El personatge més odiós de la literatura universal

Sabeu qui és Fomà Fomitx? Jo vaig tenir la primera notícia d'aquest personatge llegint Candido o un somni a Sicília, de Leonardo Sciascia. Candido Buffalò, el protagonista d’aquesta novel·la, que refà l'homònima de Voltaire en un ambient sicilià, acusa en una escena el secretari de la secció local del PCI d’haver parlat com Fomà Fomitx. El secretari, que no sap qui és aquest Fomà, no reacciona d’entrada. Suposa que deu ser algú relacionat amb la història del partit a la Unió Soviètica, algú del temps de Stalin i Beria, perquè estava clar que Candido l’havia volgut ofendre. Comença a preguntar, però ningú no sap donar-li’n raó. Els sonava, estaven convençuts que l’havien sentit en un moment o altre, estava clar que el nom era rus… Potser… Finalment, un especialista en literatures eslaves li va dir que era un personatge de la novel·la Stepàntxikovo i els seus habitants, de Dostoievski, publicada el 1859. Com que n’hi havia traducció a l’italià, el secretari de la secció se la va llegir de seguida. A mesura que avançava en la lectura, la ràbia li anava en augment. En l’assemblea següent, Candido va ser expulsat del partit. Un comunista que veia un Fomà Fomitx en el secretari del partit era indigne de ser comunista.

De seguida, és clar, em van venir ganes de llegir aquesta novel·la. Volia saber qui era Fomà Fomitx! Vaig tenir molta sort, perquè Proa l’havia publicada el 1933 en la col·lecció A tot vent en una traducció al català d’Andreu Nin. Al cap de poc, en una llibreria de vell en vam trobar un exemplar, no recorde ara si mon pare o jo. La traducció de Nin és extraordinària, i no ha envellit gens ni mica. Nin fa servir un català viu, acostat a la llengua oral, no gens encarcarat, ben lluny del model noucentista. Afortunadament per al lector, una nova editorial, Falzia Editorial, acaba de reeditar Stepàntxikovo i els seus habitants en la traducció de Nin. No us deixeu escapar aquest llibre per res del món! Encara que poc coneguda, és una de les millors novel·les de Dostoievski. I una de les més sorprenents, amb un personatge impagable: Fomà Fomitx.

Vida i mort de la literatura

«Di ogni scrittore muore una parte», va escriure Francesco De Sanctis en un pas de la seua Storia della letteratura italiana. La sentència és taxativa i suggereix que això passa sempre, fins i tot en el millor dels casos: en el cas dels grans escriptors. En els altres, en la majoria, mor tot, incloent-hi el mateix nom de l’autor. Però també es pot donar el cas contrari. Autors menystinguts o ignorats en vida han aconseguit una vitalitat pòstuma. El temps pot fer que un llibre guanye unes virtualitats noves, que no tenia o no podia tenir en el moment en què va ser escrit i publicat. 

Hi ha llibres que es renoven amb el pas del temps. Borges remarcava que «la obra de Gibbon sigue incólume y es verosímil conjeturar que no la tocarán las vicisitudes del porvenir». Per dues raons, sobretot. La primera, i potser la més important, és d’ordre estètic: l’encant, que, segons Stevenson, com li agradava recordar a Borges, és la virtut essencial i imprescindible de la literatura. L’altra raó «estribaría en el hecho, acaso melancólico, de que al cabo del tiempo, el historiador se convierte en historia y no sólo nos importa saber cómo era el campamento de Atila sino cómo podía imaginárselo un caballero inglés del siglo XVIII». 

Leonardo Sciascia va assenyalar en Nero sur nero, un recull d’assaigs breus, que un llibre sembla reescrit en cada època en què es llegeix. Que rellegir és un llegir carregat inconscientment de tot el que entre una lectura i altra ha passat sobre aquest llibre i a través d’aquest llibre, en la història humana i dins de nosaltres. De seguida matisava, però, que cal trobar i triar un llibre al voltant del qual valga la pena que gire tota una vida, rellegint-lo, com la terra al voltant del sol. I també que hi ha llibres que tenen més que altres aquesta particularitat i potencialitat: llibres capaços d’esdevenir «diferents», d’enriquir-se i d’enriquir la vida: la vida de generacions d’homes, la vida de col·lectivitat humanes, la vida dels individus que els rellegeixen. 

Ara bé, en què consisteix aquesta particularitat i potencialitat? Marx es va plantejar aquesta qüestió, de passada, en la seua Introducció a la crítica de l’economia de la política. Si els productes de l’art, com qualsevol altre producte social, van units a un determinat context, ¿com es pot explicar que continuen vius, que continuen parlant-nos quan les formes de vida social s’han transformat a tos els nivells i les condicions necessàries a la seua creació s’han esvaït? La resposta que hi va donar Marx és decebedora. Quedem-nos amb la pregunta. Sciascia, tot i constatar aquesta potencialitat de determinats llibres, tampoc no arriba a explicar en què consisteix. Un possible motiu (l’apunte només sobre la marxa) és que els textos literaris es poden llegir fora del seu context immediat —social i històric—, a diferència d’una llista de la compra o del manual d’una rentadora, i és per això que tenen aquesta capacitat de generar múltiples significats, de regenerar-se i renovar-se en la lectura que en fan els lectors de cada època.

El fet és que són molts els cridats i pocs els elegits. El destí ineluctable de la majoria de llibres és convertir-se en lletra morta. La màxima de De Sanctis, tal com ell l’enuncia, és vàlida fins i tot per als escriptors que han aconseguit una posteritat perdurable. I no és sols que tot no pot sobreviure. Que un escriptor haja perdurat al llarg de més de dos mil anys, no és cap garantia que dins de cent anys o de cinquanta es continue llegint. Recorde ara aquell aforisme, tan insidiós, de Fuster: «Llegir Virgili avui, o Shakespeare, o el mateix Proust, o Miller, ¿no serà ja un anacronisme?»

Stendhal, Stendhal

Enguany estic llegint Stendhal a fons. Queden lluny, encara que les recorde bé, aquelles primeres lectures d’El roig i el negre i La cartoixa de Parma (Ed. 62, col·lecció Les millors obres de la literatura universal, traducció de Pere Gimferrer). No fa tant, vaig llegir la Vida de Rossini, que vaig comentar en aquest blog (vegeu «Vida de Rossini», de Stendhal). Ara he començat amb la correspondència. De moment, m’he llegit les més de mil pàgines del primer dels tres volums de la Pléiade. També, la Vie de Henry Brulard, els Souvenirs d’egotisme i Armance. Poques lectures m’han commogut tant com el Henry Brulard, que, inexplicablement, no havia llegit fins ara. Tot sembla prim i pansit al seu costat. Supose que tampoc no cal lamentar-se’n. Cada obra te el seu moment i l’atzar hi té el seu paper. 

La lectura d’aquests llibres de Stendhal em van fer venir ganes de llegir-ne d’altres sobre ell. La crítica literària, per a mi, és sempre una prolongació natural de la lectura dels autors que més m’interessen. He llegit, així, la biografia que li va dedicar Stefan Zweig. També, Stendhal (Editorial Trieste), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, un llibre breu, concís, molt agradable, del gran lector de Stendhal que va ser l’autor d’El gattopardo. I un assaig de Fuster, un dels millors exemples de la seua crítica literària, publicat originalment com a pròleg a una traducció castellana d’El roig i el negre. Està reproduït en la seua obra completa.

El primer conte policíac de la literatura universal

Fullejant Crucigrama (FCE), un recull d’assaigs de Leonardo Sciascia, m’ha cridat l’atenció una observació que es pot llegir en el que porta per títol Breve historia de la novela policíaca. Sciascia hi assenyala que el primer conte policíac es troba en la Bíblia. Concretament, el relat de Susanna i els vells, del llibre de Daniel, que ha estat un motiu d’inspiració incessant per a la pintura europea. 

Recordem-ne l’argument. Susanna, una jove molt bella, casada, va encendre de passió dos ancians jutges, que «van perdre el seny» i que, secretament, l’espiaven. Un dia que feia molta calor, Susanna es va banyar en l’estany del jardí de sa casa. Els dos ancians que, encesos en flames, estaven mirant-la darrrere d’uns matolls, s’hi van abronar perquè accedís als seus desigs libidinosos. Si no, l’acusarien que l’havien vista fent-ho amb un jove, cosa que comportava la pena de mort. Susanna no va cedir i va ser condemnada. Però aleshores hi va intervenir Daniel, que va desfer l’embull i va girar el càstig contra els veritables culpables. Al final del relat, els dos vells són justament condemnats a mort, segons la llei de Moisès, en lloc de la pobra Susanna. Com diu el text bíblic, «els aplicaren la pena que ells havien volgut infligir al seu proïsme. Els mataren, i aquell dia fou preservada una vida innocent». Podeu llegir el relat complet en aquest enllaç de la Bíblia de Montserrat: Susanna (Daniel, 13, 1-64).

Alguns llibres per als meus alumnes

Hi ha uns llibres que m’agradaria posar de lectura per als meus alumnes de batxillerat, però no puc perquè estan exhaurits, o perquè no estan publicats en edició de butxaca, o perquè en queden pocs exemplars. Pense, en primer lloc, en L’home que mirava passar els trens, de Georges Simenon, una de les seues millors novel·les. Es va publicar per primera vegada en català en «La cua de palla» i més tard es va reeditar en «El Cangur». A hores d’ara sembla que està descatalogada. Tot el catàleg de «La cua de palla» era una mina. Com l’enyore! Recorde que vaig posar moltes vegades El dit escapçat, de Bill Ballinger, La dama del llac, de Raymond Chandler, El colom fugitiu, de Donald Westlake, i, per als de segon de batxillerat, 1280 ànimes, de Jim Thompson, una novel·la molt bèstia, molt forta. Tinc ganes de tornar a llegir-la.

Crec que als meus alumnes també els agradarien molt dues novel·les policíaques, inusuals, de Leonardo Sciascia. L’acció de totes dues està situada a Sicília i ajuden a entendre millor que cap monografia el que és i el que significa la màfia. La primera és A cadascú el que és seu i la va publicar 62. En l’actualitat només es pot adquirir en edició de tapa dura. La segona, El dia de l’òliba, la va publicar Empúries i deu estar exhaurida.