«Poema per a la Filologia Catalana» de Josep Pedrals

El meu amic Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona, gran coneixedor de l’obra de Francesc Eiximenis, fa temps que està molt preocupat per la crisi de les lletres, en especial de les filologies, en el món universitari. En un article que ha publicat en el digital Núvol, Renedo hi assenyala que «és un fet prou conegut que en els propers anys caldrà crear noves places de professors de llengua i literatura catalanes per cobrir les jubilacions en massa dels primers professors de català que van arribar als instituts a finals del segle passat. I al pas que anem és evident que no serà gens fàcil cobrir totes aquestes vacants amb filòlegs ben preparats».

Com una manera d’atreure noves vocacions, va proposar a Josep Pedrals (el poeta dels nostres dies més semblant a un trobador i a un joglar de l’edat mitjana) que escrigués un poema de promoció o propaganda de l’estudi de la llengua i de la literatura catalanes. Pedrals va acceptar aquesta proposta i va compondre el «Poema per a la Filologia Catalana». El va estrenar el 29 d’abril al claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i es va gravar un vídeo de la recitació que va fer-ne l’autor. Els professors, si considereu que val la pena, podríeu passar-lo als vostres alumnes de batxillerat. Potser, més d’un o d’una que encara no sap per on tirar, o que ni tan sols s’ho ha plantejat, només necessita una petita empenta com aquesta per a matricular-se en filologia catalana.

Xavier Renedo ha explicat la gènesi d’aquest poema en l’article que ha publicat en Núvol amb el títol de Petons robats, juguesques, caceres i poemes. Us el recomane.

Aquí teniu el vídeo en què Josep Pedrals recita el seu «Poema per a la Filologia Catalana»:

Grau de filologia catalana a la Universitat de Girona

El meu amic Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona, gran coneixedor de l’obra de Francesc Eiximenis, m’ha enviat un correu explicant-me la situació una mica precària del grau de filologia catalana a la seua facultat. Enguany, només han tingut 17 alumnes en primer curs. Hi ha influït, segurament, la pandèmia. Molts deuen haver pensat que si els cursos es feien online, més valia matricular-se directament en la UOC, que sempre treu estudiants a totes les universitats on s’ensenya filologia catalana. La UOC sol tenir d’entrada uns 100 alumnes d’aquest grau i enguany n’ha tingut 125.

Per mirar d’atreure estudiants, Xavier Renedo ha impulsat la filmació d’uns vídeos de promoció del grau i de la Facultat. M’ha demanat d’ajudar-lo a fer-ne difusió, cosa que faig amb molt de gust. Aquí els teniu tots tres. Són molt breus i tenen gràcia.

Torniamo all’antico e sarà un progresso!

De la mateixa manera que el concepte de literatura no ha significat sempre el mateix, també les maneres d’ensenyar-la han variat al llarg del temps. Xavier Renedo, en la seua ponència sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura que tanca el llibre De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon, comentat en l’entrada anterior, planteja una sèrie de reflexions i de propostes prenent com a punt de partida el canvi que experimenta l’ensenyament de la literatura al segle XIX. Renedo assenyala que fins al XIX l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada, “de manera que l’estudi de la literatura es perllongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar”. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor. 

Al segle XX, en canvi, la literatura deixa de ser un model per esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. Xavier Renedo, que no entra en l’anàlisi dels factors socials i ideològics que van originar aquests canvis, constata i conclou: “Si abans el punt de referència de l’estudiant era l’obra de Virgili, d’Ovidi o de Sal·lusti, en el segle xx el punt de referència va ser la freda prosa acadèmica dels manuals. La veritat és que no em sorprèn gens que haguem acabat en el cul de sac en què ens trobem!”