Les illes, de Josep Pla, és l’últim llibre que vaig llegir l’any passat. Aquest volum 15 de la seua Obra completa recull escrits sobre les principals illes de la Mediterrània, les que Pla va conèixer directament. Em primer lloc, és clar, les Balears: Menorca, Mallorca, Cabrera, Eivissa i Formentera. També, les illes Medes, i ja més lluny, Còrsega, Sardenya, l’illa d’Elba, Sicília i Malta. L’última part està dedicada a les illes gregues, concretament les situades en el se’n diu el cul de sac de la Mediterrània: Creta, Rodes, Xipre, algunes illes del golf Sarònic i del Dodecanès, algunes de les Cíclades, Miconos, Delos… Resultat de viatges breus, aquesta última part té un caràcter més panoràmic, més superficial —informatiu. Les anècdotes personals hi són més escasses.
En el pròleg a aquest volum Pla s’autodefineix com un illòman —«una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius»—, perquè les illes «us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit: què es pot demanar més?» Hi reitera l’observació, que ja havia llegit en altres llibres seus, que «són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació recalcitrants. No deixa de ser curiós —atesa la meva manera de veure— que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada». En aquest temps de turisme massiu, però, em sembla que aquesta visió de les illes s’ha esvaït i s’ha convertit en un somni.
