Guia i incitació a la lectura de Proust

A la recerca del temps perdut de Proust, juntament amb l’Ulisses, deu ser una de les obres més intimidants de la literatura universal. La novel·la de Joyce té la mala fama de ser un llibre inintel·ligible, granític, exasperant. Una mala fama, crec, injusta i insidiosa. Però potser encara intimida més el cicle novel·lístic de Proust. En primer lloc, per l’extensió, cosa que demana una inversió de temps considerable. Un altre factor és l’estil de l’autor, amb la seua preferència per la frase llarga, allargassada, construïda a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu, laberíntica, plena de digressions. És un estil que demana del lector un alt grau de concentració. Consolem-nos, perquè encara hauria pogut ser pitjor. Proust volia editar la Recerca amb el text seguit, sense paràgrafs, en un sol bloc. Els editors li van parar els peus en aquest punt.

Ara, la qüestió de l’extensió no s’ha de dramatitzar més del compte. No és cap heretgia afirmar que no estem obligats a llegir els set volums del cicle de Proust, un rere l’altre. S’ha de fer així, ja ho sé, i això és el que toca, però no passa res si el lector fa el que li dóna la gana, i, pose per cas, llegeix només l’últim volum. Hem de tenir en compte que la lectura de Proust no va per a examen, i que no ens ha de preocupar què diran els amics i coneguts.

Intimidacions a banda, el lector en català té ara un motiu inexcusable per a llegir Proust. Fa dos anys, Josep Maria Pinto va culminar la traducció al català de la Recerca, editada per Viena, que en va publicar el primer volum el 2009. L’últim va aparèixer el 2022. Aquesta traducció, d’una extraordinària qualitat, s’afegeix a la que en va fer Jaume Vidal Alcover, completada per Maria Aurèlia Capmany. A més, n’hi ha una altra, la de Valèria Gaillard, que està publicant Proa. En falten només els dos últims volums. Ho sent molt, però el lector en català no té cap excusa per a no llegir Proust. Més encara quan Vincle Editorial acaba de publicar La vida plenament viscuda. Una introducció a la «Rercerca» de Proust, de Joan Garí, una guia, i una incitació, per a llegir la Recerca. A mesura que apareixien els volums editats per Viena, Garí va ressenyar-ne l’aparició de cada un en diverses publicacions periòdiques. Aquests articles han estat recollits, revisats, en aquest llibre. Encara que Viena va fragmentar la sèrie inicial en catorze volums, aprofitant que algunes de les obres es van dividir en dos toms, Joan Garí ha preferit retornar ara als set títols inicials, per fidelitat al projecte original. El seu objectiu ha estat oferir al lector «un mapa per poder recórrer el bosc de Proust amb alguna mena de guiatge».

La gran aventura subterrània de Josep Iborra, un article de Joan Garí

Josep Iborra, per Josep Espert, 1968

Joan Garí ha publicat a l’Ara un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Amb poca obra publicada en vida, el seu diari és per a Garí la clau de volta d’una literatura subterrània, «el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor– segurament restaria inèdit per sempre més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l'enllaç: La gran aventura subterrània de Josep Iborra.

I morir és deixar de llegir: un article de Joan Garí sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Joan Garí va publicar ahir en el diari Ara un article sobre L’estupor de Josep Iborra, que conclou amb aquestes paraules: «Francòfil de pedra picada, [Josep Iborra] ens confessa que “la “literatura” és la literatura francesa” i demostra haver-la llegida amb bon profit: el seu estil pausat, de bona cal·ligrafia, matisat i sense pressa ens el presenten com el gran lector que va ser. I morir, així, va ser indefectiblement “deixar de llegir”... » 

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: I morir és deixar de llegir. Joan Garí l’ha reproduït també en el seu blog (Ofici de lector), en aquest altre enllaç: I morir és deixar de llegir.

Un article d’Enric Sòria i un altre de Joan Garí sobre «La literatura recordada»

Ahir, Enric Sòria i Joan Garí van publicar en Posdata, suplement literari del Levante-EMV, sengles ressenyes sobre La literatura recordada. Ocupen dues pàgines del diari. N’hi ha per a estar content. I agraït.

Enric Sòria assenyala en la seua ressenya (De les virtuts de la literatura) que els 101 contrapunts de lectures d’aquest llibre «dialoguen amb els que els precedeixen o segueixen, i van succeint-se d'una manera orgànica, siga per la mena d'autors que hi desfilen o per les qüestions que susciten. També sovint, en cada text dialoguen els autors esmentats amb els crítics que se n'han ocupat —alguns dels nivell de Bajtin, Kundera, Ferrater, Citati o Steiner—. Llavors, les reflexions sobre el fet literari que el diàleg provoca arriben a ser molt penetrants». 

Sòria hi afegeix que «per a disfrutar-lo com cal, un llibre com aquest exigeix la participació activa del lector, que hi ha de fer els seus propis contrapunts». Ell mateix ha predicat amb l’exemple, criticant algunes de les valoracions que hi he exposat. Així, afirma que en la meua lectura d’Èsquil em deixe dur per un cert prejudici neoclàssic de veure en el gran tràgic un autor primitiu i arcaic. També remarca, o detecta, que quan parle de poesia em trobe una mica incòmode. Que no m’acaba d’agradar, vaja, o alguna cosa pitjor. Són observacions que he llegit amb el més gran interès i que m’han fet pensar. Enric Sòria acaba el seu article amb un elogi de la meua manera d'escriure. 

Joan Garí comenta en Una llum de qualitat de vulva que la literatura recordada a què al·ludeix el títol del meu llibre «és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s’aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica». Un aspecte que destaca de La literatura recordada són les nombroses vegades que hi parle del meu pare. Garí ens considera a tots dos, al meu pare i a mi, uns «erudits colossals». 

He d’advertir, per tal d’evitar malentesos, que el títol de la ressenya de Joan Garí fa referència únicament a una frase sorprenent de Josep Pla, citada en un dels contrapunts de lectura de La literatura recordada. 

Podeu llegir completes les ressenyes d’Enric Sòria i Joan Garí fent clic en aquests enllaços:

Enric Sòria, De les virtuts de la literatura (Posdata, Levante-EMV, 12/05/2018)

Joan Garí, Una llum de qualitat de vulva (Posdata, Levante-EMV, 12/05/2018)

Un calidoscopi de lectures

L’ofici de lector recull una tria dels articles i ressenyes que Joan Garí ha publicat durant els darrers deu anys. La majoria procedeixen del setmanari El Temps, del diari Ara i del seu blog, que, com afirma l’autor, ha esdevingut el dipòsit de materials, l’espai on ha anat desant bona part del que ha escrit per a la premsa periòdica. De fet, el títol del llibre és el mateix que el nom del blog. L’edició ha estat a cura d’Anna Esteve, professora de la Universitat d’Alacant, que ha redactat també una introducció.

La majoria de les gairebé 120 ressenyes d’aquest volum estan dedicades a autors del segle XX, llevat, si no he comptat mal, de sis sobre Tolstoi, Montaigne, Schopenhauer, Flaubert, Balzac i Whitman, respectivament. A pesar de la gran varietat d’obres i escriptors comentats, L’ofici de lector no es llegeix com un simple recopilació miscel·lània de materials publicats prèviament. Hi ha diversos motius que reapareixen al llarg del llibre i es converteixen en una mena de fil conductor, com ara la preferència per la novel·lística nord-americana —«quan pense amb novel·les contemporànies sempre em vénen al cap els americans», afirma Garí—, o l’interès pels llibres sobre la Shoa o la guerra civil espanyola. Com recorda l’autor en una de les ressenyes, «llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres». L’ofici de lector és una invitació a assistir al diàleg o al joc de variacions temàtiques i formals que una sèrie de llibres molt diferents estableixen entre ells.