«París,1919», un conte de Joan Plana

Amb evident dificultat en Pompeu Gener aconsegueix baixar les escales del museu del Louvre i enfila, ranquejant, cap a la sortida. Malgrat la penosa travessa del vestíbul que ha de fer, treu forces de flaquesa per mostrar-se desafiant i no desviar la mirada de la figura de cap petit, rostre allargassat i barbeta punxeguda, tota ella vestida de negre, que roman impassible al bell mig de l’espai. Quan en Pompeu, a la fi, s’acosta a la porta del museu, aquella figura ja s’ha esvaït.

Sota la neu, abrigat com per anar al pol nord, el seu amic, en Ramon Casas, se li acosta i li allarga el braç per ajudar-lo en el pocs metres que els separen de l’Hotel Louvre on en Pompeu ha de recollir un equipatge ben exigu. És en Ramon qui li ha pagat aquesta curta estada a París, conscient que serà el darrer cop que en Pompeu petgi els carrers de la seva ciutat estimada. A Barcelona, només la soledat, la pobresa i la mort esperen en Peius Gener.

No es diuen res en el curt trajecte. En Pompeu està absort. Ara ja sap amb certesa que la fosca engolirà la infinitat d’articles que ha escrit, el nom dels llibres que ha publicat, les controvèrsies que han aixecat els seus assaigs. I els papers i més papers que resten, encara inèdits, escampats per l’habitació miserable del carrer de les Heures. S’escaparan de l’oblit, això sí, les facècies, mentides i plagasitats que l’han fet tan famós a Barcelona.

«Pedres disperses», un conte de Joan Plana

Diu el diari que s’ha mort l’editor. N´hauria d’estar content. Però, la veritat, aquí, assegut en l’avió que em porta als Estats Units, tan se me’n fot. Ell, al calaix, i jo, a ocupar la càtedra de filologia d’una universitat dels Estats Units. I la de llocs que podia haver triat. Quan es té un currículum com el meu i es dominen deu idiomes, les universitats se’t rifen. Em feia més peça anar a Alemanya. De totes les meves llengües, l’alemany és la que més m’estimo. No debades vaig ser traductor de l’entrevista entre Franco i Hitler, allà a Hendaia. Ja en fa de temps, d’això. I em convindria donar-ho per oblidat. Ara, a començaments dels anys seixanta, corren altres aires i la meva posició se’n podria ressentir de segons què. Inclús això de l’editor, fora d’Espanya, no seria gaire ben vist. 

L’editor. Quin malparit! Prim, alt, espatlles caigudes. Tot ell semblava caure. Groguenc, les faccions esvaïdes, semblava un malalt. I les seves dificultats per expressar-se en llengua castellana. I aquell accent! Em va venir amb la collonada de la seva merda d’editorial. Ja l’havien fet rodar per tot de despatxos i, quan ja havia omplert una munió de papers inútils, me’l van encolomar. Com feia dies que el marejaven, jo ja tenia un informe complet de les seves intencions i els seus antecedents. Era soci d’una llibreria ben emplaçada i d’una editorial devastada, a Barcelona. Ara, quan l’altre soci era a l’exili i no n’havia de tornar, ell ho menava. Ja els havia canviat, adequadament, el nom a la llibreria i a l’editorial. I, el ximple, s’havia fotut al cap que la reedició de clàssics catalans era un bon negoci.

«Esborrar», un conte de Joan Plana

Doncs, sí. Una vegada. Aquí mateix, en aquesta sala immensa on ens trobem nosaltres dos. Devia ser l’any 1967, o el 1968. Jo estava preparant el volum XVII de la meva Obra Completa, el Retrats de passaport. Ja sabeu, un recull de retrats a ploma de persones que, d’una manera o altra, van passar per la meva vida. Amics, coneguts i saludats. I sí, home, també alguna coneixença fingida devia haver-hi. Què hi farem? En un ofici tan mal pagat, cal omplir paper. Aquest volum se’m feia molt pesat. Tot i que hi posava molts retrats que ja tenia fets i, fins i tot, publicats. Però, ja sabeu, la reescriptura, quan es pretén fer-la amb eficàcia i una mica de traça, porta molta feina. Hi ha autors, de ploma fluent, que ho enllesteixen aviat això, però a mi se m’allarga d’una manera extremadament tediosa.

Aquell vespre jo estava fatigat i tenia molta fred. Escrivia, com sempre, aquí, amb la taula al costat del foc, sota la campana. Ja veieu que és prou grossa per emparar-nos i oferir una mínima comoditat. Però no n’hi havia prou, aquell reconsagrat vespre. De la resta de la sala, des d’aquests racons tenebrosos, m’arribaven, de tant en tant, ratxes d’una fredor insondable i penetrant que se’m clavava als ossos. La tramuntana, en aquest país, pot arribar a ser molt desagradable.

A la taula hi tenia, pràcticament acabat, el retrat d’en Jaume Piquet. Aquell autor dramàtic, coetani d’en Pitarra, que, amb la seva radicalitat anticlerical, havia fet més mal que la pedra seca entre els menestrals i les classes més baixes. I, ves per on, després d’haver enllardat els escenaris amb obres sobre monges enterrades vives i devessalls de sang i fetge, s’havia despenjat amb uns Pastorets formidables: La Infància de Jesús, o els Pastorets de Betlem. Molt respectuosos amb la religió i carregats de sentit comú. Plens de comentaris pintorescos i ben trobats, tenien un punt de familiaritat i sornegueria molt arrelat en la tradició del país.