Lectura intensiva i lectura extensiva

Fa mesos, abans de l’estiu, vaig publicar una ressenya en aquest bloc sobre El misterioso caso alemán, de Rosa Sala. Al cap de poc, vaig llegir també Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Són dos llibres d’un gran interès, plens de referències i d’informacions, de plantejaments suggestius. Tots dos presenten coincidències importants, com ara l’atenció que dediquen a la revolució lectora que, amb incidència desigual, va transformar l’horitzó cultural europeu durant el segle XVIII. Vaig prendre unes notes sobre aquesta qüestió, que miraré d’organitzar i resumir ara.

L’expressió «revolució lectora», encunyada per l’estudiós Rolf Engelsing, al·ludeix al pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt sempre creixent de llibres novedosos i distints. A poc a poc es va produir un canvi en els hàbits de lectura: ja no es llegia moltes vegades un mateix llibre, sinó que es llegien molts llibres una sola vegada. Va desaparèixer l'autoritat dels grans llibres importants, com la Bíblia, i es va difondre l'exigència d'una major quantitat de material de lectura. El llibre es va convertir en un bé de consum, que va permetre el sorgiment d’un mercat literari mogut per un afany continu de novetat, molt semblant al que coneixem en l’actualitat. Els lectors van aprendre l'art de llegir de pressa. 

La rebel·lió romàntica: un assaig de Kenneth Clark sobre la pintura del XIX

Amb l’excusa que havia de tractar el romanticisme en el curs de literatura universal, aquestes últimes setmanes he llegit tres llibres relacionats amb aquest tema,. El primer, que he comentat no fa gaire en el bloc, és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. El segon, amb coincidències importants amb l'anterior, és Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Tots dos es poden caracteritzar com unes històries culturals d'Alemanya. Tots dos fan coincidir la constitució d’un cultura nacional alemanya amb el romanticisme, cosa que segurament és exacta. El que ja no veig tan clara és la identificació que fan implícitament del romanticisme amb el romanticisme alemany. Em deixa una mica perplex l'absència de referències a Anglaterra. 

El tercer i últim llibre, The Romantic Rebellion. Romantic versus Classic Art de Kenneth Clark (n’hi ha traducció al castellà: La rebelión romántica. Alianza Editorial), respon a un enfocament molt diferent. Com Civilisation del mateix autor (Civilización. Alianza Editorial), té l'origen en el guió d'una sèrie de la BBC que va presentar el mateix Clark. Està dedicat a dotze pintors i dibuixants (David, Piranesi, Fuseli, Goya, Ingres, Blake, Géricault, Delacroix, Turner, Constable, Millet, Degas) i un escultor, Rodin. Dels pintors estudiats per Kenneth Clark, només tres són anglesos. No n’hi ha cap d’alemany. M'ha estranyat que no diga res de Caspar David Friedrich. 

Els diferents capítols de The Romantic Rebellion, centrats en cada un d’aquests artistes, són uns assaigs sintètics, clars, amens i enormement suggestius, lligats per una mena de fil conductor que mostra com es construeix i com es reinventa una tradició artística. De la mateixa manera que els llibres es fan de llibres, també les pintures es fan de pintures. Clark ensenya a mirar els quadres, no de d'un punt de vista formal, sinó inserint-los en la història cultural més àmplia. En aquest sentit, The Romantic Rebellion es pot considerar un complement i una ampliació del capítol dedicat en Civilisation al segle XIX.