Les notes de lectura de Jèssica Roca sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra (i 3)

Jèssica Roca ha publicat avui en el seu blog l’últim recull de les notes de lectura que ha escrit sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. En una d’aquestes notes escriu que «una de les coses que em captiven d’ell com a crític és que quan entra en un tema sobre literatura, les referències a autors que giren entorn de la qüestió de què parla són enormes, però el més extraordinari és que fa l'efecte d'escriure-ho de memòria. A raig. Com aquell qui està tan impregnat del tema que ho deixa anar després d'un dinar, fent la sobretaula. El fet, a més, d'haver estat anotades a mà i guardades en llibretes sense publicar, aquestes notes, m'ho fa pensar encara més. Em fa la sensació que avui no queden escriptors així».

Podeu llegir aquesta entrada completa fent clic en el següent enllaç: darreres notes de la meva lectura del diari 1965-1977 del josep iborra

A més, ací teniu el vídeo que acompanya aquesta entrada, en què Jèssica Roca ens comenta de viva veu l’experiència que li ha representat la lectura d’aquest diari:

Les notes de lectura de Jèssica Roca sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra (2)

Jèssica Roca ha publicat avui un altre lliurament de les seues notes de lectura del Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (II).

Continua fixant-se en els relats, o en els esbossos de relats, que de tant en tant apareixen en les entrades del Diari. N’hi ha per fer-ne un recull!, diu: «Quan em trobo amb un que m’emociona pel detall memorialístic va i ensopego amb un altre que m’al·lucina encara més per la seva capacitat imaginativa.» Remarca també algunes característiques de la seua crítica literària, i relaciona una reflexió sobre alguns aspectes ambivalents de la ciència amb una altra que va anotar Charles Darwin en la seua Autobiografia.

Les notes de lectura de Jèssica Roca sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra (1)

M’he referit en unes entrades anteriors a algunes de les que ha publicat Jèssica Roca en el seu blog sobre l’obra literària de Josep Iborra, concretament sobre Breviari d’un bizantí (vegeu Llegir com un joc: una lectura de «Breviari d’un bizantí» de Josep Iborra i Llegint un microrelat de Josep Iborra). Ara s’ha embrancat en la lectura del Diari 1965-1977 i ha començat a escriure unes notes sobre la lectura que està fent d’aquest llibre. Ahir en va publicar les primeres, que podeu llegir fent clic en aquest enllaç: notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (I).

Un dels aspectes que fan més atractives aquestes notes és que no són una ressenya del llibre que comenta, una ressenya sumària i més o menys valorativa, sinó que reflecteixen sobre la marxa l’experiència d’una lectura que entra a fons en el llibre i que no se’l mira des de fora.

En el primer lliurament d’aquestes notes, Jèssica Roca assenyala un motiu recurrent del Diari: el món dels somnis. «És una part del jo que se’ns escapa?», es pregunta. Caracteritza Josep Iborra com un humanista amb mirada científica i es fixa en les entrades que deixen de banda la forma assagística per la del relat, com ara la de 10 de gener de 1970, «un relat magnífic que jo he titulat El rellotge». Adverteix que «tinc tantes notes als marges que m’és impossible exposar-les totes. I més que me’n sorgiran perquè és un llibre de molt àmplia visió i complet. Aniré anotant pensaments que em sorgeixin aquesta tardor a mesura que el llegeixi». Estarem atents.

Dues ressenyes sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Santi Borrell Giró va publicar el passat dia 11, al diari La República, una ressenya del Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç: Un dietari de referència.

N’hi ha una altra, de Ramon Moreno, que va aparèixer també a La República, al febrer. M'havia passat per alt i la faig constar ara. Ací en teniu l’enllaç: Diaris d’un lector impenitent. Ramon Moreno conclou que el Diari 1965-1977 «és sens dubte un dels millors diaris de la nostra literatura».

«Joan Fuster i Josep Iborra: dos dietaristes cara a cara», divendres que ve, a Sueca, a les 19h

 

Balzac, la realitat que desborda l’escriptura

17 de juliol de 1967

Llegint Les il·lusions perdudes, de Balzac (el títol m’atreu com un abisme). La realitat desborda l’escriptura, el que es conta. Impressió que l’autor ha de tirar a vegades pel camí recte per abreujar, que no conta tota la massa de realitat que vol traspassar al paper. Això és el que dóna una forta impressió de realisme i no els detalls, el reflex de la realitat. Hi ha com una invasió de la realitat en l’obra, que no la pot contenir tota. El lector té així la impressió d’una densitat, d’una tensió, d’una pressió interna en l’obra que llegeix. Sensació que l’obra podria ser molt més llarga, si l’autor hagués volgut. I no per acumulació de més detalls, no inflant la seua matèria, sinó contant més coses que no conta, evitant els abreujaments. Dualitat entre les vides a contar i la història contada.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 96.

La literatura és un somni espuri

25 d’agost de 1968

El que jo somie no m’és indiferent. M’afecta profundament. És aquest fil misteriós, el fil que ens vam tallar en nàixer. El record del somni s’assembla al melic: un residu, una marca, d’una comunicació amb una altra vida. Quan somiem som, potser, un fetus, vivim la vida de fetus. Despertar és tornar a la llum, sortir de les tenebres d’un ventre fabulós i fosc d’on xuclem la substància d’una altra vida, una vida intrauterina.

En la vida de vigília podem veure el món de moltes maneres. Tenim una certa llibertat de moviments per a girar el cap —els ulls— a un costat o a l’altre. Però restem encadenats, fixats. Durant el somni, no tenim aquesta llibertat per mirar les coses per tots els costats. Per altra banda, cap cadena ens determina al nostre món habitual. Llibertat i necessitat tenen ara un altre sentit. El somni es desenvolupa pel seu compte, no hi som lliures de canviar les situacions, però aquesta necessitat ens allibera al mateix temps. La literatura és un somni espuri, falsificat.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 179.

La caverna fosca i els paràsits

20 de juny de 1968

Aquests esdeveniments estúpids, banals, que es fiquen obsessivament al cervell com un virus i el torturen, reclamant-ne constantment l’atenció, rosegant la vanitat, que fan mal com un òrgan malalt, sofrent. Com evitar-ho? Com oposar-se a aquestes invasions infeccioses que desbaraten l’equilibri nerviós i l’incapaciten per a tot el que no siga la consciència d’aquesta nafra neuròtica?

La impossible actitud estoica. Més aviat hom tendeix a sentir-se emportat per aquesta obsessió, per aquest interès malsà, per ferides idiotes, amplificant-les, cultivant-les, aprofundint-les monòtonament, clavant-les més i més com una idea fixa, revoltant, absorbent. Si almenys fossen idees fecundes! Tot escriptor —tot gran escriptor— és un home d’idees fixes, obsessionants. Aquestes idees són idees mares, amb futur, idees innates. No, però, impactes de petiteses vingudes d’enfora, i que s’agafen als nervis com una llepassa, destruint, paralitzant, torbant tota possibilitat d’acció exterior o interior. Tot això disminueix, només, empobreix, arruïna.

Caldria poder triar el que val pena que ens ocupe i el que no. Poder sentir-se afectat per allò que volem i no pels virus d’una pobra vanitat. Només el dolor que allibera energies —o en tot cas el poder— hauria d’estar permès per a un mateix. Llibertat per al dolor i el plaer. En definitiva, conservar la llibertat per a sentir-se o no afectat pel món, pel seu contacte.

Caldria sortir d’aquesta caverna fosca, buida, inhòspita, que no és un refugi —que és un fals refugi— que no és cap lloc de salvació, sinó de perdició. Sortir, donar-se. Evitar els altres per sistema és, paradoxalment, evitar-se també un mateix, cercar-se inútilment, vanament, és a dir, amb vanitat. Ni fora ni dins de mi, per cercar l’entrada en direcció oposada. I com més em cerque —falsament, vanament— menys em trobe. Només el propi pes, insuportable, anguniós. I els fantasmes invisibles que xuclen la sang. Els paràsits.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 169-170.

Experiència i consciència de la literatura

Dimarts passat va tenir lloc la sisena i última sessió del curs de literatura a l’Octubre. En aquesta ocasió vam comentar el paper central que la reflexió sobre la literatura té en el Diari 1965-1977 de Josep Iborra i en el conjunt de la seua obra assagística. En vam destacar, d’entrada, dos conceptes recurrents: l’experiència de la literatura i la consciència de la literatura. Sobre el primer podem llegir en les primeres pàgines del diari, en una entrada del 1965: «Tant la lectura com l’escriptura són una forma de l’experiència de la literatura. Totes les nostres lectures, totes les obres que coneixem, estan virtualment presents tant quan escrivim com quan llegim. Caldria afegir-hi també una experiència de la vida, la nostra. Quan llegim una obra, i més encara quan l’analitzem o critiquem, estem llegint tota la literatura. Igualment intervé tota la nostra vida —una certa manera de sentir i veure el món en «aquest» moment—, condicionat, però, per altres moments anteriors. L’experiència de la literatura és, doncs, una experiència total, un fons difícil d’analitzar, tot i que analitzable amb uns o altres esquemes» (pàg. 23).

Aquesta anàlisi de l’experiència de la literatura es pot retrobar, en la seua forma més extrema, en els crítics impressionistes. Un d’ells, Paul Souday, va dir que la crítica és «la consciència de la literatura», consciència, doncs, «de l’experiència literària d’un lector que esdevé, alhora, escriptor, quan fa un esforç d’atenció i de reflexió per tal de formular-la i comunicar-la» (Una literatura possible, vol. I, pàg. 100). En una altra entrada del Diari, del 1975, Josep Iborra precisava aquesta concepció de la crítica literària amb aquestes paraules: «La literatura és una “crítica de la vida”, s’ha dit. Ho és en la mesura que la representa, l’objectiva, la posa davant els nostres ulls filtrada per l’operació literària. I la crítica té el paper de descobrir i analitzar aquest filtre en relació amb la vida. Una crítica de la crítica, que ha de fer explícit el que hi ha d’implícit, que ha d’aclarir, analitzar, glossar el text de l’autor. La crítica és la consciència de la literatura com aquesta és la consciència de la societat. O la crítica d’aquesta consciència. Literatura i crítica tenen la mateixa arrel: en la vida» (pàgs. 871-872).

Del «Diari 1952-1960» de Joan Fuster al «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Dimarts passat, la cinquena i penúltima sessió del curs de literatura universal a l’Octubre va estar dedicada al Diari 1965-1977 de Josep Iborra. El fet d’haver-se publicat pòstumament el diferencia, d’entrada, dels diaris de Pla i de Fuster. Vaig comentar-ne el procés d’edició i vaig tractar d’explicar, fins on es pot explicar, per què el seu autor no el va publicar en vida, o per què va trigar tant a publicar una mostra mínima —Inflexions i Breviari d’un bizantí— de tot el material inèdit que va deixar a la seua mort.

El diari de Josep Iborra, si el comparem amb El quadern gris i amb el Diari 1952-1960 de Fuster, és el que admet d’una manera més justa la qualificació de «diari íntim». Moltes de les seues pàgines estan centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que s’entrelliguen amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees. És un diari girat cap endins. Els fets o les minúcies de la vida quotidiana, o simplement exterior, a penes hi apareixen, llevat d’algunes excepcions ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster o el relat d’una trobada amb Josep Pla, a Gandia. Ell mateix n’era conscient i en una entrada de 10 de juliol de 1965 anotava que «tota l’experiència interior es redueix a la literària. L’exterior, sempre igual, sense estímuls. Fa molts anys que vaig dir Addio tristezza!». Algunes de les seues pàgines revelen l’atracció que sentia pel món nocturn dels somnis. D’altres estan dedicades a records del temps de la guerra, tal com la va viure d’infant, a les primeres lectures, o a l’estupor que li produïa «qualsevol circumstància que fa creuar el passat amb el present».

Hi ha un tret del Diari 1965-1977 que crida l’atenció, com en Breviari d’un bizantí: els fragments narratius, una mena de càpsules, intensament estilitzades, amb una atmosfera molt particular. En la seua tria de l’assaig, sembla que Josep Iborra no va abandonar mai la intenció d’incorporar-hi la seua experiència prèvia com a narrador. S’hi descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegia: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res».

Com un glop d’aigua que se’ns queda parat a la panxa

1971-1972

Hi ha coses que en l’ordre psíquic se’ns indigesten també com un glop d’aigua que se’ns queda parat a la panxa. Una paraula mal dita, o una paraula oïda, un gest, una situació potser banal, però que ens ha afectat, se’ns queden entravessats en la psique, hi resten parats sense diluir-se i ens hi fan parar l’atenció inquietant-nos, produint-nos un gran desfici; un lent turment, fix, constant, que res no pot acabar de digerir. Ho intentem, ens esforcem a atacar el pinyol amb raonaments, amb estratagemes, o tractant de no posar-hi atenció. Debades. El pinyol resisteix sense dissoldre's. Fins que, i no pel que hem fet, acaba dissolt completament, s’esvaneix i la psique es recupera, i sospira alleujada, alliberada.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 505.

Clixé cremat per la llum

1971-1972

Davant de la façana reste estrany, gairebé tan estrany com algú que no hagués entrat mai a la casa. Darrere de la porta hi havia una sala ampla, però ja no hi veig res més. Tot fosc, amagat per l’ombra de la memòria. A la dreta, potser a la dreta, un petit requadre que fa veure una taca de llum, l’únic residu d’aquesta memòria. El que deixa veure és una cortina de canuts grocs. A dins hi vivia algú. Fora d’això, només hi ha la façana amb un balcó i una bandera. Darrere d’aquesta paret vivim, vivíem. Tanmateix, ara tot fosc i un silenci. Ningú no passa, cap gest, cap figura. Una memòria que s’ha buidat, una casa abandonada, sense foc i sense veus. Devia haver-hi una escala. A la dreta, a l’esquerra? Pujaria i baixaria tantes voltes! Res, però, s’hi veu en aquest clixé cremat per la llum, una llum que ara no hi és. Només resta aquest porxo negre amb una taca de llum. Tot és fosc a dins, darrere de la façana. Enmig del racó que formava, em plante i me la mire, definitivament exiliat.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 489.

Els bons sentiments i la literatura

24 de juny de 1970

Per què ens repel·leix una història amb lliçó moral, i més encara si és la tradicional? Per què els «bons sentiments» produeixen —com deia Gide— mala literatura? És un reflex inconscient contra la moral? És que cerquem en la literatura una «altra cosa», una «altra vida» que tanmateix estiga dotada d’estimulants morals? La paradoxa de la literatura moralitzant, fins i tot per a qui l’accepta. Trobem més gust en una literatura amoral o immoral (Wilde, Sade). Es tracta d’una alliberació dels tòpics morals que ens envolten?

La literatura és l’experiència d’una vida lliure. Un experiment marginal, subtilment lligat amb la vida moral corrent?

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 252.

Stendhal

26 d’octubre de 1971

Llegit el llibre primer de La chartreuse de Parma. No sé com es podria explicar l’encant especial, únic —només es troba en Stendhal— de la seua manera. Hi ha una flama romàntica en la seua prosa, però que és a una distància astronòmica de la flama retòrica d’un Hugo i dels altres romàntics. És una flama lúcida. Els personatges no es limiten a sentir i a expressar els seus sentiments, i quan ho fan és sempre d’una manera noble, viva, que encara avui resulta atractiva. No hi ha el sentimentalisme vulgar del romanticisme d’escola, sinó que es judiquen i judiquen els altres. Hi ha un to ètic aristocràtic. Els personatges són, segons les normes habituals, immorals, però tenen la seua ètica, el seu codi. Són personatges de raça i les qualitats morals són unes qualitats de sang. Tenen la seua estratègia, juguen el seu joc i juguen fort.

Lucidesa i entusiasme. I una vivor mozartiana. Una curiosa mescla del divuit i del dinou. Stendhal no és mai vulgar, ni avorrit. Els esdeveniments es produeixen a un ritme imparable: allegro vivace. Aventura, melodia i harmonia, timbres, els matisos, els judicis, les reflexions ràpides, concises, netes, els trets d’audàcia…

Que el seu punt de mira és aristocràtic, que «le reste est la canaille»? Bé, però hi ha la lucidesa, la prosa feliç, la gràcia, l’élan, la transparència, l’elegància. I la presència memorable de l’autor que els judica a tots. Per exemple: «C’est avec regret que nous allons placer ici l’une des plus mauvaises actions de Fabrice: au milieu de cette vie tranquille, une misérable pique de vanité s’empara de ce coeur rebelle à l’amour et le conduisit fort loin». Ningú no escriu les novel·les com Stendhal. I no podria ser imitat sinó plagiant-lo.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 400-401.

Escriure: trobar una idea que done joc

10 de març de 1974

Abans de posar-se a escriure res, cal haver trobat una idea que done joc, és a dir, que permeta raonar —escriure— amb facilitat, folgadament, còmodament: aleshores ens podem moure lliurement, sense forçar l’exposició i sense la sensació d’haver d’empentar per poder avançar. Això s’esdevé quan la idea no es confon amb les altres, quan el pensament no s’escampa i es confon. Quan permet sempre assenyalar la diferència, no perquè la volem marcar, sinó perquè apareix gràcies a la idea mateixa.

Una altra manera de reconèixer si la idea ha adquirit la seua formulació vàlida és quan permet pensar, quan per ella mateixa, sense gaire esforç, funciona: se’n poden treure conseqüències, permet organitzar un material, diferenciar, valorar. La bona idea, la bona hipòtesi en aquest sentit, és la que permet explorar ordenadament i exposar clarament. Idea que generarà (amb virtuts deductives, per exemple).

Primer cal (si no hem pogut arribar a la idea així formulada, per una feliç intuïció) analitzar, pensar, repassar el material, explorar en plena confusió, i anar aclarint, filtrant. És una etapa prèvia, privada, preliminar, que es pot acomplir també escrivint, com en una gran part em passa a mi. Aquesta és la part difícil i decisiva. Es pot arribar o no a trobar la idea com cal, clara i no confusa, funcional. Si no es troba, es podrà acabar escrivint un llibre, però s’escriurà a bacs i trompades, sense fluïdesa. El resultat serà un arbitrari i confús esborrany. No serà inútil: s’hi trobaran coses. Però li faltarà l’ordre, la claredat, la divina presència de l’esperit, l’interès i altres qualitats.

Escriure és fer funcionar una idea: posar-la en funcionament. Cal, però, el treball previ, el més difícil (que sovint assage en aquests quaderns).

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 726-727.

La vida que ara vol ampliar-se i aclarir-se

17 d’abril de 1970

Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, però dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 240-241.

Proust

6 de desembre de 1967

Proust, una cadena indefinida d’associacions. No hi ha realitats sinó associacions, un món que remet d’una cosa a l’altra, que es ramifica, que esdevé un brancatge sense tronc, un arbre ple de fulles i flors multicolors, especulars, en un joc especular de referències.

Proust creia en la societat de què parla? S’hi lliurava o la denunciava? No hi ha una actitud davant d’ella de caràcter polític, econòmic, social, sinó només moral i estètic. Reviure-la, revisar-la, reveure-la en l’experiència del món imaginari de la memòria. Res de prendre posicions.

Res dels tràfecs i agitacions del món de Balzac. I tampoc, no prendre la posició impersonal, objectiva de Flaubert. El que hi ha és el laboratori màgic, monstruós del jo, d’un que parla des d’un jo sobre un món abolit, que ha esdevingut una pura fantasmagoria en una escriptura extensiva, expansiva, que s’autogenera sense solució de continuïtat. És un continu, un perpetuo mobile, que gira i gira… «Que en la seua quietud es mou perpètuament», com diu Eliot, en un poema, sobre un gerro xinès.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 125-126.

Vida i mort dels llibres

17 de setembre de 1967

Quina vida i quina mort més estranyes poden tenir els llibres en nosaltres, a banda de les que tenen en la lectura! Independentment de la lectura. La joia de comprar-los, de repassar-los en arribar a casa. Després, els soterrem, un darrere de l’altre. Un dia, en descobrim un d’oblidat. Un altre, reajustem els prestatges, canviem els llibres d’un prestatge a un altre, els traiem d’una caixa. Sembla, llavors, que aquests llibres morts per no llegits, per no estar a la vista, recobren una mena de vida que només n’és un simulacre, una vida per un moment, una resurrecció fantasmal, efímera. Veiem un altre aspecte de la llibreria. Constatem quants llibres ens queden per llegir, i es produeix una depressió, una sensació de frustració. Els llibres tornen a morir als seus nous nínxols i la seua mort passa a la nostra ànima.

Ara ja és tard per a ser home de pocs llibres. Això és un ideal, un ideal positiu, perquè implica que l’home té un centre intens que s’aprofundeix i s’eixampla. Només així es pot dir viure amb els llibres, només això dóna vida als llibres i a un mateix. Quan no és així, ve la fatiga, la dispersió, l’aclaparament, el buit que aquests volums produeixen, que el seu «volum» produeix.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 111.

Parlem i parlem… Per a què? Qui escolta?

7 de febrer de 1966

Parlem i parlem… Per a què? Qui escolta? Quines raons tenim perquè els altres ens facen cas? Ens conformem que algú ens faça la ressenya corresponent o, en el millor dels casos, que s’organitze una polèmica sobre els nostres punts de vista. Després, no res, l’oblit. Tanmateix, afirmem més que mai, llancem els nostres punts de mira amb una assiduïtat aclaparadora. Parlem pels colzes de tot i inundem el mercat d’idees, d’arguments. Cadascú les seues, cadascú a la seua manera, al seu aire. Idees sense pes que a penes poden sostenir-se, que suren, que es desfan, que s’evaporen. Encara que algú pose les nostres idees en un pedestal, no passa res tampoc. Les idees del nostre apologista també se’n van com el fum i no troben un lloc segur.

És clar que escrivim perquè pensem que diem coses que val la pena dir. Però, on és el catalitzador que les seleccione, les fixe i les pese? O som davant un públic que no ens llegeix o davant públics petits, dividits, càbales tancades que prou tenen ja amb la tasca de parlar per a la seua botigueta. Qui pot aspirar avui a escriure un llibre de capçalera? Qui pot aspirar avui a convèncer qui? No podem imposar les nostres idees, és a dir, no podem aconseguir una influència indiscutible.

Sembla que tot el que escrivim està condemnat a ser gratuït.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 65-66.

Sota la taca groga i calenta del flexo

Divendres Sant 1966

El flexo alt, sobre la ràdio. Una taca groga i calenta em cobreix. És com una petita lluna que vetla un cadàver, esperant la resurrecció mentre es descompon. A la seua llum, sotmès a un interrogatori indefinit i silenciós. Res a preguntar, res a contestar. De tota manera, el ritu és ineludible. Jo parle, però, per veure si l’interrogatori comença i es defineix. I sempre em trobe jo quan cerque una altra cosa. Un jazz esdevé una esperança fallida i el somni es fa impossible.

Què, qui sóc jo? Només jo puc contestar, però jo sóc inaccessible, amagat com una espora en algun lloc esperant un ambient favorable per a desenvolupar-me. Un dia, certes combinacions desfavorables em van reduir a aquest estat de zero provisional. El jo que parla, qui és?

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 68.