Fa unes setmanes, l’escriptora Anna Pazos va publicar un article en el Quadern d’El País, Criticar Irene Solà, en què assenyalava que a Barcelona és impossible anar a un acte cultural sense trobar-t’hi algú que critica els llibres d’Irene Solà. I una cosa semblant passa amb els d’Eva Baltasar. Tant Solà com Baltasar són dues autores d’èxit, que han estat traduïdes a diverses llengües europees. Els qui parlen malament de les seues novel·les no solen ser els lectors, sinó els escriptors, els crítics, els professors, els periodistes culturals… Gent del gremi, per entendre’ns. En principi, el fenomen detectat per Anna Pazos no té res d’estrany: és una manifestació de canibalisme literari —d’enveja, de ressentiment, de menyspreu, d’indignació— que es dóna en totes les literatures del món. Hi ha molta competència, cada vegada hi ha més escriptors i menys lectors. A més, dóna tan de gust parlar malament dels altres! O mirar el proïsme per damunt del muscle, reprimint més mal que bé l’escopinada inexorable. Hi ha, també, el prejudici, o la convicció, que si un autor ven molts exemplars és perquè el llibre és dolent. O en altres paraules: perquè és més accessible al baix nivell del públic lector. No m’interessa discutir ara aquesta qüestió. Però convé recordar que la majoria de llibres dolents, suposant que ho siguen, es venen molt poc. Només uns pocs l’encerten i els toca la loteria. El mateix passa amb els llibres excelsos. De vegades, algunes vegades, poques, també es venen molt. Em ve al cap, de seguida, el cas d’un best-seller mundial, la Història de l’art, de Gombrich, un llibre extraordinari, que a més no és una novel·la. I continua venent-se i llegint-se encara, cosa que no poden dir la majoria de best-sellers.
L’article d’Anna Pazos té un punt dèbil. Ella mateixa reconeix que no ha llegit res d’Irene Solà ni d’Eva Baltasar. No pot, per tant, contrastar des d’un punt de vista personal el menyspreu que detecta envers aquestes autores. Gairebé per les mateixes dates, a El nacional, hi va aparèixer una entrevista amb una altra novel·lista d’èxit, Sílvia Soler. Entre altres coses, es queixava de la poca atenció que rebia de la crítica, que la ignora o no valora el que fa. Contra aquesta indiferència, Soler s’afanya a remarcar que té el suport dels lectors, i això és el que compta. Té tota la raó. A més, qui no es consola és perquè no vol. Ara, hi ha un punt de l’entrevista en què se li veu el llautó. Com que és una autora popular, està gairebé obligada a publicar una novel·la per any. Reconeix que si a cada una li dediqués més temps, segurament serien millors.
