Lectura intensiva i lectura extensiva

Fa mesos, abans de l’estiu, vaig publicar una ressenya en aquest bloc sobre El misterioso caso alemán, de Rosa Sala. Al cap de poc, vaig llegir també Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Són dos llibres d’un gran interès, plens de referències i d’informacions, de plantejaments suggestius. Tots dos presenten coincidències importants, com ara l’atenció que dediquen a la revolució lectora que, amb incidència desigual, va transformar l’horitzó cultural europeu durant el segle XVIII. Vaig prendre unes notes sobre aquesta qüestió, que miraré d’organitzar i resumir ara.

L’expressió «revolució lectora», encunyada per l’estudiós Rolf Engelsing, al·ludeix al pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt sempre creixent de llibres novedosos i distints. A poc a poc es va produir un canvi en els hàbits de lectura: ja no es llegia moltes vegades un mateix llibre, sinó que es llegien molts llibres una sola vegada. Va desaparèixer l'autoritat dels grans llibres importants, com la Bíblia, i es va difondre l'exigència d'una major quantitat de material de lectura. El llibre es va convertir en un bé de consum, que va permetre el sorgiment d’un mercat literari mogut per un afany continu de novetat, molt semblant al que coneixem en l’actualitat. Els lectors van aprendre l'art de llegir de pressa. 

La rebel·lió romàntica: un assaig de Kenneth Clark sobre la pintura del XIX

Amb l’excusa que havia de tractar el romanticisme en el curs de literatura universal, aquestes últimes setmanes he llegit tres llibres relacionats amb aquest tema,. El primer, que he comentat no fa gaire en el bloc, és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. El segon, amb coincidències importants amb l'anterior, és Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Tots dos es poden caracteritzar com unes històries culturals d'Alemanya. Tots dos fan coincidir la constitució d’un cultura nacional alemanya amb el romanticisme, cosa que segurament és exacta. El que ja no veig tan clara és la identificació que fan implícitament del romanticisme amb el romanticisme alemany. Em deixa una mica perplex l'absència de referències a Anglaterra. 

El tercer i últim llibre, The Romantic Rebellion. Romantic versus Classic Art de Kenneth Clark (n’hi ha traducció al castellà: La rebelión romántica. Alianza Editorial), respon a un enfocament molt diferent. Com Civilisation del mateix autor (Civilización. Alianza Editorial), té l'origen en el guió d'una sèrie de la BBC que va presentar el mateix Clark. Està dedicat a dotze pintors i dibuixants (David, Piranesi, Fuseli, Goya, Ingres, Blake, Géricault, Delacroix, Turner, Constable, Millet, Degas) i un escultor, Rodin. Dels pintors estudiats per Kenneth Clark, només tres són anglesos. No n’hi ha cap d’alemany. M'ha estranyat que no diga res de Caspar David Friedrich. 

Els diferents capítols de The Romantic Rebellion, centrats en cada un d’aquests artistes, són uns assaigs sintètics, clars, amens i enormement suggestius, lligats per una mena de fil conductor que mostra com es construeix i com es reinventa una tradició artística. De la mateixa manera que els llibres es fan de llibres, també les pintures es fan de pintures. Clark ensenya a mirar els quadres, no de d'un punt de vista formal, sinó inserint-los en la història cultural més àmplia. En aquest sentit, The Romantic Rebellion es pot considerar un complement i una ampliació del capítol dedicat en Civilisation al segle XIX. 

El pobre músic

A pesar de tot el que s'ha traduït de l'alemany —al català i, sobretot, al castellà— en aquests últims anys, queden encara molts autors importants de la literatura centroeuropea que a penes han estat divulgats en l'àrea de les nostres lletres. Pense ara en noms com Adalbert Stifter, Friedrich Hebbel o Franz Grillparzer. Aquest últim, conegut sobretot com a autor teatral, va escriure també una autobiografia i uns diaris, que Kafka admirava i llegia sovint, i una narració que és una petita obra mestra: El pobre músic. Publicat el 1848, aquest breu relat tracta d'una manera commovedora i profunda el que serà un dels temes centrals de la literatura europea del XIX ençà: el conflicte entre la vida i l'activitat artística, i, per extensió, el conflicte que pateixen tots els éssers solitaris, inconformistes o inadaptats, que se senten en contradicció amb ells mateixos i amb la vida normal i quotidiana. Ara tenim l’oportunitat de llegir El pobre músic en català, en una traducció de Xavier Jové que ha publicat l’editorial Accent.

L’espill i la làmpara

Quan anava a la facultat, vaig llegir El espejo y la lámpara (Seix Barral) del crític nord-americà M.H. Abrams, un text clàssic d’interpretació del romanticisme. És un llibre gruixut, que combina la crítica literària amb la història de les idees i la literatura comparada amb la teoria de la crítica i l’estètica. Té com a tema central la teoria anglesa de la poesia i del fet literari durant les quatre primeres dècades del segle XIX. En altres paraules: el trànsit de la crítica neoclàssica a la romàntica. M’agradaria tornar-lo a llegir, però ara no em puc permetre aquest luxe. M’he conformat repassant-ne els fragments que hi vaig subratllar. 

El títol del llibre, en paraules d’Abrams, fa referència a «dues metàfores comunes i antitètiques sobre la ment. Una és la que compara la ment amb un reflector d’objectes externs. L’altra, amb un projector radiant que aporta alguna cosa als objectes que percep». La primera —l’espill— va ser característica de bona part del pensament des de Plató fins al segle XVIII; la segona —la làmpara— tipifica la concepció romàntica de la ment poètica. 

Il·lustració i romanticismes

En les dues classes –dues només!- que he dedicat al romanticisme, he insistit molt en la relació que hi ha entre aquest moviment i la Il·lustració, i en l’origen d’algunes característiques romàntiques que han esdevingut tòpiques com l’originalitat i el sentiment de la pròpia individualitat. 

El segle XVIII va pensar l’home modern, però va utilitzar les formes clàssiques (d’aquí la importància del seu pensament i la feblesa de les seues creacions artístiques). El romanticisme, en canvi, representa l’aparició d’una forma literària acordada finalment a una imatge de l’home que el segle XVIII ha concebut sense haver-la poguda expressar estèticament. No obstant això, no es pot considerar el romanticisme com una reacció contra el segle XVIII. És cert que el culte del passat del romanticisme s’oposa al modernisme del segle precedent, de la mateixa manera que el regionalisme literari s’oposa a l’universalisme filosòfic dels il·lustrats. Però, a causa dels seus mateixos aspectes racionalistes, el segle XVIII determina el romanticisme ensenyant-li la llibertat d’esperit enfront de les regles, dels models i de l’autoritat, la curiositat del temps i de l’espai, i l’afirmació de l’individu. I el segle XVIII combinava ja el culte de la sensibilitat de la natura amb la crítica racionalista. 

4.2. Romanticisme europeu

Ací teniu el tema 4.2. Romanticisme europeu. Potser m’ha eixit una mica dens. Vull dir que s’hauria de desenvolupar i matisar més.

En les classes que hem dedicat al romanticisme, la veritat és que hem parlat més de pintura i de música que de literatura. La diferència entre el classicisme i el romanticisme com a moviments artístics la vam plantejar, inicialment, a partir de l’audició comparada d’un moviment d’una simfonia de Haydn i de l’obertura Coriolà de Beethoven. Després vam projectar en la pantalla alguns quadres de David i d’Ingres, d’una banda; de Delacroix, de Géricault, de Goya i de Turner, de l’altra.

La literatura romàntica la vam il·lustrar a partir d’una selecció mínima de textos, començant per alguns fragments del Werther de Goethe. Els alumnes es van quedar una mica sorpresos quan els vaig contar que arran de la publicació d’aquest llibre va augmentar de manera notable l’índex de suïcidis a Europa. Un exemple més de la influència dels llibres en la vida, tema central de Don Quixot i de Madame Bovary.

Curiosament, la redacció del Werther va servir a Goethe per a alliberar-se del romanticisme. Amb el Werther va empudegar tota Europa, però per a ell va ser una mena de porga. Més endavant pronunciaria aquella màxima tan recordada: “Classicisme és salut. Romanticisme és malaltia”. Tota l’obra d’Eugeni d’Ors no és que un comentari o una aplicació d’aquesta fórmula. També, en part, la de Thomas Mann. Amb aquesta màxima Goethe apuntava i denunciava un aspecte particular del romanticisme: la relació de l’artista amb la societat. Aquesta relació, de sobte, ha esdevingut problemàtica i ambigua. L’artista romàntic se sent estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una desesperació indefinida. L’artista romàntic rebutja la vulgaritat i el prosaisme del món de cada dia, però al mateix temps enyora o enveja l’existència més senzilla i més directa, més sana, de la gent normal. El verbalisme, el tuf a resclosit, el dolorisme i l’autocomplaença, eren alguns dels perills que Goethe va conjurar per a ell mateix escrivint Werther.

Un altre aspecte important del romanticisme és un sentiment més agut i patètic del temps. Com a conseqüència de les transformacions de la Revolució Industrial les coses quotidianes envelleixen ràpidament. El romanticisme descobreix la nostàlgia, com es descobreix la infantesa, que només viu en el record. Aquest aspecte de la sensibilitat romàntica el vam il•lustrar a classe amb un poema de Leopardi, A Sílvia. Els Cants de Leopardi els podeu llegir en català en una traducció excel·lent de Narcís Comadira.

Després del Werther hauríem d’haver llegit i comentat el Faust, però vaig adoptar la solució més fàcil i més realista de llegir només uns poemes solts de Goethe, aprofitant alguns dels que va musicar Schubert. Amb això volia apuntar també una altra qüestió: el romanticisme va donar els seus millors resultats en la música.

Alguns alumnes van sentir una certa inquietud, perquè els lieders de Schubert no van per a la selectivitat. Cosa que diu molt poc a favor de la selectivitat.

Vam sentir primer El rei de Thule, extret de la primera part del Faust. Podeu llegir-lo en la traducció de Feliu Formosa i sentir-lo en la veu de Christa Ludwig.

Der König in Thule
Es war ein König in Thule,
Gar treu bis an das Grab,
Dem sterbend seine Buhle
einen goldnen Becher gab.

Es ging ihm nichts darüber,
Er leert' ihn jeden Schmaus;
Die Augen gingen ihm über,
So oft er trank daraus.

Und als er kam zu sterben,
Zählt' er seine Städt' im Reich,
Gönnt' alles seinen Erben,
Den Becher nicht zugleich.

Er saß beim Königsmahle,
Die Ritter um ihn her,
Auf hohem Vätersaale,
Dort auf dem Schloß am Meer.

Dort Stand der alte Zecher,
Trank letzte Lebensglut,
Und warf den heiligen Becher
Hinunter in die Flut.

Er sah ihn stürzen, trinken
Und sinken tief ins Meer,
die Augen täten ihm sinken,
Trank nie einen Tropfen mehr.

El rei de Thule
Un monarca hi havia a Thule
que fou fidel fins a la tomba;
al llit de mort, la seva amiga
li va donar una copa d'or.

No la deixava mai de banda,
la buidava en tots els festins;
els ulls se li omplien de llàgrimes
cada vegada que hi bevia.

I quan va arribar la seva hora,
va comptar ciutats i reialmes
i ho cedí tot als seus hereus,
però no hi va ajuntar la copa.

Es va asseure a l'àpat reial.
envoltat dels seus cavallers,
a l'alta sala dels seus pares,
allí, al castell damunt el mar.

Allí s'alçà el vell bevedor,
begué el darrer caliu de vida
i llançà la sagrada copa
avall, a les profundes ones.

La veié davallar i omplir-se
i enfonsar-se al pregon del mar,
se li anaven tancant els ulls,
no begué mai més ni una gota.

Altre poema, potser el millor que mai va escriure Goethe, és la Cançó nocturna del caminant. Ací el teniu, també en la traducció de Feliu Formosa i en la veu de Hans Hotter.

Wandrers Nachtlied
Über allen Gipfeln
Ist Ruh,
In allen Wipfeln
Spürest du
Kaum einen Hauch;
Die Vögelein schweigen im Walde.
Warte nur, balde
Ruhest du auch.

Cançó nocturna del caminant
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.

Finalment, un altre lieder de Schubert, A la música, un homenatge molt inspirat a l’art romàntic per excel·lència. La lletra, fluixeta, no és de Goethe, sinó de Franz von Schober, un poeta i libretista que va col·laborar sovint amb Schubert. La traducció no és de Feliu Formosa, ho sent. Però el podeu sentir en la veu de Hans Hotter.

An die Musik
Du holde Kunst, in wieviel grauen Stunden,
Wo mich des Lebens wilder Kreis umstrickt,
Hast du mein Herz zu warmer Lieb entzunden,
Hast mich in eine Beßre Welt entrückt.

Oft had ein Seufzer, deiner Harf entflossen,
Ein Süßer, heiliger Akkord von dir
Den Himmel beßrer Zeiten mir erschlossen,
Du holde Kunst, ich danke dir dafür!

A la música
Tu, adorable, que en les hores fosques,
quan m’envoltava el brogit de la vida,
m’acaronares amb un amor càlid
i em vas conduir a un món millor.

Sovint, un sospir de la teua harpa,
una harmonia dolça i sagrada,
m’ha obert el cel d’aquell temps feliç.
Art adorable, gràcies per sempre!