He llegit les Cartes de Plini el Jove (Como, aprox. 61 dC — Bitínia, aprox. 112 dC) en la traducció al català de Marçal Olivar, publicada per la Bernat Metge en dos volums el 1927 (Lletres I i Lletres II). No pensava que m’agradarien tant, i això ha fet que encara m’hagen agradat més. És cert que moltes de les cartes —lletres o epístoles—, són formulàries i convencionals: elogis, invitacions, agraïments… Però en moltes altres Plini conta coses: la mort d’una xiqueta i el dol del seu pare, una inundació, la descripció detallada, plena de complaença, de les seues vil·les, els debats al senat, la narració impressionant de l’erupció del Vesubi que va destruir Pompeia i Herculà, i on va morir el seu oncle i pare adoptiu, Plini el Vell, la mort d’un home tirànic a mans dels seus esclaus… Plini és molt bo contant una anècdota o descrivint una escena. En una de les cartes combina aquests dos talents en la narració d’una extraordinària història de fantasmes.
Plini va dur a la pràctica el que per a Pla era l’obligació de tot escriptor: «observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment». Les Cartes de Plini són unes memòries de la seua època, una sèrie de retrats vívids i variats, que evoquen una vida plena d’urbanitat, molt civilitzada, plena de complits, d’invitacions i d’accions de gràcies. Unes altres són més severes i discuteixen problemes morals i, sobretot, qüestions literàries: algunes són històriques, com la narració de l’erupció del Vesuvi; d’altres, finalment, estan dedicades a la descripció de paisatges i de vil·les.
