Dos llibres junts

En acabar de llegir Panorama de la nouvelle littérature française, de Gaëtan Picon, vaig deixar el volum al mateix prestatge on tinc la Literatura catalana contemporània de Fuster, al seu costat. El fullege i el consulte sovint. Amb el de Picon crec que a partir d’ara faré igual. Em sembla que aquest llibre de Picon va servir de model a Fuster per al seu, en part si més no.

Com diferenciar una obra filosòfica d’un assaig

En el capítol titulat Philosophes et essayistes après 1945, del seu Panorama de la nouvelle littérature française, Gaëtan Picon remarca que després del 1945 la filosofia es troba una mica pertot —en la novel·la, en el teatre, en el cinema—, no únicament en els tractats per a especialistes, i que la filosofia dominant després del 1945 difereix de la filosofia clàssica en el sentit que és, en totes les seues formes, una filosofia de l’existència més que no una filosofia del coneixement: comporta una noció de l’home més que una representació de l’univers. 

L’objectiu de Picon en aquest capítol no és presentar un retaule de la filosofia d’aquell període. La filosofia li interessa només quan pren la forma del pensament i rebutja l’exposició sistemàtica per adoptar l’aspecte més flexible de l’assaig. Però no sempre és fàcil distingir entre una obra filosòfica i un assaig. Per a Picon hi ha, d’entrada, una qüestió de forma: el filòsof posa l’accent en el distanciament, en l’objectivitat. L’assagista, en la complicitat. Un assaig té existència literària si una passió singular el governa i el marca: no hi ha assaigs valuosos sense estil. També és una qüestió d’orientació. Hi ha problemes que són de caràcter tècnic i que són impropis de l’assaig: els que no hauríem inventat nosaltres mateixos, com deia Valéry, els que no es descobreixen en l’experiència immediata de l’home. La filosofia pot respondre només a una interrogació de la intel·ligència. Tot assaig respon a una interrogació de la vida. 

En un altre pas, Picon insisteix que el que trobem en les obres que, en sentit estricte, mereixen el nom d’assaigs i provenen indiscutiblement no de la filosofia, sinó de la literatura, és un pensament no sistemàtic i un enfocament estilístic particular —escriptura i pensament sent inseparables— i també, sens dubte, una més gran independència davant les normes que accepta la reflexió teòrica en cada moment històric.

Un panorama de la literatura francesa del segle XX

Lectura de Panorama de la nouvelle littérature française, de Gaëtan Picon, un dels llibres que m’havia reservat per a aquestes vacances d’estiu. Escrit el 1948 i revisat el 1957, és una aproximació crítica de gran categoria a la literatura francesa des del 1930 al 1970, amb síntesis excel·lents sobre Bernanos, Malraux, Céline, Sartre, Camus, Genet, Bréton, Aragon, Michaux, Artaud… El primer capítol, titulat Les derniers classiques, està dedicat a Proust, Valéry, Gide i Claudel. Picon diu de Proust que ha deixat una obra que és per al segle XX el que els Essais de Montaigne van ser per al XVI: una summa de la reflexió humana alhora que un exemple d’art perfecte. 

Gaëtan Picon (1915-1976), juntament amb Erich Auerbach i Lionel Trilling, és un dels meus crítics de referència. La seua contribució a la Histoire des littératures, dirigida per Raymond Queneau i publicada per Gallimard en tres gruixuts volums, ha estat impagable per a les meues classes de literatura universal. L’estil de Picon és sec i precís, dens, concentrat, sense palla. Picon no exposa informacions prèviament recopilades. Tot el que escriu ha estat profundament meditat. La crítica literària era per a ell, sobretot, un exercici d’intel·ligència. 

Mentre llegia aquest Panorama no podia deixar de preguntar-me fins a quin punt tots aquests autors revisats per Picon són llegits, encara, per qualsevol lector culte. Eren els referents literaris actuals, immediats, de la generació de Fuster o de la del meu pare. Quanta gent té avui el francès com a llengua de lectura habitual?