ha preferit retornar ara als set títols inicials, per fidelitat al projecte original. El seu objectiu ha estat oferir al lector «un mapa per poder recórrer el bosc de Proust amb alguna mena de guiatge».

Proust

6 de desembre de 1967

Proust, una cadena indefinida d’associacions. No hi ha realitats sinó associacions, un món que remet d’una cosa a l’altra, que es ramifica, que esdevé un brancatge sense tronc, un arbre ple de fulles i flors multicolors, especulars, en un joc especular de referències.

Proust creia en la societat de què parla? S’hi lliurava o la denunciava? No hi ha una actitud davant d’ella de caràcter polític, econòmic, social, sinó només moral i estètic. Reviure-la, revisar-la, reveure-la en l’experiència del món imaginari de la memòria. Res de prendre posicions.

Res dels tràfecs i agitacions del món de Balzac. I tampoc, no prendre la posició impersonal, objectiva de Flaubert. El que hi ha és el laboratori màgic, monstruós del jo, d’un que parla des d’un jo sobre un món abolit, que ha esdevingut una pura fantasmagoria en una escriptura extensiva, expansiva, que s’autogenera sense solució de continuïtat. És un continu, un perpetuo mobile, que gira i gira… «Que en la seua quietud es mou perpètuament», com diu Eliot, en un poema, sobre un gerro xinès.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 125-126.

Els llibres ens llegeixen

El crític nord-americà Lionel Trilling, comentant el seu treball com a professor de literatura, deia que la relació personal que mantenia amb les obres literàries que havia de tractar en els seus cursos li representava un motiu d’inquietud. Aquesta inquietud era una conseqüència, afirmava, del fet que els llibres, determinats llibres si més no, no els llegim simplement, sinó que ens llegeixen. Segons Trilling, aquesta remarca l’havia feta W.H. Auden. No he pogut localitzar en quin text o si la va dir en alguna entrevista. En internet només he trobat, atribuïda a Auden, sense indicar-ne la procedència, aquesta citació: «a real book is not one that we read, but one that reads us». 

Trilling declarava que ell havia estat llegit pels poemes d’Eliot i per l’Ulisses i per la Recherche i per El castell des de feia molt de temps. Que alguns d’aquests llibres el van rebutjar d’entrada; que ell els va avorrir (ell als llibres i no els llibres a ell!), però que a mesura que passava el temps i ells —els llibres— el coneixien millor, li van tenir més simpatia i van comprendre els seus significats ocults. Per a Trilling, cap literatura ha estat tan personal com la de la primera meitat del segle XX. Ens pregunta si estem contents amb les nostres parelles, amb la nostra vida familiar, amb el nostre treball, amb els nostres amics. Les preguntes que planteja la literatura de la primera meitat del segle XX no són sobre la nostra cultura, sinó sobre nosaltres mateixos. Ens pregunta si estem contents amb nosaltres, si estem condemnats o salvats. 

Proust sobre la lectura

El 1895, Proust havia abandonat la redacció de Jean Santeuil, una novel·la que no va reprendre mai. Començava així un període d’uns set anys que va constituir el tram final del seu període formatiu, abans d’iniciar À la recherche du temps perdu. Durant aquest temps l’activitat de Proust com a escriptor va consistir en la traducció al francès d’algunes de les obres de John Ruskin i en la redacció de diversos textos sobre aquest escriptor. Aquesta dedicació a l’obra de Ruskin representava tant una manifestació de l’admiració de Proust per l’escriptor anglès, com un intent d’escapar de la seua influència i de consolidar la pròpia personalitat literària.

Proust va acompanyar la seua traducció d’alguns textos de Ruskin de nombroses notes i d’un llarg pròleg. Algunes de les notes són molt extenses, com una mena d’assaigs en miniatura. Proust no s’hi limita a aclarir determinats passatges del text traduït, sinó que de vegades critica algunes de les apreciacions de Ruskin i les inverteix per demostrar-ne la inconsistència o les utilitza com un motiu per definir i precisar la seua posició moral i estètica. 

En l’extens pròleg que va redactar per a presentar la seua traducció, publicat sovint en volum solt amb el títol de Sobre la lectura, Proust va delimitar amb més profunditat la seua personalitat com a escriptor. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si, en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Per a Proust, la lectura juga un paper essencial i limitat alhora en la nostra vida espiritual. «La lectura —diu— es troba en el llindar de la nostra vida espiritual; ens hi pot introduir, però no la constitueix.» 

El que cal, per tant, «és una intervenció que, tot i venir de fora, es produeixi al fons de nosaltres mateixos, o sigui, l’impuls d’un altre esperit, però rebut en la solitud. Doncs bé, hem vist que aquesta és justament la definició de la lectura, i que només convé a la lectura. […] Però, en aquest cas també, la lectura tan sols actua com una incitació que no pot substituir, de cap manera, la nostra activitat personal; es conforma tornant-nos la manera de fer-la servir, com, en les afeccions nervioses que hem citat abans, el psicoterapeuta només torna al malalt la voluntat de fer servir el seu estómac, les seves cames, el seu cervell, encara intactes. […] Mentre la lectura sigui per nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc; quan ja no veiem la veritat com un ideal que només podem aconseguir amb el progrés íntim del nostre pensament i amb l’esforç del nostre cor, sinó com una cosa material, posada entre els fulls dels llibres com un llamí preparat pels altres i que només cal que ens prenguem la molèstia d’abastar dels prestatges de les biblioteques i després paladejar passivament amb un repòs total del cos i de l’esperit».

En aquest prefaci trobem in nuce molts dels temes i característiques estilístiques que retrobarem en À la recherche, com la conversió de la seua infantesa en un fresc intemporal de caràcter sagrat. O la utilització del llarg període construït a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu.

L’única veritat

Molt abans que Proust afirmés en l’últim volum de la Recherche que la literatura és la vida veritable, molt abans que Kafka digués a Felice Bauer que ell era literatura, Franz Grillparzer va escriure en el seu diari que «per a mi no ha existit una altra veritat que la literatura. En ella no m’he permès mai ni el més mínim engany, ni la més mínima absència de la matèria. Era la meua filosofia, la meua física, la meua història i el meu dret, el meu amor i la meua inclinació, el meu pensament i el meu sentiment. En canvi, les coses de la vida real, és més, les seues veritats i idees em resultaven un assumpte atzarós i inconnex, semblant a les ombres, i per a mi només es convertien una cosa necessària de la mà de la poesia [ … ] Tot el meu interès ha estat sempre reservat a la literatura, i m’aterra imaginar el meu estat com a ésser humà quan les crides cada vegada menys freqüents i més dèbils de la literatura cessen del tot». 

Aquesta valoració hipertrofiada de la literatura anava de costat amb una profunda desconfiança del seu talent com a escriptor. Sentia, a més, dolorosament, les limitacions que li imposaven la censura i el públic del seu país. Dubtava d’arribar a ser alguna cosa més que un escriptor mediocre. Constatava que sovint experimentava l’intens sentiment de ser un escriptor, que tenia una imaginació viva i ardent, i que experimentava passions intenses. «Però tot això és prou?, es preguntava. I hi afegia: «alguns escriptors s’enardeixen escrivint; a mi, en canvi, escriure em refreda. Moltes de les coses que he escrit ho he fet a base de pedaços, treballosament, i es pot dir que les he suat». 

Cada vegada li costava més escriure. S’adonava que en la seua personalitat es produïa, d’una banda, una «gradual extinció de l’ardor del cor i, de l’altra, cap increment pel costat del pensament i de la voluntat. La imaginació es converteix a poc a poc en un ancià i l’enteniment segueix sent eternament un nen o, millor dit, un noi, perquè si fos un nen encara es podria disculpar». La seua il·lusió de ser un dels primers escriptors de la literatura alemanya no va durar gaire: «la sensació d’una insuficiència interior, d’una insignificància com a ésser humà va truncar qualsevol esperança». 

A aquests dubtes, autodestructius, sobre la seua condició d’escriptor, s’hi afegien les limitacions que imposaven la censura i el públic del seu país. En el seu diari conta moltes anècdotes relacionades amb els maldecaps produïts per la censura. Sobre el seu país, es va deixar anar en una ocasió amb aquesta violència: «vull fugir d’aquest país de la baixesa, del despotisme i del seu acompanyant: l’estúpida torpor; país on els mèrits es mesuren en funció de la longevitat, on de l’únic que es pot disfrutar és del menjar, on un tipus com Collin és respectat com una gran figura, on la raó és un crim i la Il·lustració el major enemic de l’Estat, on un imbècil s’asseu al tron i al seu costat uns burros, juntament amb els seus servents, actuen amb l’únic propòsit d’incentivar la mediocritat i arrasar qualsevol excel·lència, ja que temen que aquesta els desbanque. Naturalesa, per què em vas fer nàixer precisament en aquest país?» Sembla una parrafada d’un personatge de Thomas Bernhard. 

El pobre músic és la paràbola del drama de Grillparzer com a escriptor. Aquest relat és el millor que va escriure.

De Mann a Joyce

Dimarts passat, en la sessió del curs de literatura universal, hi vam dedicar uns minuts a qüestions d’organització. Vam acordar que acabarem el 24 de maig. No és convenient allargar més el curs, perquè de seguida comença la temporada d’exàmens i avalucions. Vam acordar també que, després de Dublinesos, llegirem i comentarem un últim llibre: El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ja que estem, aprofitarem per comparar-lo amb Bearn, de Llorenç Villalonga, que la majoria dels assistents al curs han llegit ja. Per a la novel·la de Lampedusa utilitzarem la traducció de Pau Vidal, publicada en Labutxaca. N’hi ha una altra que va fer el mateix Villalonga, editada amb el títol d’El guepard, igualment vàlida, però potser no tan accessible a hores d’ara.

I vam continuar parlant de La mort a Venècia, encara que ja li havíem dedicat una sessió completa. Crec que a tots ens recava abandonar-la. Després de comentar uns quants punts que ens havíem quedat pendents, ho vam allargar llegint alguns fragments que ens havien agradat especialment. Jo en portava preparada una llista, però la vaig deixar córrer de seguida en veure que els assistents en proposaven molts pel seu compte. Vam llegir també, com a complement, alguns fragments d’Els Buddenbrook i de Tonio Kröger, d’una carta de Kafka i d’un capítol de Bearn, que giren entorn del tema central de La mort a Venècia: la naturalesa problemàtica de l’art i de l’artista. Com a contrast, l’exaltació de la literatura que es pot llegir en El temps retrobat de Proust: «La grandesa de l’art veritable, en canvi, d’aquell que el senyor de Norpois hauria anomenat un joc de “diletant”, era retrobar, tornar a copsar, fer-nos conèixer aquella realitat lluny de la qual vivim, de la qual ens allunyem cada cop més a mesura que adquireix més gruix i impermeabilitat el coneixement convencional que posem en el seu lloc, aquella realitat que fàcilment moriríem sense haver conegut, i que és simplement la nostra vida. La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes tant com en l’artista. Però ells no la veuen, perquè no proven d’aclarir-la. I així llur passat és ple d’innombrables clixés que són inútils perquè la intel·ligència no els ha “revelats”». 

Proust des d’un camp de concentració

Durant l’hivern del 1940-1941, al refectori glaçat d’un convent que servia de menjador en un camp de concentració d’oficials polonesos a la URSS, després de treballar amb un fred que arribava als 45° sota zero, els presoners s’amuntegaven per escoltar les conferències que alguns dels seus companys havien preparat sobre temes com la història del llibre, la història d’Anglaterra o la geografia d’Amèrica del Sud. Era una manera de superar l’abatiment i l’angoixa, i de defensar els seus cervells de la inactivitat. 

Un d’aquells presoners era Jósef Czapski. Nascut en una família de l’aristocràcia polonesa, pintor i escriptor, va ser un dels pocs oficials de l’exèrcit polonès que va poder escapar de la matança de Katyń el 1940. Però va ser fet presoner de seguida. El seu llibre En tierra inhumana és un testimoni de la seua estada als camps de concentració soviètics i també el relat de la recerca dels desapareguts. Dels quinze mil oficials i soldats polonesos que van ser fets presoners pels soviètics només en van sobreviure uns quatre-cents. La resta van desparèixer sense deixar rastre en alguna banda per davall del cercle polar i en els confins de Sibèria. 

Quants llibres s’han de llegir?

No quins llibres, sinó quants. Quants llibres hauríem de llegir, com a mínim, a la setmana, al mes o a l’any? 

La qüestió, tal com la plantege, pot semblar una mica bizantina, i segurament ho és. A fi de comptes, llegim quan tenim ganes, quan ens fa falta o quan tenim temps. Pel que fa al temps, que s’invoca tan sovint per justificar la poca lectura, no és un factor decisiu. El temps és el que hi ha i s’ha de triar: llegir o veure una pel·lícula, o sentir música, o estirar-se al sofà i no fer res… La llista d’alternatives la podeu allargar tant com vulgueu. Hem de decidir què fem amb el nostre temps. Per exemple, llegir més o menys. 

Crec que d’adolescent i de jove llegia molt més que no ara, sobretot durant les vacances d’estiu. Després, el treball i les responsabilitats personals escurcen el temps, de manera que la vida, pel que fa a la lectura si més no, es fa més estreta. Repasse una mica la llibreta en què m’apunte tots els llibres que he llegit des que tenia dotze anys. Comprove que als disset anys, l’edat que tenen els meus alumnes de literatura universal, vaig llegir 94 llibres. L’any passat, només 57! El 2005, n’havia llegit 80. Com veieu, la línia és angoixosament descendent.